D'una banda, ataquen al nacionalisme, quan són dels pitjors nacionalistes que hem conegut, amb plantejaments tan rancis que ens transporten a èpoques que pensàvem, de forma errònia, ja superades. Apel·len a la llei per a preservar la democràcia, quan és la mateixa democràcia, si de debò n'hi haguera, la que seria garant que la progressiva actualització de les lleis servira per a millorar la vida dels seus pobles. Es contempla el diàleg, però a posteriori, quan la dinàmica del mateix se'ls ha anat de les mans, i dins dels límits que marca la llei, en el seu terreny de joc.
D'una altra, es constata un atipament estructural, a nivell polític, que se'ls hi haja ningunejar en les seues pretensions finalistes, encara que sempre han tret la seua concebuda rendibilitat econòmica en els seus suports puntuals al govern al qual ara confronten. Apel·len al diàleg, a eixe diàleg que no van tenir a priori, a aquell que no els van concedir en una suposada dialèctica política que tinguera com a objectiu real aconseguir la seua pròpia síntesi, fora dels límits de la part contrària.
I com a resultat, resulta descoratjador veure a uns i uns altres apel·lar al diàleg entre les parts, un diàleg sobre el qual res cal parlar, ja que, probablement és l'absència de diàleg, en aquests moments, la qual cosa fa avançar a cadascuna de les parts cap al seu objectiu polític immediat.
No hi ha ni hi haurà diàleg, és la dialèctica de l'absurd, la que no resol res ni porta a cap part comuna. És la dialèctica dels vencedors i vençuts.
Però el més preocupant tampoc és açò. El que ens causa una creixent inquietud és que aquesta dinàmica infernal haja propiciat el recent aflorament de l'extrema dreta, sorgint de l'infern del nacionalisme espanyol de tota la vida. I el que, més encara, resulta especialment inquietant, és la pàtina de normalitat amb què un ampli sector de la nostra població, de la denominada gent de bé i d'ordre, ha justificat, de forma immediata, la tornada d'una violència suposadament erradicada de la nostra vida social i política.
L'hem vist créixer a Europa en els últims anys, i pensàvem que teníem certa immunitat a aquest fenomen. En algun moment pensem, o volíem pensar, que ja havien desaparegut... que s'havien anat o, millor encara, que podien fins a haver evolucionat en els seus plantejaments de convivència. Però ara sabem amb certesa que no és així, que la bèstia viu entre nosaltres i està despertant de la seua letargia.
El succeït en les últimes setmanes ens ha retornat a la realitat, com una maçada, per a constatar que no hi ha, ni hi haurà, diàleg... ni dialèctica constructiva.