Susana Botana (1984, Madrid), escultora resident en la localitat de Roca, ha aconseguit destacar a nivell internacional amb el seu art en pedra. Recentment, va ser seleccionada entre quasi 1.000 artistes de tot el món per a participar en un prestigiós Simposi a Riad, sent l'única representant espanyola en esta edició. La seua passió per l'escultura i la seua tècnica única en el treball de la pedra l'han portada a rebre múltiples reconeixements. Hui, en la nostra entrevista cultural, explorem més sobre la seua trajectòria, les seues inspiracions, i els projectes que l'han posicionada com una de les artistes més prometedores del moment.
Quina va ser la teua primera motivació per a treballar la pedra?
Quan vaig començar Belles arts a Madrid, en el transcurs d'un any treballaves amb una pedra calcària i un bloc de fusta. Em va encantar l'experiència. Vinc del món de l'esport i tinc molta energia i em ve bé cansar-me. La pedra és un material amb el qual em sentia a gust i em cansava. Era molt lent, m'obligava a calmar-me i a pensar cada pas que es donava perquè no hi havia marxa arrere. La pedra o t'enganxa o l'odies, no hi ha terme mitjà. Hi havia gent que abandonava el bloc sense acabar-lo.
Quines són les teues arrels com a artista?
D'escultures en pedra, m'ha agradat molt Constantin Brâncuși i Chillida. Després Oteiza. Eixos tres per a mi han sigut els meus referents. Bàrbara Hepworth també encara que la vaig descobrir més tard, sola. En la carrera mai em van parlar d'esta escultora.
La ubicació del taller condiciona a les teues obres?
Absolutament. Al final eres una esponja i tot t'afecta. L'obra està viva i canvia constantment. Ací (en Roca), per exemple, és més fàcil tindre accés a materials que m'interessen. Per exemple, passejar per la platja i trobar-te una fusta que et parla com a part d'una obra, és un luxe. Per a mi, és més inspirador passejar per la platja i les hortes pròximes, que anar a un museu. La naturalesa et mostra xicotets tresors inesperats com un crani d'una bestiola. Per exemple, a Madrid era tot molt més acadèmic, anar a museus i buscar si algun artista t'agradara. Amb els anys, quan vas evolucionant cada vegada t'agraden menys artistes.
I què t'ha aportat precisament Roca (el teu taller) per a poder desenvolupar les teues obres?
La llum d'ací és impressionant, la veritat, la llum del Mediterrani. Per exemple, quan faig les fotos ací, la llum és més clara, és menys dura. Més que Roca també és València, ara estic investigant amb pedres de València. És bonic perquè ací hi ha materials que et parlen de l'època juràssica i per a mi és el màxim, imagina't el plistocé, això a Madrid no ho he trobat.
A València has trobat materials, és a dir, pedres que a Madrid, per exemple, no hi ha?
Clar. I això et parla també del passat de la ciutat, després investigant esta pedra, em vaig adonar que tot el sòl de la Llotja de València, està fet d'esta pedra negra. També hi ha capitells de diversos ponts de la ciutat. Descobrixes la ciutat per la pedra que hi ha en el sòl. La pedra et parla de moltes coses.
Què et va transmetre Atenes quan vas ser allí que és el temple per excel·lència de la pedra i l'escultura?
Era com estar a casa. Encara que no em vaig transportar al passat, crec que ells continuen vivint ancorats a ell. De fet seguixen enganxats al passat, tal vegada, això t'ho dóna la pesadesa de la pedra. T'enganxes al passat i et tornes una mica pedra. Més que transportar-te, crec que entens per què la civilització va començar ací, en una terra fèrtil, amb sol. Això t'ajuda a cultivar la teua imaginació. Per a mi és una bogeria veure tots els temples de déus que van crear.
Recentment has guanyat el premi d'escultura Pere Jou de l'Ajuntament de Sitges. Què ha suposat per a tu guanyar este premi i amb quina obra et vas presentar?
