Fernando Castro Flórez (Plasència, 1964) aterra de nou a València com a comissari, al costat de Laura Campos, de l'exposició "Picasso i la model. El perfil de Jacqueline" que estarà en la Fundació Bancaixa fins a març de 2025. Un recorregut per una de les etapes més prolífiques de l'artista malagueny Pablo Picasso i que, a més, va coincidir amb els seus últims anys de vida, en les quals la seua dona i musa, Jacqueline Roque, era protagonista de la major part de la seua obra.
A més de crític artístic en diverses publicacions escrites i literàries, la seua labor es menge professor universitari i escriptor es transforma en una tasca de divulgació en els vídeos que puja al seu canal de Youtube. Unes peces audiovisuals en les quals a través de la "crítica mòbil" mostra des de recorreguts explicats per exposicions en recintes culturals, fins a al·lusions a l'art que es pot veure a peu de carrer.
Quan es va començar a gestar esta exposició?
Començarem en 2022 quan s'estaven celebrant els 50 anys de la defunció de Picasso. En eixe moment, començarem a pensar en tornar a fer una exposició de Picasso en Bancaixa, ja que l'anterior era una que jo mateix vaig fer en 2019. Volíem fer una exposició que permetera una lectura dels fons de la Fundació Bancaixa i que inclou tant quadres, com dibuixos i també altres materials.
Entre gener i febrer d'enguany va ser quan comencem ja a parlar d'esta línia i va aparéixer la possibilitat de fer una exposició que girara entorn de Jacqueline. Llavors, en el previ portem treballant bastant temps, quasi dos anys, i en el que és l'exposició tot este any 2024. Hem estat Laura Campos i jo com a comissaris i, per part meua, he gaudit molt del projecte.
La mostra inclou obres del Reina Sofia, del Museu Picasso de Màlaga, de la Fundació ABANCA. Com va ser el procés de recopilar i portar totes eixes peces a València?
Vam fer moltes gestions amb els diferents museus i parlarem amb els directors per a veure quina disponibilitat tenen eixes obres. Rafael Alcón, el president de la Fundació Bancaixa, es va encarregar de les gestions amb l'ABANCA.
Va haver-hi tot eixe conjunt de telefonades i gestions en persona tant amb museus com amb col·leccionistes. Tot això porta un procés molt llarg perquè implica temes d'assegurances, transports i logística perquè l'obra arribe en les millors condicions.
Va haver-hi alguna obra que per disponibilitat o logística no es va poder portar finalment?
Diria que les que hem volgut han vingut. Sempre un pensa, idealment, a tindre més retrats de Jacqueline o més quadres, però veient l'alt preu de les assegurances i com encaria això el muntatge de l'exposició, decidirem tindre les obres que finalment s'han exposat. Potser alguna peça més ens hauria agradat tindre dels estudis de La Californie, però amb el que tenim estem molt satisfets.
A més, li hem donat molta importància a l'obra gràfica de Picasso perquè quan plantegarem l'exposició pensarem que el més important era que es posara en valor el fons d'obra gràfica que té la Fundació Bancaixa, que és el més important d'Espanya. Eixe és el nucli dur de la mostra perquè no es tractava de fer una exposició de llenços o de teles, sinó de presentar quadres que reforçaren una exposició en la qual l'obra gràfica té el major protagonisme.
Tampoc volíem portar obres de museus europeus perquè hauria complicat molt el seu muntatge. Tal vegada el projecte de la Fundació Bancaixa que va anunciar Rafael Alcón per a fer més mostres de Picasso faça que es realitzen altres exposicions amb obres diferents, d'altres museus o altres institucions.
Ja has participat en dues exposicions sobre Picasso de la Fundació Bancaixa. Preveus participar en el projecte sobre este que s'està preparant des de l'entitat?
Si ells volen comptar amb mi . Jo treballe sempre content i amb plaer amb la Fundació i en la mesura que vulguen comptar amb mi jo estic disposat a mantindre aqueixa col·laboració. En primer lloc, perquè cada vegada que hem col·laborat, tant amb mostres sobre Picasso com d'altres artistes, ha sigut un plaer treballar amb el seu equip que té molta serietat i una molt bona concepció museogràfica. Si em tornen a demanar que col·labore ho faré encantat.
Picasso també va tindre una faceta de gravador que s'exposa amb molt de protagonisme en l'exhibició. Quines característiques compartixen estes obres?
