Cultura

Pablo Carreiro: "en cada pàgina et parle d'algun aspecte diferent de la cultura japonesa, el manga o la ciutat de Tòquio"

Pablo Carreiro visita demà València per a presentar el seu nou còmic Ukiyo.

1 minut

Portada del llibre UKIYO! de l'autor Pablo Carreiro.

Com sorgeix aquest nou còmic "Ukiyo!"?

Portava temps amb ganes de fer alguna cosa sobre el Japó, la qual cosa no tenia molt clar era la forma en la qual volia expressar-me. Vaig descartar crear un blog amb molt text perquè el meu no són les paraules i també una mica més visual amb només fotografies perquè la meua col·lecció de fotos durant els meus viatges a Tòquio vaig considerar que no estava a l'altura.

Un bon dia em va vindre a llum, el meu fort és el còmic i convertir tot això que vull explicar en peces visuals en les quals parle del tema molt "en actitud de caminar per casa", amb mi com a narrador, és la forma més sincera de retre homenatge al japonisme. Repetisc el format de tira autoconclusiva, amb el qual treballe en les meues obres anteriors, i en cada pàgina et parle d'algun aspecte diferent de la cultura japonesa, el mànega o la ciutat de Tòquio.

Què sorprén més al lector d'aquestes noves tires sobre la cultura japonesa?

És molt divertit perquè a cada lector li crida l'atenció coses diferents i m'encanta que després de llegir-li-ho m'escriguen compartint les seues impressions. Hi ha un festival sobre el qual parle sorprén a molts, el "Kanamara Matsuri". En ell es venera la figura del penis. Molt graciós tot. Per a mi és un èxit que el còmic l'estiga llegint gent a la qual no li interessa especialment la cultura japonesa i, gràcies a "Ukiyo!", s'estiguen acostant a aquest univers.

En aquest nou còmic, veiem la presència dels drets LGTBQ+. Com veus a la cultura nipona de compromesa en els drets del col·lectiu?

Queda molt camí per recórrer quant a drets del col·lectiu Lgtbq+ a Japó. El matrimoni entre persones del mateix sexe només és vàlid en certes regions , però a nivell simbòlic, sense amb prou faenes cobertura legal que ho equipare al de parelles heterosexuals. D'altra banda, és obligatori sotmetre's a una esterilització i a una cirurgia de reassignació genital per a poder canviar de sexe en el registre. Un altre problema al que s'enfronta el col·lectiu és la invisibilitat. En una societat tan global en la qual el grup primera sobre l'individu, qualsevol desviament de la norma se silencia per a preservar l'"harmonia". El que sí que és cert és que allà amb prou faenes hi ha agressions homòfobes ni "bullying" físic. Parlem d'un país amb quotes de violència sota mínims. En els últims anys el col·lectiu ha anat agafant més força. Compten amb la seua pròpia celebració de l'orgull i una presència activa per a, confie que serà ràpid, equiparar els seus drets a la resta de la població.

Sailor Moon o Freddie Mercury tenen un gran pes en l'obra. Què representen per a tu i què creus que han aportat al món?

Vaig créixer amb Sailor Moon i a dia de hui les "precioses marineres" em segueixen acompanyant (Si és que sóc de pujar-me a un tren i no baixar-me). De totes les coses que podria destacar-te sobre aquest títol em quede amb el carisma dels seus cinc protagonistes. Descrites i retratades amb molta humanitat, és impossible no empatitzar amb elles, sentir-te identificat i tindre una favorita; la meua és Venus. A més, "Sailor Moon" va resultar revolucionària a l'hora d'incorporar personatges Lgtbq+ en les seues trames amb total naturalitat. Els xiquets dels huitanta vam créixer amb poca representació del col·lectiu, veure en aquest títol una parella de gais, lesbiana o una família homoparental amb total normalitat i sense que això fóra un aspecte central de la trama va ser tot un luxe. La parella lèsbica formada per Sailor Neptú i Urà és una de les relacions més sòlides i reals que he vist en ficció.

Poques coses molen més que Freddie Mercury. Mes allà del seu llegat musical amb Queen i en solitari, ell s'ha convertit en llegenda. Un sentit de l'espectacle impressionant i un personatge entranyable amb les seues llums i ombres. Sempre que llig sobre ell o dibuix escoltant les seues cançons fantasie amb haver sigut el seu amic, ho hauríem passat tan bé. Ell, com jo, era un gran admirador de Japó i la seua cultura. Va estar molt unit a aquest país de diferents formes i la seua tira en "Ukiyo!" és més que merescuda.

