L'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) ret homenatge a l'artista Simone Fattal, Premi Julio González 2024, en una gran exposició que proposa un recorregut per tota la seua trajectòria. ‘Suspensió de la incredulitat’ és el títol de la mostra que reunix 85 obres des de 1999 a 2023 que submergixen al visitant en un espai pluricultural i nòmada, creat a través de l'escultura, el dibuix i el treball editorial.
“La incredulitat no al·ludix a una temàtica, significa una mirada més en profunditat a les coses a través de la sorpresa”. Ho ha expressat la mateixa creadora durant la presentació de l'exposició, comissariada per Rafael Barber Cortell i Nuria Enguita, que s'exhibix en l'IVAM des del 13 de desembre.
“El treball de Simone Fattal té una vinculació especial amb l'escultura en fang”, ha destacat la directora de l'IVAM Sonia Martínez, “un material considerat menor, pròxim a l'artesania, com podria ser també el tèxtil, que es reivindica ara i visibilitza al costat d'altres materials considerats com a nobles”. L'escultura gestual de Simone Fattal “podria dialogar amb les escultures de Julio González en un cert sentit, com a contrapunt”, ha recordat la directora.
La «suspensió de la incredulitat» és un concepte introduït per Samuel Taylor Coleridge en la seua obra Biographia Literària en 1817. “Este terme es referix a la capacitat d'un lector per a acceptar, sense qüestionar, elements fantàstics o poc realistes dins d'una obra de ficció”, ha explicat Rafael Barber Cortell.
Per a la seua primera exposició individual a Espanya, l'artista franc-libanesa Simone Fattal s'apropia d'este concepte i convida a l'audiència a deixar de costat les seues certeses. La seua obra es nodrix de la mitologia, abastant des de l'antic Egipte fins al misticisme sunnita i la tradició grecoromana, creant figures arquetípiques que integren narratives històriques en el present. “Soc molt literària, la meua obra guarda relació amb la literatura: motius, arguments, idees… És una obra molt íntima, pròpia, molt individual, ve del meu corrent del meu pensament. Si estic pensant en un Ulisses, crec un Ulisses, és un diàleg interior”, va afirmar l'artista.
Nascuda a Damasc i criada al Líban, Fattal va estudiar filosofia a París i es va establir com a artista a la fi de la dècada de 1970 a Beirut, on va exposar les seues obres fins al començament de la guerra civil libanesa, quan va haver d'abandonar Líban i instal·lar-se a Califòrnia, on va fundar The Post-Apollo Press. “Esta condició nòmada travessa la seua producció artística, atorgant-li una temporalitat i espacialitat flexible, que mira el passat, present i futur al mateix temps”, va postil·lar Sonia Martínez.
La referència a l'antiguitat és un aspecte central en la seua producció, perquè Fattal concep les seues escultures com una manera de documentar i preservar la memòria col·lectiva de la civilització humana, especialment la d'Orient Mitjà. “L'art servix perquè la gent no s'oblide de les coses, per a recordar. Els museus han reemplaçat a les esglésies, es va a ells per a veure el que està ocorrent en la societat”, ha comentat Fattal.
L'exposició, que abasta tres galeries, comença amb el treball editorial de Fattal, exhibit a través dela seua iniciativa Post-Apollo Press, i s'expandix fins a la segona part de la mostra composta per més de 80 escultures ceràmiques. Segons Barber, “per a l'artista la ceràmica és una matèria viva i domèstica que resumix la seua manera de veure el món, en la qual el quotidià i el sagrat s'entrellacen. En elles destaca l'ús del color, on vibrants tonalitats i textures orgàniques evoquen paisatges i emocions”.
“Encara que arreplega obres de diferents èpoques la mostra no seguix un orde cronològic, sinó que es concep com una narració, com un conte que convida al visitant a relaxar-se i observar les obres amb el disseny expositiu creat per Sina Sohrab”, ha subratllat Sonia Martínez.
Este disseny expositiu posa un èmfasi especial en la història dels seients on ocorren relats: des del triclinium romà, on es gaudien els banquets reclinats; passant per la plataforma elevada oriental, un espai de reunió familiar; fins a un divan freudià i catifes que evoquen la casa de la infància de Fattal, on els mobles sovint estaven coberts amb catifes, i fan referència al tapís com una de les formes més antigues de contar històries.
L'última part de l'exposició està dedicada al dibuix, amb una instal·lació de deu peces de gran format. “En els seus dibuixos Fattal crea un text sense lletres ni puntuació, compost sol de gestos, degotejos i relacions entre la tinta, l'aigua, el paper i la mà de l'artista. Les taques i esquitxades es convertixen en fragments d'un llenguatge visual que, una vegada més, convida a l'espectador a descobrir significats ocults i a formar el seu propi relat”, va afegir Barber.