“Per a nosaltres, eixir a tocar continua sent una aventura”. Jorge Martí i Pau Roca, de La Habitación Roja, ens revelen els detalls que han portat a La Habitación Roja a ser un dels grups amb més trajectòria i èxit del panorama nacional musical. Malgrat fugir dels estils comercial en els seus 30 anys de vida, han aconseguit connectar amb les generacions més joves i les més adultes, i esperen fer-ho de nou amb ‘Crear’, el seu últim disc al qual, ens conten, li queda molt per créixer.
[Esta entrevista es va realitzar uns dies abans de la DANA del 29 d'octubre a València]
Què voleu transmetre amb el vostre nou disc?
JM-Bàsicament el que transmeten les cançons. Hi ha una cançó que es diu ‘Crear, sempre és millor que destruir’. Pels temps que corren, amb guerres, haters, gent obstinada a retrocedir en el temps i enderrocar o derrocar drets que es creien ja aconseguits i sòlids… esta cançó és la nostra aportació com a músics o fins i tot com a éssers humans, com a ciutadans, és crear, destruir, proposar en comptes de criticar, donar una alternativa abans de trencar la convivència d'alguna manera.
I l'art del disc al final és una foto de les nostres mares. El disc anàvem a cridar-lo com la cançó, ‘Crear sempre és millor que destruir’, però en tindre-la vam pensar en la figura de les nostres mares com alguna cosa que representa experiència, trajectòria, solidesa, amor incondicional, resiliència. Era una metàfora del que creiem que hem sigut un poc també com a banda. I bé, també pensem que tenim, per sort, els quatre encara als nostres pares i mares vius i cal, diguem, fer homenatge a això, a la trajectòria. Una vegada teníem la foto ací de les nostres mares pensem que no hi ha major creació que donar la vida a algú i d'ací decidim el títol de ‘Crear’, més potent.
Eixe amor per les nostres mares és molt inspirador i el compartim tothom…
JM- A més, jo pense molt en la meua mare i en com s'ha sacrificat per la família, com ha renunciat a treballar i fins i tot a tindre una educació superior. Totes les coses de les quals t'adones quan un està a casa i fa d'amo de casa un poc. És brutal pensar com dones com la meua mare han fet tot això sense protestar, sense ser remunerat i moltes vegades ni benvolgut. Dones d'abans i d'ara que fins i tot treballen al mateix temps i que estan a l'ombra.
Com heu treballat en el disc?
PR- Este disc té dos parts molt diferents perquè ha sigut gravat en dos estudis i de forma molt distinta. Vam estar 10 dies amb Santi García en els seus estudis i la veritat és que vam estar molt a gust, allí tot va fluir molt ràpid i hi ha quatre cançons que estan gravades com immediatament. Jorge tenia unes cançons ací que quasi no havíem escoltat, una pràcticament la va acabar allí, alreshores la gravàrem de forma molt fresca. I després les altres set les gravàrem amb el nostre tècnic de directe que ens coneix molt bé i que la seua manera de treballar és molt més metòdica, tot ho arregla, tot ho posa en el seu lloc i aleshores les sessions han sigut durant molts mesos. No sé si es distingix molt bé eixa diferència, a vegades són coses que des de dins semblen molt òbvies, però en eixe sentit la veritat és que és una obra llarga i amb molta manyaga. Després, també la part visual ha sigut bastant treballada, amb sessions de fotos amb els pares, amb les mares, amb nosaltres mateixos, i jo crec que d'alguna manera tot ha encaixat molt bé. Jo crec que és el disc més coherent que hem fet i que sembla una obra quasi conceptual.
El concepte que s'ha treballat des del disseny, amb el nostre company Nacho, per a l'àlbum ‘Crear’, es basa en un patró de línies paral·leles que s'allunyen progressivament com una al·lusió a este efecte Doppler. Esta lliçó pretén simbolitzar el ressò de l'acte creatiu on la creació s'estén en el temps i l'espai. El concepte busca reflectir com al llarg del temps aprenem a ser més conscients i a desaccelerar connectant el procés creatiu amb l'evolució personal. Nosaltres estem en una edat en la qual som més conscients del pas del temps i de connectar el procés creatiu amb l'evolució personal crec que està més present que mai en nosaltres.