L'escultura, es diu "Barco". És de pedra de Calatorao, que a vegades ho diuen marbre negre perquè si ho polixes molt sembla marbre. Em va semblar molt interessant presentar-la allí perquè la sala d'exposicions es diu Miramar, i es troba enfront de la mar. Una picada d'ullet molt bonica si triaven la meua peça.
L'obra té forma d'un casc de vaixell, i la seua superfície exterior té òxid, perquè pel pas del temps es va oxidant. M'agrada pensar com si fóra una cosa treta del fons de la mar, que tinguera eixa textura. Té un forat a baix del casc, perquè a vegades les coses es trenquen i la bellesa de la imperfecció també és una altra línia del meu treball.
Què suposa este premi de Sitges per a tu?
És un reconeixement al meu treball, un suport moral econòmic, perquè l'escultura és un art que està en perill d'extinció, sobretot la talla en pedra. Hi ha molt poques persones que continuem treballant en eixe llenguatge i suposa un impuls per a continuar treballant. I em fa molta il·lusió que hi haja ajuntaments que aposten per la cultura i per l'escultura en pedra.
I més recentment ha sigut seleccionada entre quasi 1000 artistes de tot el món per al simposi d'escultura de Tuwai. Amb quina obra et vas presentar i què faràs allí?
De la peça no et puc parlar perquè és una proposta per a ells i no podem fer-la pública fins que anem allí a produir-la. És una peça especialment per a ells, per al seu parc escultòric. El tema del Simposi era "From then to now" que el podríem traduir; com d'abans fins ara, del passat fins ara. Em va encantar el títol i la meua escultura fa homenatge a l'inici dels orígens de l'ésser humà i del món. A l'arrel. És una mica el que ells perseguixen amb la pedra, crear un centre neuràlgic de reunió de persones.
Com serà l'experiència allí en concret?
Han triat a 30 escultors i escultores de tot el món. Menys de 10 són d'Aràbia. I entre ells, som entre 5 i 10 dones. Estic contenta perquè coneixeré a dones escultores en pedra, una de les meues grans il·lusions des de fa temps. Els meus col·legues sempre han sigut tots xics, i no hi ha cap problema, però a vegades et sents molt sola i amb molts dubtes. Trobar a dones que tallen pedra és un somni que per fi es farà realitat. Crec que estar enmig del desert amb blocs de 2 o 3 metres d'altura, serà una experiència única.
Estàs seleccionada entre moltes candidatures de tot el món i eres l'única espanyola..
Tinc molta pressió i també molta responsabilitat de defensar per què m'han triat. Sóc l'única espanyola de vint-i-tres països de tot el món. Crec que serà un punt d'inflexió en la meua carrera. Perquè no és el mateix ser reconegut en el teu propi país o a nivell local, que a nivell internacional. Sobretot de cara a les persones.
Sé el potencial que té la meua obra i per això l'estic movent. Però que ho vegen des de fora, és molt important, molt reconfortant. També em dóna seguretat estar en un marc internacional, molt ben organitzat. Hi ha dos grans esdeveniments artístics: un de llums, que il·luminen per tota la ciutat, i l'altre és un simposi d'escultura. Faran una gran inversió en 30 artistes. I després l'exposició, del parc escultòric amb les trenta obres.
Què és el que sents quan agafes una pedra per primera vegada?
Perquè depén de la pedra, clar… En general, sempre em dóna pau, és la sensació que preval en mi, la pedra em dóna pau, i ho necessite. La gent diu que les meues pedres transmeten pau, i jo els dic; que és la que no tinc. La pedra t'exigix ser lenta, no pots ser molt ràpida. Em recorde en la facultat quan calia pintar un quadre, jo pintava tres. Jo sóc molt ràpida, molt ràpida…
La pedra m'aporta seguretat, no pots dubtar, i això et dóna molta pau. Estàs obligat a ser assertiu, decisiu, tot del que jo manque una mica, crec. Fixa't, em fa millor persona.. Després depén de la pedra, perquè hi ha pedres que són més agradables, per exemple l'alabastre que és blanc i bla és bonic, és fàcil per al teu ull. Tot això m'aporta bellesa, i en canvi hi ha altres pedres que són molt més agressives, per exemple la de Riad és granit, i el granit és molt més... més àcid.