Quan Picasso va complir 60 anys va organitzar diverses exposicions a París sobre gravats, quadres i escultures i tot aquell que va visitar eixes exposicions destacava que el que més cridava l'atenció eren les escultures i els gravats. El que tothom assenyala és que l'obra gràfica de Picasso des dels anys 20 i 30 fins als anys 60 i 70 és una obra mestra.
Durant els últims anys de la seua vida, Picasso es concentra en el gravat d'una manera increïble i ofereix el que per a mi és la seua obra mestra final. Segons la meua opinió, eixes dues sèries, la 57 i la 156, que són el nucli de l'exposició que tenim ara en la Fundació Bancaixa, són obres mestres en les quals Picasso construïx un imaginari i una biografia en la qual apareixen tots els temes de la seua vida, però també els temes que, encara en eixe moment, continuen donant tornades al seu cap.
És el cas de l'erotisme, la sensualitat,el circ, la representació de la dona i també apareixen temes com la història de l'art. Picasso hi haurà gent que li fascine i uns altres que no, però el que ningú pot dir és que no va ser un dels grans dibuixants de la història de l'art i que tenia un domini del dibuix que li permetia fer el que volguera amb la línia i això es pot veure en els xicotets gravats i també els de gran format.
Picasso hi haurà gent que li fascine i uns altres que no, però el que ningú pot dir és que no va ser un dels grans dibuixants de la història de l'art
A més, ell també usava totes les tècniques imaginables: des de l'aigua forta, fins a la punta seca i els linolis i es veu a Picasso que realment està construint la seua autobiografia en la seua obra. Ell deia que la seua obra era una contribució a la història de l'antropologia. Per a l'exposició hem seleccionat, especialment, aquells que tenen a veure amb la presència de la dona o de Jacqueline; però quan s'estudia la seua obra es pot veure que en els gravats hi havia tot tipus de temes: des de la Celestina, fins als Mosqueters, el teatre, imatges del cinema i la televisió que ell veia.
El gravat d'eixa època és el quadern de bitàcora de Picasso. Picasso va trobar en el gravat el refugi per a oferir la riquesa del seu imaginari que, fins i tot en el final dels seus dies, continuava sent enèrgic i estava ple de diamants.
Creu que Jacqueline no va tindre el reconeixement que mereixia per ser col·laboradora i ajudant de Picasso?
Crec que s'ha focalitzat molt en la qüestió de Picasso i les seues relacions amb les dones, sobretot amb Françoise Gilot, i això ha fet que amb la dona que va tindre després d'esta, que va ser Jacqueline Roque, hi haja una tendència a desqualificar o a representar-la com una dona sense agència, servil o amb mal caràcter.
L'exposició no està plantejada per a saber si això que es deia d'ella era veritat o no, però el que es pot contemplar a través de les fotografies que s'han inclòs en la mostra és que hi havia una bona relació, proximitat, cordialitat i tendresa hi havia entre ells dues.
Jacqueline es va convertir en eixa època en una dona que era un presència contínua en l'obra de Picasso i no era allí de pas, encara que molts van pensar que eixa relació no anava a fructificar. Jacqueline va tindre un paper dur perquè, a causa de la misogínia que hi havia, era a la qual es culpava del que li passava a Picasso. Però ella el que feia era regular l'accés a qui accedia a la vida de Picasso perquè en els anys 50 i 60 hi havia milers de persones que volien acostar-se a ell a fotografiar-se o demanar signatures.
Jacqueline es va quedar amb un paper de sorruda i de dolenta perquè tractava de fer que Picasso continuara tenint temps per a treballar i per a descansar. A mi em sembla que Jacqueline va ser una figura molt interessant, tant en la pintura com ella personalment, de la que es podria fer fins i tot una exposició amb totes les fotografies que va fer de Picasso. Ella no eres fotògrafa professional, però la seua mirada i acompanyament i les condicions vitals que ella va afavorir que es donaren en els anys finals de Picasso va fer que este estiguera bastant cuidat, tranquil i amb les condicions necessàries perquè poguera continuar treballant.
Jacqueline es va quedar amb un paper de sorruda i de dolenta perquè tractava de fer que Picasso continuara tenint temps per a treballar i per a descansar
Jacqueline es va suïcidar 13 anys després de la mort de Picasso perquè es deia que es quedà destrossada. La seua relació amb l'artista va ser més d'obsessió o d'admiració?
