Esta setmana “Les aventures de T. Sawyer” va ser seleccionada per a representar-se en FETEN 2017, la fira europea d'arts escèniques per a xiquets i xiquetes per excel·lència.
Amb un elenc de huit actors, més els tècnics, esta peça teatral —que tindrà dues funcions úniques en el TEM el 6 i 8 desembre— ha significat un gir als paradigmes tradicionals, un espectacle que tria saltar les normes de la rutina i que es pregunta per què sempre els herois han sigut homes. Amb això, La Teta Calva crea una adaptació de l'obra original de Mark Twain i presenta al públic a Tomasa Sawyer i Huckelberry Finn en una ficció revolucionària.
València Extra ha parlat en exclusiva amb Xavo Giménez, director i actor de l'obra, cofundador de la companyia teatral al costat de Iaia Cárdenas i cocreador de l'adaptació.
Les aventures de T. Sawyer ha sigut seleccionada per a ser representada en la Feten 2017, un reconeixement importantíssim per a l'escena teatral infantil. Què significa això para vosaltres?
Significa que el treball de mesos es veu reconegut, però no és res més que el principi d'alguna cosa que pot ser gran, perquè entrar en una fira nacional com Feten, la més important d'arts escèniques de teatre infantil, és un reconeixement, però alhora és un acte de responsabilitat perquè ací és on es maneja tot el circuit nacional de teatre infantil. És difícil accedir, però és molt més difícil agradar.
Has d'arribar, però després has de seguir el camí i arribar el més lluny possible. És una fira on van els millors espectacles nacionals de teatre infantil. És un espectacle que té una venda difícil si no accedeixes a un mercat molt professional.
D'una banda és un reconeixement el fet que dins de les 700 propostes que rep anualment el Feten hagen seleccionat a la nostra, però d'altra banda també és una responsabilitat.
Com va nàixer la idea que la protagonista fóra Tomasa Sawyer i no Tom Sawyer?
La idea és perquè un està acostumat a veure en tots els contes infantils com l'educació infantil es relaciona amb la ficció i la fantasia. La majoria dels personatges masculins són els que protagonitzen totes les aventures, des de Peter Pa, Pulgarcito, el Soldadito de Plomo, El Patito Feo, el Rey León... Totes les novel·les i totes les aventures l'home és el personatge protagonista per un entorn històric on es van escriure.
Sembla mentida que hui es mantinga eixe perfil del xic heroi i la xica que ho acompanya. Ho hem fet un canvi d'una forma molt natural, no amb una intenció de demostrar gens, sinó que simplement igualar i donar la possibilitat als xiquets de veure que una xiqueta pot ser aventurera, intel·ligent, capdavantera, curiosa i emotiva, igual que ho és qualsevol heroi. Sobretot perquè vivim en una societat ultra masclista on els problemes de gènere són cada vegada més greus, i creiem que en el teatre tenim l'obligació d'abordar temes que ajuden a solucionar grans problemes que hi ha en la societat.
Hem volgut fer un gir de gènere en el personatge, però també de raça. No posar al malvat i al pervers com un tipus d'una altra raça i d'una altra regió, sinó també una xica que siga la malvada, que siga rossa i bé sajona. Per a canviar els paradigmes de la ficció que han fet literàriament molt bé, però que socialment han establit una sèrie de valors que hui dia ja no són suportables.
En esta obra multifacètica, que sembla no tenir descans, els actors interpreten a més d'un personatge i fins i tot els efectes musicals i de so els fan entre tots. Tu mateix actues. Contribueix esta col·laboració en escena a una representació dinàmica de la història de Mark Twain?
Per descomptat, perquè una de les coses més difícils d'adaptar un clàssic com el de Mark Twain, has d'evocar tot el que és la prosa i la narrativa de les obres en escena, i ací en les coses entren per la vista i els sentits. La música, el so i el joc teatral és l'únic recurs que tens en escena. En este cas evocar eixa calor, eixe sud, eixa opressió que viuen els xiquets en l'escola, amb les normes, moltes vegades una escena dialogada et pot ajudar, però moltes vegades t'ajuda més un efecte de so o una cançó, com en este cas un blues carcerari on el mestre entra als xiquets lligats com si foren esclaus, amb les seues pissarres penjant.
Hem volgut traslladar al so, a la llum, al vestuari aqueixa mateixa teatralitat innata que tenen els xiquets quan ixen a jugar a un parc.
Comprenent que els xiquets i xiquetes són el públic més complex al que es pot apuntar, i al mateix temps el que més plena emocionalment, quins valors cerca esta peça teatral? Quines experiències han viscut en la seua relació amb eixe xicotet espectador i eixa xicoteta espectadora?
El que cerquem en els xiquets és que estiren la seua infància i la seua infantesa quasi fins al dia que es muiren, perquè és alguna cosa que cada vegada es perd més ràpidament, per la tecnologia, pels objectius, pels resultats que marca una societat tan enfocada a l'èxit, on moltes vegades s'abandona el simple joc d'avorrir-se o passar una vesprada amb els amics menjant pipes en una plaça.
Cerquem que el xiquet s'adone que ells tenen el secret d'esta vida, que és el joc. Com deia Mark Twain, és més una obra perquè els pares comencen a ser xiquets i que els seus fills no deixen de ser-ho.
Per als xiquets té uns valors, que és del joc i la diversió, i per sobretot l'amistat i la tolerància pel gènere, per la raça, per la condició. És un cant a la igualtat, i per als pares té altres valors: el com estem educant als nostres fills, quins són les nostres preferències a l'hora d'educar i que no obliden el joc i la llibertat. No tot són normes.