Ens estem deshumanitzant? Quines línies roges ha d'haver-hi en el procés de creació? Tot val? Què significa el compromís? Són algunes de les preguntes que es posaran sobre la taula en ‘La seqüència’, la nova proposta de Triangle Teatre que este 23 de gener s'estrena en el Teatre El Musical (TEM). Una obra en format íntim en la qual Borja López Collado suma a la seua faceta de director la d'intèrpret, al costat de María Almudéver. Parlem amb López Collado per a conéixer esta adaptació escènica que situarà al públic en un conflicte durant un assaig.
El 23 estreneu. Com ha sigut el procés creatiu?
Part d'una adaptació teatral d'una pel·lícula de Frances Cuéllar, ‘Jusqu’ici, tout va’. Em vaig adonar i em va donar molta curiositat perquè existien molts paral·lelismes. Des del principi vaig veure que era una proposta, que malgrat ser cinema, era molt teatral, tenia una senzillesa escènica que em cridava l'atenció. Es plantejaven moltes dinàmiques de paral·lelisme entre els personatges en la pel·lícula, que juguen amb una espècie d'autobiografia que està entre dos aigües. Saps que hi ha moltes coses, d'alguna manera, que poden influenciar, que són reals, però hi ha unes altres que no. Els personatges juguen un poc a esta espècie de pseudoengany. Vaig tindre una entrevista justament amb María Almudéver, que actualment és la presidenta del Sindicat d'Actors i Actrius, i em va subratllar molt este paral·lelisme que jo veia amb la conversa que tenien Francesc i Lola Marcel en la pel·lícula original i el que a mi m'acabava de succeir amb María en com abordem certs temes en la professió. Ací va ser quan vaig veure que era molt interessant portar-ho al nostre terreny, jugar-lo també des dels perfils de María Almudéver com a actriu i la seua trajectòria, i Borja López Collado com a productor, director, actor i la seua trajectòria.
Quins temes toca l'obra?
Enmig d'un rodatge, una actriu decidix que no farà una escena de nu prevista en el rodatge. Això és el que desencadena, tota l'obra, que és un al·legat bastant humanista sobre l'art, l'ètica dins del treball, els compromisos i la falta de compromís, el “si tot val”, si cal plantar línies roges, si no cal plantar-les, el perquè ens dediquem a això… Estem a una setmana d'estrenar i m'interessa moltíssim, més enllà del que és el tema i el que és el que és el text en si, la relació dels personatges, com es van llevant moltes capes.
Però no es tracta d'un #metoo, veritat?
Crec que no convé encasellar-ho en una cosa tan concreta com el #metoo. L'altre dia ho parlava amb un company. En l'obra una dona està parlant que no farà un nu i exposa el perquè, que és el fons de la qüestió. Evidentment en el món de l'art i del cinema i del teatre estem més exposats, per això potser cal fer un treball més profund. Parla d'això, però també es pot extrapolar a altres contextos socials, especialment al laboral, perquè ens situa en totes les qüestions que engloba un sistema capitalista com en el que vivim, fins al punt de plantejar-nos si ens estem deshumanitzant.
Precisament vosaltres dos doneu nom també als personatges. Fins a quin punt esteu presents?
Sí, això ho plantegem des del principi, juguem al mateix que juga Francesc Cuéllar en la pel·lícula original. Es nomenen pels seus noms reals. Jo li vaig proposar a María Almudéver que jugàrem amb alguns detalls d'autobiografia, perquè el text original ja els plantejava, i encara que és veritat que hi ha coses que efectivament s'han adaptat al nostre terreny, hi ha moltes altres que realment vaig descartar, perquè em semblava que no era tan important fer l'ullet concret cap a una part biogràfica de la nostra trajectòria o dels nostres embolics laborals, com el conflicte en si.
Com valores l'equip artístic?
Hem treballat amb un format molt més xicotet respecte a l'original, perquè siga més pròxim i íntim. Per a mi l'aposta més gran de l'obra és que és totalment actoral. I per a això considerem que era oportú que fora una proposta escènica més de proximitat, amb el públic assegut en l'escenari.
Per què aquest format?
Cada història necessita ser contada d'una manera, són decisions i són apostes dramatúrgiques. Veiem molts festivals a la ciutat de València que són en espais no convencionals, on no treballem una disposició escènica italiana, sinó que podem entrar dins d'una casa, dins d'un taller, dins de qualsevol altre espai i explicar-lo. Això, evidentment, facilita una qüestió de logística econòmica i d'experiència teatral. Al final, jo crec que és una qüestió de narratives i de decisions dramatúrgiques. En este cas, vam veure que es podia oferir esta oportunitat i per això el plantegem així, és un valor afegit el poder contar-lo d'esta manera tan íntima.
Per què no podem perdre'ns ‘La seqüència’?
Perquè posa en escena qüestiones que són presents en el dia a dia. Com a consumidor de teatre no comprenc les obres en les quals hi ha històries anacròniques, però en este cas hi ha una interpel·lació contínua a estos temes que ens afecten cada dia. Jo crec que això és el més important. Al públic se'l convida a esta reflexió sobre la seua pròpia mirada. És terapèutica.