Intentar-ho, naufragar, resistir, fallar, sobreviure. Són algunes de les qüestions que aborda 'Nínive', l'obra guanyadora del XIV Premi de Textos Teatrals Jesús Domínguez de la Diputació de Huelva, amb la qual la seua autora, Guada Sáez, relata la història del seu avi, que va estar a la deriva set hores quan el seu vaixell va ser bombardejat en la Guerra Civil. Una història que, com ella mateix conta, podria ser un paral·lelisme amb l'actual situació del teatre - i de la cultura-, i que ultima detalls per a la seua posada en escena en el Teatre Rialto de València.
Del 24 al 27 d'octubre a les 19.00 hores es podrà descobrir esta proposta de teatre de text. "'Nínive' és una història de rendicions, una història de covardia i de naufragis. També és un vaixell enmig de la mar Mediterrània, una ciutat de l'Iraq i la recepta d'unes natilles. És el meu avi i soc jo, la seua història i la meua. I la d'un primer guàrdia civil i una cosina amb la qual fa temps que no parle, la de la meua amiga yogui, la d'una infermera en torn de nit, la de la meua mare, la meua àvia, el meu besavi i la de Franco, sí. Però Franco Battiato, el cantant", assenyala Sáez per a la seua sinopsi. Parlem amb l'alacantina enmig d'un dels seus assajos per a conéixer com es prepara per a l'estrena.
Com ha sigut el procés creatiu de 'Nínive'?
Comença amb una residència d'autoria del taller 'Contaminant' que vam fer diversos autors de diferents parts del Mediterrani gràcies a diferents organismes. Ens van demanar que el punt de partida dels nostres textos fora el Mediterrani i, pensant en això, vaig recordar que el meu avi va tindre un naufragi durant la Guerra Civil i com va aguantar set hores surant en la mar. Vaig pensar que era bona idea donar forma a esta història i d'ací ho vaig presentar a diversos premis. Vaig guanyar el Jesús Domínguez contra tot pronòstic, perquè la veritat és que no estem acostumats a això.
Va guanyar per unanimitat entre més de 60 obres... Falta suport institucional al teatre?
Mai hi ha suficient suport a la creació de qualsevol tipus, i no és d'ara, és una cosa endèmica, sempre hem viscut esta situació. D'alguna forma existix un paral·lelisme entre la història del meu avi amb les seues set hores naufragant al Mediterrani i la situació d'una companyia com puga ser la meua - La familia política-, o d'un company o companya que decidisca dedicar-se professionalment a això i haja de sobreviure.
Quin tipus d'ajuda necessiteu des de les administracions?
Cal tindre una política cultural forta i donar-li a la cultura el valor que té, apostar per companyies, creadors i creadores que tenen un projecte, permetre amb finançament que es treballe en unes condicions laborals tan dignes com siga possible, treballar per a evitar que ens n'anem percaritzant cada vegada més. És cert que en esta peça he tingut molt de suport i la realitat actual de la creació és complexa. En este cas he tingut el suport, des del principi, de Mónica Pérez, de la Mostra d'Autors Contemporanis d'Alacant, que és qui m'anima a presentar-lo a la mostra i a estrenar-lo en el Rialto.
Aleshores, ha sigut difícil posar-ho en escena?
No és gens fàcil, sobretot perquè hui dia continuem esperant la resolució de la convocatòria d'ajudes de producció de l'Institut Valencià de Cultura (IVC) de l'any 2024. Estem produint sense saber quins diners tenim. Pot eixir bé, que significa que puguem pagar-ho tot, o que isca mal i això implique que no puguem pagar-ho i com a companyia hàgem de recórrer a un deute. La immensa majoria de nosaltres vivim en estos marges. Quan li preguntes a algú del sector per què fa això, mai té una resposta. Et trobes amb gent meravellosa com la Sala L'Horta que ens deixa assajar gratuïtament, professionals d'altres companyies... però sempre tens els bancs on moriràs, estem en la corda fluixa.
Com valores l'equip artístic?
És família triada. Som un equip ampli, són casa, eixes persones que saps que sempre estan. En la direcció està Kika Garcelán, com a intèrprets Mertxe Aguilar, Pau Gregori i Sandra Sasera; Pau Gregori i Jorge Valle estan en la creació de l'espai sonor; Franco Battiato en la composició de la cançó; Juan Serra i Mundi Gómez en il·luminació; Santiago Ribelles amb coreografia; Lola Domingo en la producció... I no sols estan, sinó que entenen la realitat de la companyia i tenen paciència. A més, tenim la sort de comptar amb persones externes que també són ací, com Patricia Pardo, Xesca Salvà o Diego Sánchez. En la cultura estem en la suma-resta tota l'estona.
Ha de veure la joventut 'Nínive'?
Jo crec que és per a tot el món. Encara que siga la història del meu avi, és la història de totes eixes generacions que ens han contat eixa idea de resistir contra tot, de la necessitat d'aguantar, de flotar en el Mediterrani, de per què jo em mantinc obstinada a continuar creant... i crec que tothom pot sentir-se identificat amb eixa sensació de cansament i resistència. I més ara quan sembla que es llancen missatges sobre que tot depén de tu, perquè a vegades és més complicat i no podem arribar a tot sempre.
Per què cal veure-la?
Crec que és necessari anar al Rialto a veure 'Nínive' com anar a qualsevol sala a veure una obra de teatre, perquè és un acte comunitari i assembleari meravellós, perquè construïxes una memòria col·lectiva, et connectes amb uns altres, i perquè el món hauria d'anar en eixa línia de sostindre'ns entre tots. El teatre per precarietat sistèmica o per caparrudesa dels creadors i creadores té molt de família, de sostindre'ns i aguantar-nos entre tots. I en eixe moment estem no sols en el Rialto, sinó en Sala l'Horta, Inestable, Escalante...