Pel que sabem, la relació d'ella cap a ell era d'admiració completa, d'afecte i de tendresa i passen uns anys en què, segons el que sembla, ella li fa la vida molt més fàcil. Després si és cert que es diu que Picasso va maltractar a totes les seues dones i que fins i tot va maltractar tant a Jacqueline Roque que la va portar a suïcidar-se, però es va suïcidar bastants anys després. Jo entenc que això té a veure amb l'elaboració del duel i del dol perquè, segons el que es llig en els llibres, la vida de Jacqueline Roque sense Picasso es queda molt buida.
Per a ella, ell era un referent fonamental que a més la marca quan ella és molt jove i ella després de la seua mort es queda com una figura que ha de bregar amb una situació molt complexa com és el tema de l'herència amb les diferents dones que volen els drets de les seues obres. Ací va haver-hi unes negociacions llarguíssimes per a fer el repartiment de l'herència picassiana i hi ha molta tensió.
Per exemple Françoise Gilot escriu en el seu llibre com va sobreviure a Picasso i com després de la seua separació i mort ella aconseguix refer la seua vida; no obstant això, Jacqueline Roque queda atrapada en la dificil gestió del duel i no aconsegueix superar-lo. El suïcidi de Roque és un aspecte que ha generat moltes interpretacions bastants desubicadas perquè jo crec que ells tenien una relació que, per la qual cosa es veu en les fotografies, era més de tendresa i afecte que de drama. També es veu en l'obra de Picasso durant els anys que està amb Jacqueline, on més que tragèdia es fa una al·lusió al dioniaco i es fa un cant al plaer i a l'alegria.
Totes les figures dels retrats de Picasso apareixen de perfil perquè, segons has comentat, temia molt a la mort. Per què?
No sols tenia por, sinó que es negava a acceptar-la. Fins i tot tenia comportamientosa supersticiosos en relació amb la mort i amb moltes altres coses i va alimentar en l'exili una superstició que per a ell tenia un vincle molt fort amb la seua procedència andalusa. En Picasso hi ha dos elements molt interessants com que és algú que té un caràcter molt anarquista i també era molt supersticiós. Per això tenia por a certs objectes i creia molt també en el mal d'ull.
També creia que parlar de la mort podia fer que li arribara abans i es negava a acceptar la mort dels seus amics; per això el va afectar molt la mort de la seua amiga Casagemas que se suicidió. Picasso va ser un artista que va viure molts anys i per tant va haver de veure com morien molts dels seus col·legues de l'època de la Bohèmia i això li va portar a creure que havia d'estar lluny de la mort com si esta li estiguera perseguint.
Picasso tractava de no mirar a la mort que arribava i per això en els retrats de Jacqueline que va fer durant l'última etapa ella ix sempre de perfil, igual que en la ceràmica grega. Ell veia a Jacqueline com un horitzó perfilat que li mantenia viu i es posava de perfil perquè si dónes la cara et ve la galtada. Estar de front era ja un retrat funerari i Picasso cada matí es posava de perfil i encara que sabera que la mort estava a prop tractava de demorar-la entregant-se a l'art com a forma de vida.
Les relacions entre les dones i Picasso són conegudes per ser polèmiques, ja que es diu que algunes d'elles havien patit maltractament físic per part seua. Quan us vau plantejar fer una exposició sobre la relació de Picasso i la seua última dona, pensareu que podria causar polèmica?
D'una banda que ens arribem a plantejar que poguera sorgir controvèrsia, però per una altra no, perquè l'escàndol està en la mirada de l'espectador i les opinions estan obertes. El que no volíem nosaltres era induir o generar una polèmica, perquè, al meu entendre, no hi ha res més absurd que adoptar una actitud de provocació en una exposició a través d'una institució tan important com és la Fundació Bancaixa.
Per tant, ni per la meua part, ni de la comissària, Laura Campos, ni tampoc per part de la institució no hi havia cap intenció de crear polèmica. Crec que no hi ha res en esta exposició que contribuïsca a obrir debats sobre Picasso com a maltractador. Crec que cal saber d'on ve eixa informació perquè no va passar res a en cap dels seus matrimonis. Una altra cosa és a dir que Picasso era un faldiller, que això ho era. Però dir que odiara a les dones em sembla que és alguna cosa que no hi ha per on agarrar-ho. Picasso era un faldiller, li agradaven moltes i al mateix temps i també cal tindre en compte que s'està jutjant a Picasso des dels estàndards del feminisme contemporani i això fa que caiga en un anacronisme del judici i de la valoració.
