Al costat del gran repart que l'acompanya, María Luisa Merlo és la protagonista de la nova comèdia del Flumen, Cosas de papá y mamá, que s'estrena el divendres 24 de febrer i tindrà funcions fins al diumenge 5 de març. Una història d'embolics familiars i amor enmig de les xacres de la vellesa.
València Extra ha conversat amb l'actriu valenciana, que en algun moment va voler ser ballarina i hui s'ha convertit en un referent absolut del teatre espanyol.
Actriu multifacètica i de moltes plataformes. Tens algun escenari preferit en el teatre o un gènere predilecte en el cinema?A València jo tinc el Teatre Flumen perquè sempre visc el present, és el meu teatre. Jo he treballat en tots els teatres de València perquè a més m'he criat ací entre caixes perquè sóc tercera generació d'actors valencians. Però jo visc el present i el meu ara és el Flumen, que és on vaig debutar. A mi m'agrada la comèdia en el cinema, més que el drama, però posant-me seria sempre en algun moment, sent un ésser humà. No la comèdia de fer el ximple.
Els teus orígens són part essencial del teu art. Ha estat el teatre sempre lligat a la teua història? Ho veus com un treball o com alguna cosa vital?Tingues en compte que en ser una tercera generació d'actors jo m'he criat pels escenaris. Com no ens deixaven en l'època franquista als xiquets estar en el pati de butaques, jo m'asseia entre caixes i veia les funcions i a actors meravellosos. He vist coses meravelloses des de molt xicoteta. Després vaig estudiar ball i el meu debut professional va ser en Verona com a ballarina amb quinze anys en el teatre d'òpera, i vaig recórrer tots els teatres d'òpera d'Europa. Després vaig tornar i després em van arreplegar els directors de cinema.
T'agradava més ballar que actuar? Vas barrejar teatre i ball amb molta freqüència?He fet comèdies musicals ací i fora d'ací, com a Mèxic. Però el que em passa és que en realitat no puc anar a veure ballet perquè em dóna enveja. Adore el ballet i era molt bona, tenia una facilitat tremenda. Sobretot era per portar a la contrària a la família, però resulta que servia. Vaig dir "vaig a fer una altra cosa", i llavors vaig ser ballarina. El que ocorre és que el meu pare estava encantant amb què fóra ballarina.
I el cant?
He cantat en comèdies musicals, però és alguna cosa que se'm va oblidar estudiar. Com mai és tard, ara comence classes de cant.
La biografia Más allá del teatro escrita per Pedro Víllora parla sobre les dificultats que has passat. Va servir convertir la teua vida en llibre? Ho veus com un "avanç"?Vaig escriure la veritat, totes les meues lluites i les meues ombres. No tothom ho fa. La gent explica la seua vida com a meravellosa. La meua vida en algun moment ha sigut molt dura, en el moment que vaig tenir una depressió... Gràcies a eixa depressió vaig entrar als mons espirituals, la psicologia espiritual actual. Pertany a una organització nord-americana on faig classes. Fa 21 anys que estic en això i m'ha canviat la vida. Aparte que en entrar la depressió va desaparéixer totalment en entrar en els mons espirituals i amb l'aparició del meu últim nét.
Anem al present. Cosas de papá y mamá és una comèdia familiar que parla sobre el renaixement de l'amor quan potser ja s'ha vist i sentit tot. Perceps proximitat amb la trama? Eres capaç de relacionar esta ficció amb la realitat?No, el personatge no s'assembla a mi en res, afortunadament. És una senyora dels anys 60, molt dels anys 60 i jo no sóc res dels 60, encara que haja nascut en el 41 i fóra jove en els 60, no sóc així. Per això m'agrada tant fer-la perquè no té res a veure amb mi. És més difícil però molt divertit perquè és la història d'amor de dues persones majors que els dol tot, que es troben un metge, i que en enamorar-se se'ls lleven tots els dolors. El graciós és que els fills són els que s'oposen. Hem de veure'ns a amagats dels fills.