Com és el procés d'elaboració?
Perquè és diferent, depén de la persona i del marc en el qual estigues. Per exemple, quan treball en el meu taller sóc bastant anàrquica, no seguisc el ritme acadèmic preestablit. Normalment, l'ordre habitual és agafar un bloc, pensar una idea que vulgues fer, i dur-la a terme des de l'1 al 10 , o de l'1 al 4. L'1 seria escalabornar de gom a gom, que seria amb el disc de radial, després amb dremel o amb una màquina més xicoteta o amb discos més xicotets de radial, i finalment escatar o polir. El procés és llevar. És sustractivo, no és com el fang que vas afegint.
I com és el teu procés en concret?
Pel meu caràcter, o per mi manera de treballar, m'agrada molt agafar pedres irregulars. Si pot ser del camp o de pedreres, millor, que siguen irregulars per a aprofitar alguna clivella o forat. Si la pedra té algun pla o algun dibuix, ací comença tot. En eixe moment, em deixe portar i comence a treballar. M'agrada molt la irregularitat. Ací sent que el dibuix naix a partir d'alguna cosa.
Creus que amb el teu xicotet granet d'arena, amb estos premis, estàs aportant una mica de llum en el camí per a futures noves generacions?
Moltíssim. Sóc professora i crec que l'única manera de poder-nos desenvolupar és l'exemple. I en eixe sentit, jo no l'he tingut res fàcil. No conec a cap dona major que jo que em poguera ensenyar la talla de pedra. Només vaig conéixer a una dona molt anciana de Lleó, Castorina. Quan va veure la meua pedra "Barco" (l'obra premiada a Sitges) es va posar a plorar. Després ens vam conéixer una mica més, em va convidar a la seua casa i xarrem. Però als meus 40 anys només he conegut a una.
El que m'agradaria fer després del Simposi de Riad és documentar-lo i difondre'l en escoles d'art. Estic parlant amb alguns professors de Barcelona, també m'encantaria difondre-ho a València i a Madrid. I m'encantaria que en els departaments d'escultura, les alumnes veren una escultora. Tinc moltíssimes ganes. Fixa't, si alguna cosa em motiva a anar a Riad és ensenyar a xiquetes, adolescents i dones al fet que poden tallar en pedra. De fet, en la residència de la Vall del Fet, a Pirineu, totes les que es van apuntar al meu taller de pedra van ser xiquetes i em va encantar. Per la meua fesomia i caràcter no treballe igual que un home, i això ho fa encara més potent. Cada persona treballa diferent la pedra.
Quin missatge t'agradaria traslladar a les noves generacions que estan començant i es puguen decantar per l'escultura?
Que creguen en elles mateixes i que no facen ni cas al que els diguen, és la veritat, és l'única forma. Espere que no ho tinguen tan complicat. La meua esperança és que no hagen de passar per certes coses que jo he hagut de passar. Però si és la seua passió, seguiran. Per a mi la pedra ho és tot, m'ha sostingut i em continua sostenint, en els millors i pitjors moments.
Tampoc tens la resposta. No és alguna cosa que es trie, crec que és ella la que et tria a tu. Perquè he intentat fer altres coses i no he pogut escapar. Espere que tinguen força de voluntat, i si no els abellix fer-ho, tampoc passa res. Crec que també hi ha moments per a descansar i que l'escultura és una mica com l'esport d'alt rendiment, és quasi tan important entrenar com menjar i dormir. Hi ha alguna cosa semblança en l'escultura, també has de descansar i menjar molt bé per a després crear. I si hi ha una època que no pots treballar, perquè no ho faces. Eixos complexos cal llevar-li'ls.