Crec que no hi ha res en esta exposició que contribuïsca a obrir debats sobre Picasso com a maltractador
Picasso podria ser el que fora, però alguns dels llibres que al·ludixen al maltractament físic a Jacqueline Roque manquen de tot rigor i això és una basta mentida. Que Picasso fora un tipus obsessiu, bipolar, que fera que girara entorn de la seua obra i que podia crear situacions de tensió amb tot el que li envoltava és veritat.
En este tema, hi ha moltes interpretacions totalment esbiaixades, mancades de rigor i basades en anècdotes no verificades i en altres ocasions a haver concedit que el llibre de Françoise Gilot —malgrat ser extraordinari i que jo he usat sempre que he escrit sobre Picasso— en una espècie d'acta per a usar-ho per a jutjar a Picasso és alguna cosa que la pròpia Gilot segurament ni tan sols haguera acceptat. El que ací es diu sembla que siga tota la veritat, però en realitat és la perspectiva d'una dona que va sentir que no era corresposta en l'amor que ella li va donar a Picasso i que va sentir el que totes van sentir: que era un picaflor que va simultanejar amants.
Sobretot sostinc que hui és possible estudiar, exposar i catalogar l'obra de Picasso més enllà del llibre de Franḉoise Gilot i del seu comportament en el pla personal com a marit o amant. Si hui el que farem és el que ha passat als Estats Units que es prohibeix estudiar a Plató perquè la societat en la qual vivia existia l'esclavisme, la qual cosa farem és promoure una incultura cancel·ladora.
Marisol Salanova per exemple va penjar un vídeo en el qual deia, amb molt d'humor, que igual li cancel·laven després de veure l'exposició de Picasso, però que li havia agradat molt i calia tindre una posició crítica. Això no suposa blanquejar a Picasso ni detestar-li. Jo no sóc picassià, és més, porte tants anys estudiant a Picasso perquè he hagut de trobar una perspectiva des de la qual sóc capaç d'escriure i fer exposicions sobre Picasso sense deixar-me portar pel que el cos em demana que és odiar-li.
A mi tot el que representa Picasso presumint de la seua masculinitat, vestit de torero i tot el que representa ell com a figura personal em sembla detestable. Jo no sóc un admirador de Picasso i a mi el com a subjecte em sembla un personatge que no m'interessa. Només m'interessa allò que va fer amb la seua obra.
Si algú va a l'exposició pensant que estem enaltint la polèmica eixirà molt decebut; o igual li servix per a veure les coses d'una altra manera tractant de trobar l'intel·ligent plaer estètic i una posició que li permeta gaudir de l'obra separant-se del pantà de l'opinilogia. Encara a, accepte que els qui vagen a l'exposició i se senten ofesos per la misogínia donen eixida intel·lectualment i reflexionen sobre aqueixos temes i ho puguen dir.
Jo vull que es facen col·loquis sobre este tema en la Fundació Bancaixa i que l'abordem també amb feministes i historiadors de l'art que exposen amb tot luxe de detall les seues tesis.
Es pot separar l'autor de l'obra?
Hem de fer-lo. Si reduïm una obra d'un pintor que va estar durant 80 anys creant al fet que ha de ser cancel·lat perquè era un maltractador, això ens deixa a l'altura del fang i de la terra més corrompuda i ací no hi ha camí. Jo no tracte ni de sublimar ni de blanquejar ni de ser un negacionista de l'esdevingut, per a mi el més important és l'obra d'art i tindre en compte aspectes històrics de la situació.
Crec que la major part de la gent que se centra en la seua obra pel que se sap de la seua vida personal no li interessa en absolut la seua obra, sinó que els interessa Picasso com una diana sobre la qual llançar la mala consciència i el seu afany revengista respecte a la concepció de l'art. Hi ha col·legues que m'han dit que han decidit deixar de fer classe sobre Picasso per a no ficar-se en polèmiques i això em porta a pensar que també hem de deixar d'estudiar a Plató, a Kant i al final solament estudiarem a perfectes marits, ciutadans i pares.