L'humor és la constant en esta obra. Creus que de certa forma l'humor és imprescindible per a superar les dificultats? És el riure, com diuen alguns, l'altra cara del plor?Clar, el riure és importantíssim, és el més important. Tu no saps com ix la gent esperançada d'esta obra. Ara, esta obra també té moments seriosos, momentets, això el que li dóna importància. El que et poses seriosa, el que digues una cosa de debò i al minut tornes a fer-los riure. Això per a l'actor és divertidíssim.
Com a actriu saps el que estàs fent...El que em passa és que si em dol alguna cosa jo isc a escena i se m'oblida, perquè sóc el personatge. I en acabar em torna a doldre tot. Em pose totalment en el paper fins al punt que balle, em moc, faig tot el que no puc fer perquè he tingut un problema en l'esquena. En l'escenari s'em passen per alt els dolors. També faig treball molt profund de preparació de personatge, psicològicament.
A més d'això, en què t'inspires?M'inspire en el gran actor Ismael Merlo o en els meus fills. M'inspire en com fan les coses. Jo em quede morta tant amb Amparo com amb Luis. Després està Pedro, productor de teatre.
Eres recordada per tenir personatges episòdics en la llegendària Aquí no hay quien viva, i per eixa sèrie, també familiar, anomenada Los Serrano. Amb tota la teua trajectòria, existeix alguna producció amb la qual t'has sentit més identificada?Aquí no hay quien viva. Era una boja meravellosa, a més treballava amb el meu fill i era la mare del meu fill. Et pots imaginar... Per a mi Aquí no hay quien viva va ser fonamental. I després tot el teatre que he fet en televisió quan era jove, quan hi havia, que ara no toca...
En el mateix sentit, vas tenir un gran nombre i destacades participacions en Estudio 1. Creus que el teatre televisat té cabuda hui en la televisió espanyola? S'han relegat els continguts culturals pel telefem?No existeixen perquè han celebrat els seixanta anys i no han nomenat a Estudio 1. Parlant clar: la cultura està en la merda. Perquè clar, nomenar solament coses absolutament impresentables... I no parlar del que va ser l'Estudio 1, dels grandíssims actors. Perquè ací es van fer 12 hombres sin piedad que superaven a Hollywood. No hi ha teatre televisat. I abans el teatre en televisió calia saber fer-ho perquè era "cap a dins".
És molt curiós que ara els directors creuen que ens coneixen als actors de teatre. I jo dic "ells s'ho perden".
Si hagueres d'interpretar a algun personatge en La que se avecina, on en 2015 es va incorporar el teu fill Luis, a qui et veuries interpretant?Al que interpretava en Aquí no hay quien viva: la mare del meu fill. No hauria interpretat un altre més que eixa perquè era una boja meravellosa.
León Tolstoi diu al principi d'Anna Karenina: "Totes les famílies felices s'assemblen unes a unes altres; però cada família infeliç té un motiu especial per a sentir-se desgraciada". Creus que les famílies espanyoles són un fenomen desconegut més enllà de les portes de casa?Totes les famílies del món sencer són famílies i punt. Se solen voler molt. Pot ser que els espanyols siguem un poc més de darrere. Per exemple, jo vinc ací a València i solament em queda la cosinalla, perquè desgraciadament els majors se m'han anat, els meus cosins són els meus germans.
M'agraden molt els meus néts i el meu besnét. El meu símptoma important és el de mare. Sóc més mare que esposa.
Si Cosas de papá y mamá es convertira en drama i mostrara com resulta la no acceptació de persones que es volen......Ells ho ocultarien llavors, hui en dia no oculten res. Hui en dia la gent és oberta i liberal i estupenda. En els anys 60, on està ambientada esta obra, clar que ocultaven tot però ben ocultat. Gràcies a Déu este país ha canviat molt.
Nous projectes per al futur? Seguirem gaudint a María Luisa Merlo sobre l'escenari o davant les càmeres?Tinc moltíssims. Seguireu gaudint mentre estiga bé. Quan jo senta que la memòria em falla o que físicament no... diré adéu i em vaig a viure fora d'Espanya. A Los Angeles, on està la meua organització espiritual. Quant a la meua professió, no m'agrade com està. La resta no ho jutjaré, tampoc m'agrada... Però no ho jutjaré