A mitjan anys 70 va tancar el Manicomi de Jesús, a València, i les internes van passar a l'Hospital Psiquiàtric de Bétera. Llavors, va quedar al descobert que el 40% d'elles mancava d'un diagnòstic real de malaltia mental. Simplement, havien sigut internades per les seues famílies, parelles o l'entorn social perquè, per algun motiu, eren dones incòmodes. L'eixida a la llum d'aquest fet gràcies al llibre Nou noms (María Huertas, Ed. Temporal 2021), va ser l'última espenta que Amparo Vayá necessitava per a escriure 'Locas. cae la noche', una emocionant peça la versió en castellà de la qual estrena el Teatre Off aquest dissabte 26 d'abril i manté en cartell fins a l'11 de maig.
Sense haver tingut a penes temps de girar després de les seues primeres funcions en el TEM, arriba a la cartellera de la capital aquesta proposta integrada en la ‘Trilogia Dones Silenciades’, que Bramant Teatre i Vayá van arrancar amb Un segle d’abismes, nominada a Millor Text, Direcció i Espectacle en els Premis IVC d’Arts Escèniques de la Comunitat Valenciana (2022).
“M'interessa molt aportar la perspectiva femenina en temes com la Memòria Històrica. O, en aquest cas, posar el focus sobre una mena de violència molt concreta: l'atribució de malalties mentals per a anul·lar a les dones”, explica Vayá, recordant un fosc llistat en el qual caben des de Joana ‘La Boja’, a la qual el seu fill va arrabassar el tron; a Camille Claudel, escultora i parella de Rodin, que va ser internada per la seua família. O Britney Spears, controlada pel seu pare fins i tot en les seues possibilitats reproductives.
Després de xopar-se del tema gràcies a entrevistes amb personal psiquiàtric, llibres i documents històrics, la dramaturga i directora d'escena ha creat uns personatges de ficció, però inspirats en situacions reals, que mostren extractes socials, èpoques i situacions molt diverses.
Inclouen una psiquiatra recentment llicenciada que en els anys 60 descobreix que àvia havia sigut internada; a una jove esposa de classe alta del primer terç del segle XX, tancada pel seu marit en negar-se a tindre descendència perquè desitjava estudiar. La marginalitat també és present en una prostituta a la qual la policia porta a un psiquiàtric en els 80’ i en la seua companya de tancament, una lesbiana a la qual el Patronat de Protecció a la Dona va internar per la seua orientació sexual. A més, la classe mitjana i el segle XXI estan representats en la sessió d'una terapeuta i una víctima de violència de gènere, a qui està ajudant a deslliurar-se de la “camisa de força química”, l'excés de medicació per a apagar emocions.
“Són circumstàncies dures, però d'enorme bellesa per la trobada que es produeix entre els personatges. D'alguna manera, la comprensió que es produeix entre elles és la que ens agradaria que tinga el públic sobre un tema del qual es parla molt poc”, explica Vayá sobre la psicopatologització que històricament han patit i continuen patint les dones.
LES BAMBOLINES DE OFF ARTS ESCÈNIQUES AL DESCOBERT EN UNA FUNCIÓ ITINERANT I IMMERSIVA
La subtil escenografia creada per Reis Pe i el vestuari que ha dissenyat María Poquet s'adapten a l'època i els tons de la flor que simbolitza cadascuna de les tres escenes en les quals el públic s'endinsa, literalment.
El muntatge en format itinerant fa que els espectadors vagen passant per espais normalment inaccessibles de Off Arts Escèniques: “estaran dins de l'escenari, passaran pels camerinos, entraran en aules d'assaig…” avança Vayá sobre un recorregut que va de les violetes de 1965 a les hortensias de 1985 per a concloure en les margarides i 2015, demostrant que hi ha coses que han evolucionat poc.
“El públic està molt prop de les intèrprets, li arriba la intimitat de les escenes, els sentiments que van sorgint, que circulen entre les actrius i els espectadors. És una experiència immersiva molt potent, que pot canviar la mirada que alguns tinguen sobre dones que van formar part de la seua història familiar o del seu cercle de coneguts”, explica la dramaturga i directora d'escena.
En aquest projecte repeteixen algunes de les actrius que van participar en la primera part de la trilogia, Un segle d’abismes. L'elenc està compost per Laura Useleti (amb substitució de Victoria Salvador en algunes funcions), Ruth Lezcano, María Minaya, María Guerra, Teresa Crespo i la mateixa María Poquet. “És molt bonic treballar amb equips intergeneracionals, on veus a diferents edats convivint en escena, encarnant a personatges diversos”, comenta Vayá sobre una peça que tracta de trencar amb els estereotips d'‘histèriques’ o ‘boges’ en els quals s'ha intentat encotillar a les dones que estaven en llocs que es consideraven inapropiats, que deien el que la societat no volia escoltar o que desitjaven ampliar els seus horitzons, més enllà del rol social que s'esperava que compliren.
Dones la fortalesa de les quals es va trencar amb diagnòstics mentals, amb tractaments agressius, amb tancaments que les allunyaven dels qui hagueren pogut ser els seus suports. Però que troben en aquest espectacle de Bramant un lloc on contar la seua història, on ser escoltades, on llevar-se de damunt l'estigma de la bogeria. Una oportunitat que tant la creadora com l'equip artístic d'aquesta peça valoren especialment en un moment en què uns certs àmbits de la societat animen a fer passos arrere en els drets feministes, en la dignitat conquistada.
No obstant això, durant tres setmanes, des d'aquest dissabte 26 i fins a l'11 de maig, l'estrena de la versió en castellà de 'Locas. Cae la noche' proposa al públic una experiència escènica única i, sobretot, un espai de reparació.