JM- El fet d'haver fet eixes primeres sessions amb set cançons a L'Eliana, prop de casa, i en l'estudi, ha fet més reflexiu el procés. I de sobte vam fer altres quatre que crec que és com una volta de rosca més. Ens quedem tan contents del procés d'eixes quatre cançons, del bé que havien quedat i com de guai estaven, que al final desestimem unes altres. La mescla de les dos sessions ha donat al disc un salt també de qualitat. De sobte hi ha gent que ens diu que és un dels nostres millors treballs. Ja ens ho han dit diversos periodistes. Bé, i reflexiones i dius, és com que hem fet un estiró, no?
Com ha sigut el primer feedback?
PR- El feedback cent per cent crec que en un grup amb una trajectòria llarga com la nostra, tarda temps a saber-se. Jo crec que cal donar-li temps al disc, cal tocar-lo en directe. Farem una gira de quasi trenta concerts de sales, que ens fa molta il·lusió i que crec que li vindrà molt bé al disc, però per descomptat es nota que és dels discos que està agradant més ràpidament. És com que tot el feedback que t'arriba és unànime. Som un grup amb el seu catorzé disc, no és com quan la gent trau un segon disc, que està tothom esperant, les cançons han d'anar lluitant una a una i obrint eixe pas entre les milions de milions de cançons que es publiquen cada divendres.
Fa la sensació que, encara que publiqueu el disc i el presenteu oficialment, continueu acaronant eixes cançons i acaben d'evolucionar posteriorment. És així?
JM- Al que també es referix Pau és que al final som un grup de tall independent, sense grans campanyes publicitàries darrere, sense accés a les ràdios, als tiktoks o als mitjans de difusió massius que s'utilitzen hui dia. Hui dia, la música no és tan democràtica ens volen fer creure realment, per a entrar en una playlist que s'escolta molt cal pagar o que algú et pose. Has d'estar amb una bona distribuïdora i realment és complicat i que fa falta tindre capital darrere al final. Nosaltres anem un poc a contracorrent, som un grup veterà que té molts discos, no és senzill. El que Pau sempre diu, i jo crec que també és cert, és que al final nosaltres hem d'aconseguir portar eixes cançons en nostres gires i que les cançons vagen creixent, trobant el seu lloc en un repertori d'un grup que té moltíssims discos, moltíssimes cançons que la gent vol sentir, estes cançons perquè s'han d'obrir pas ací. Jo sí que crec que, sense ser una bogeria, la fogositat de quan eres una banda jove, amb un públic jove, és distinta a quan eres una banda com nosaltres que porta molts anys. Hi ha cançons que hem vist créixer o que han anat bastant ràpid, com ‘Ayer’, però per exemple ‘La moneda en el aire’ és ara un dels nostres clàssics en directe i que ha costat un poc que cresca.
No sou una banda comercial, però sempre esteu en els principals festivals a Espanya. Què té La Habitación Roja per a connectar amb generacions joves i més adultes?
JM- Cançons. Al final hem vist passar moltes modes. Quan comencem, de sobte tothom ha de tindre bases electròniques, després no cal ser un grup guitarrers, després cal ser acústic. Sempre hem fet el que ens ha donat la gana. Mai hem seguit les modes i això ha fet que la nostra proposta siga molt ferma i clàssica en el bon sentit de la paraula. Són cançons que mai han estat de moda, però mai passen de moda jo crec. La temporalitat és una cosa que ens agradaria que les nostres cançons tingueren. Fem lletres de les nostres coses, però sí que hi ha històries transversals i que apel·len a la sensibilitat intergeneracional. Este disc parla sobre històries adolescents perquè intente mirar un poc el present a través dels ulls de les meues filles que són adolescents i estan en una edat molt important i amb els sentiments a flor de pell.
PR-Jo crec que al final es tracta de mirar dins d'un i ser sincer i honest. Intentar buscar l'essència i buscar la teua veritat, la teua veritat. Crec que és el camí més curt al final fins a l'oient, és mirar dins de tu i contar les coses des de la teua pròpia intimitat. No som gent que haja gaudit, que gaudi de l'impostat, de l'èpica, quan fem alguna cosa i té tints èpics és perquè en eixe moment ens sentim així.
