L’Institut Valencià de Cultura estrena al Teatre Rialto la seua nova producció, ‘La Tempesta’. La versió i la direcció de l’obra de Shakespeare és de Roberto García i compta amb un repartiment de nou actors i actrius encapçalats per Teresa Lozano, en el paper de Pròsper, Premi d’Honor de les Arts Escèniques Valencianes 2020, i que feia més de vint anys que no treballava en una producció pública valenciana. La resta del repartiment està format per Marina Alegra, Álvaro Báguena, Paula García Sabio, Nelo Gómez, Jaume Ibáñez, Jacobo Julio Roger, Jaime Linares i Manuel Maestro.
Les tres primeres funcions previstes, les del 2, 3 i 4 de febrer, s’han hagut de suspendre per un positiu en COVID-19, per tant, la primera funció serà dissabte 5 de febrer a les 20 hores. Es manté l’estrena, tal com estava previst, per al divendres 11 de febrer a les 20 hores.
La roda de premsa la va obrir el director general de l’Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos, amb una cita de Joan Fuster publicada en ‘Jornada’ el 1959, i recollida després en la primera edició de les seues obres completes amb el títol ‘Consideracions sobre la situació actual del teatre valencià’: “Cap teatre del món no s’alimenta ‘exclusivament’ de la producció dramàtica nacional: a tot arreu, junt amb les peces escrites pels dramaturgs del país, se’n representen més, o moltes més, de traduïdes d’altres idiomes. (...) El teatre valencià s’ha mantingut sempre tancat a les traduccions”.
En el mateix escrit, l’assagista de Sueca també es queixava en 1959 “de la pràctica inexistència als escenaris valencians d’obres en la llengua del país”, i Guarinos va recordar aquestes reflexions per tal de fer veure, amb dades i títols, que afortunadament les coses han canviat molt 60 anys després d’aquesta fusteriana reflexió: “Obres com ara ‘La Tempesta’, de William Shakespeare, en versió de Roberto García, i la llengua en què produïm des de l’IVC quasi tots els nostres espectacles, com també ho fa una immensa quantitat de companyies professionals valencianes, corroboren aquest pas avant i positiu”.
Roberto García hi ha afegit: “‘La Tempesta’ es considera l’última obra de William Shakespeare. És una obra estranya, peculiar i poc representada. Una faula efectista creada per a delectar el rei Jaume I d’Anglaterra i els seus acompanyants de l’alta societat asseguts en cadires en un espai interior (a diferència del Globe, en què el públic, format per gent de classe baixa, assistia a les obres dempeus)”.
I ha continuat: “Una de les coses que més interés em va despertar va ser que estem bàsicament davant d’un artefacte metateatral. L’illa que apareix en l’obra no deixa de ser l’espai de creació d’eixe dramaturg anomenat Pròsper i d’eixe director d’escena anomenat Ariel. És a dir, un teatre dins d’un altre teatre. I com a espai de creació que és, parlem d’un lloc on pot passar qualsevol cosa i on els personatges són llançats a viure un viatge revelador i de transformació”.
I després hi ha els grans temes: l’exercici del poder, la llibertat a què apel·len tots els personatges, les presons mentals i físiques, la relació entre pares i fills, la venjança, el perdó i les segones oportunitats.
Shakespeare es va acomiadar del teatre amb aquesta obra. Es va acomiadar de la política mostrant el joc brut en què es mou, es va acomiadar de la comèdia amb els bufons borratxos, es va acomiadar del romanç amb els joves enamorats… I després de mostrar-ho en una illa, que és un teatre dins d’un altre teatre, i d’evidenciar la futilitat de tot plegat perquè està fet de la mateixa matèria que els somnis, va decidir perdonar-ho tot i perdonar a tots.