La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació (Magnànim) acaba d’editar La llibertat és indivisible, una selecció dels cent set articles que ha preparat per a aquesta edició l’acadèmic Josep Palomero ‒que va fer la tesi doctoral sobre la vida i obra d’Artur Perucho‒, i que té per objecte recuperar la seua figura com a periodista i oferir al lector actual una mostra representativa dels seus propòsits com a publicista. El llibre és el número 14 de la col·lecció Papers de Premsa que dirigeix el periodista Emili Piera.
Una edició en cinc blocs temàtics
Els articles, escrits tant en valencià com en castellà, estan distribuït en cinc blocs temàtics ordenats cronològicament.
El primer bloc, titulat “Impressions, observacions, reflexions”, conté quaranta-un articles. És un calaix de sastre en què s’han reunit textos de temàtica diversa, com ara evocacions d’amics i de persones admirades, novetats literàries i comentaris teatrals, consideracions sobre el periodisme, impressions de ciutats i, fins i tot, un parell de narracions humorístiques, gènere que Perucho també va practicar.
En el segon bloc, titulat “València i Catalunya” s’han seleccionat només huit articles dels molts en què va expressar el seu punt de vista sobre les relacions que havien de tindre aquests dos territoris, el seu concepte de valencianisme i de catalanisme i, en definitiva, com entenia el nacionalisme.
El tercer bloc, que conté vint articles, titulat “Internacional”, tracta de mostres en què descrigué el panorama europeu d’entreguerres.
En el quart bloc, “La República. Política espanyola”, s’han inclòs tretze articles sobre la política espanyola de l’últim període de la dictadura i del sexenni republicà, en què prestà una atenció especial a l’Estatut de Catalunya, que considerava un model per a les aspiracions valencianes en matèria d’autonomia.
L’últim bloc, “La guerra civil”, consta de vint-i-cinc articles publicats durant eixos tres anys en la premsa comunista.
Artur Perucho i Badia (Borriana, 1902 – Mèxic DF, 1956) ha sigut un dels escriptors i periodistes valencians de la generació de la República més oblidats. El 1929 fou corresponsal a París de Diario de Barcelona, on escrigué Ícar o la impotència (també editat pel Magnànim en la suea col·lecció Biblioteca d’Autors Valencians) i on conegué la traductora Lucienne Gache, amb qui es casà a Madrid el 1935. Va assistir al cinqué i el sisé Congrés de les Minories Nacionals (Ginebra, 1929 i 1930). Fou lector de la Universitat de Marburg i publicà Catalunya sota la dictadura. Concorregué sense èxit per Castelló a les Corts Constituents de la República i fou secretari particular del ministre d’Hisenda Jaume Carner i Romeu, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la guerra civil s’afilià al PSUC. Fou director del setmanari Mirador, redactor de la productora i distribuïdora cinematogràfica Film Popular i director de Treball, l’òrgan dels comunistes de Catalunya. Després de la caiguda de Barcelona passà a França i l’abril de 1939 embarcà rumb a Mèxic, on va destacar com a periodista.