Com diríeu que ha evolucionat el grup en estos 30 anys?
PR-En una certa manera és tot molt semblant, és una cosa també que és una anomalia, encara que per a nosaltres és molt normal. La Habitación Roja és el que ix de quan nosaltres pengem els nostres instruments, aleshores en eixe sentit hi ha una mica de creació bastant semblant. Totes les circumstàncies han canviat molt, la irrupció d'internet ha fet que el nostre treball siga molt distint, jo crec que Jorge i jo estem ara amb tot, hi ha molta faena darrere que no és tocar, aleshores sempre ens dona la sensació que cada vegada passem més temps dedicat al grup però menys temps tocant. Ens hem hagut d'adaptar als temps que corren de la forma menys nociva possible, la nostra manera de treballar ha canviat necessàriament, però quan estem els quatre tocant en directe, tan tècnicament, és més fàcil ara, sonen millor les sales i tot està més personalitzat. Però amb els mateixos acordes, són les nostres cançons i la intenció és sempre la mateixa, que es fan cançons bones i eixes cançons si aconseguixen estar dins d'un disc, que damunt és bo, doncs encara millor. I gaudim molt de tot el que implica estar en un grup. Ens agrada molt tocar en directe, però també viatjar, menjar de menú, anar en la furgoneta, parar en una gasolinera a la meitat de Castella i Lleó i comprar una aigua i uns pistatxos, ens agrada des d'això fins a viatjar a Mèxic, gravar, ens agrada moltíssim, és a dir continuem gaudint tot el procés que té la música, en eixe sentit no hem canviat nada.
JM-Sí. La música ha canviat molt i crec que ha canviat potser més la música mainstream, per exemple, en els últims 10 anys, que el que havia canviat en 50 anys. No sé com funciona la música. Jo crec que molta gent jove no té una visió panoràmica de la història de la música. Ha sigut molt rupturista per les noves tecnologies. Abans, per a aprendre a tocar un instrument, necessitaves anys, aprenentatge i tal. Hui dia, un ordinador i un sampler. De sobte, hi ha programes que poses ací a cantar damunt i et fan les bases. Nosaltres hem anat escoltant música a mesura que hem complit anys de totes les èpoques i tens ací unes coordenades més marcades perquè tens afinitat per uns sons, uns grups, unes influències. Jo diria que hem sigut artesans del pop o del rock i hem anat aprenent ací sobre la marxa, però hi ha molt darrere d'experiència, de vivència, i al final això queda un poc en les cançons.
Com es presenta la gira?
JM- Ens encanta tocar en festivals, però ens estàvem adonant que trobàvem a faltar eixes gires que féiem abans de tres o quatre dies seguits tocant en ciutats xicotetes. Al final, com més creix el grup, menys rendible és anar a una ciutat xicoteta perquè ací la gent és la que és, però triem a Max, nostre mànager, perquè volem presentar el disc en totes les capitals de província que es puga, unes 30. Com més toques en festivals, menys concerts llargs fas, i un grup amb 14 discos de sobte fa que pugues deixar sense tocar els típics hits. Fins i tot canviar cançons dia a dia amb la tranquil·litat d'una prova so per a nosaltres mateixos no es pot amb l'estrés d'un festival. Tenim un hivern llarg.
Això és una declaració d'intencions, de principis, una decisió fins i tot política. Estem un poc cansats dels festivals, han acabat amb un munt de sales, en molts et posen moltes limitacions. Este tipus de coses, no ens molen res això i ens semblava també una manera de reivindicar d'on venim i a on segurament tornarem el dia que no ens vulguen en cap festival. Venim de les sales, d'ací han eixit els grups que ens han inspirat. Qualsevol grup que es pree de ser-ho ha de començar, jo crec, en un 'garito', en un lloc xicotet i anar escalant. Tenim molta curiositat per saber com respondrà la gent i la veritat és que he de dir que el grup està en un moment molt bo a nivell musical. Crec que és un moment bonic per a fer una gira i poder recuperar i tocar cançons, tocar este disc que és molt bonic i que la gent puga ser ací per nosaltres. Per a nosaltres continua sent una aventura el fet d'eixir a tocar.