Què tenim en comú amb la cultura japonesa i què és en el que menys ens assemblem?

Doncs així de sobte se m'ocorre que tant Espanya com Japó són països molt hospitalaris amb el turista estranger. La societat japonesa és molt hermètica a l'hora d'incloure forasters en la seua "família" però com a turista la comunitat et rep i abraça. El fet de no tindre ni idea de japonés mai ha sigut un problema en les meues visites, sempre han tingut la voluntat d'entendre'm i fer-se entendre. A més, també tenim en comú una riquesa gastronòmica meravellosa.

Diferències, doncs moltíssimes. Nosaltres som infinitament més individualistes i estem a anys llum del seu respecte per les normes. I una altra cosa que, com a melòman vull destacar, és que a Japó se segueixen venent discos en format físic a mansalva. La indústria musical continua sent un gegant malgrat la pirateria, l'"streaming" i altres gegants que ací l'han feta trontollar-se.

Arribes a València però ja has visitat altres ciutats en aquest Tour. Quin està sent la resposta del públic?

La gira de presentació de "Ukiyo!" ja porta un parell de dates damunt i està sent un viatge fabulós. És molt emocionant tornar a ciutat en les quals ja em coneixen per "Chico!", el meu anterior treball, i retrobar-me amb cares velles i altres noves. Em diuen molt que els sorprén el gir didàctic que he pres mes allà d'explicar històries. Potser de totes aquestes parades la més especial ha sigut tornar al col·legi on vaig estudiar per a celebrar un col·loqui amb els xiquets. No els vaig parlar, específicament de "Ukiyo!" sinó de la professió d'il·lustrador, un recorregut per les meues obres i el disseny de personatges. Per a mi va ser molt emocionant poder donar la xarrada a la qual de xicotet m'haguera encantat haver anat per a veure que és possible "viure dels dibuixos", alguna cosa que en aqueixos anys em semblava molt llunyà. Confie a haver pogut sembrar aqueixa il·lusió en algun d'ells i que, en uns anys, siguem "col·legues".

L'última vegada que vas vindre a València, ens vas portar l'Exposició Viva Spice. Com va ser la resposta del públic amb el pas del temps?

"Viva Spice" em dóna moltes alegries allà per on va. Si és que les Spice són tot un ícono del positivisme així que no és d'estranyar que tot ho xopen de buenrollisme. "Viva Spice" m'ha permés acostar-me a altres fans com jo que apareixen fins a sota les pedres. A més, ha sigut luxe acostar la banda un públic que o bé no les coneixia o tenien una imatge diferent d'elles. Pensar en elles com un "producte de màrqueting" és una visió simple. Alguna cosa màgic i, sobretot real, deuen tindre quan després de tants anys no ens hàgem pogut oblidar d'elles. Una mare em va explicar que la seua filla va descobrir el grup, gràcies a l'expo, i ara li demanava que li les posara tots els dies. Missió complida total. Tant de bo algun dia em nomenen ambaixador spice!

Com a fan de les Spice, i pese als rumors. Esperes una nova gira per al 2023?

Que facen el que vulguen mentre siga amb ganes. Veure-les en els escenaris en 2019 va ser fabulós. No eren cinc xiques eixelebrades amb l'ambició de menjar-se el món sinó quatre senyores amb ganes de passar-ho bé. Crec que aquesta va ser la clau que aquesta reunió funcionara tan ben fins i tot sense Victoria. Ara reunir-les de nou ha de ser complicat. Tenint en compte el que em costa posar d'acord a les meues amigues de Vigo per a eixir un dia a sopar, no vull ni imaginar el complicat que ha de ser ajuntar a les Spice. Siga per al que siga allí estarem. Sempre hi ha ganes de noves aventures en l'"Spiceworld".

Quals seran els teus pròxims projectes?

Vaig a dir una frase molt típica d'estrelleta pop, ací va: "Tinc un projecte secret en el qual estic treballant però encara no em deixen explicar molt sobre el tema". Sent quedar de misteriós, prompte podré compartir-ho. Abans que acabe l'any vull llançar un nou lliurament (ja van tres) de "Chico!", el meu còmic en el qual explique les cotidianeces d'un xic corrent en la qual em plantege donar un salt en el temps cap a arrere i portar els seus personatges de tornada al col·legi. A més, després de "visitar" Japó i la seua cultura, fantasie molt amb fer alguna cosa similar amb la meua terra, Galícia, i fer un còmic amb bé de poders màgics i lluitadors uniformats. Aquest cap meu mai descansa.

Etiquetes: