El MuVIM acomiada el cinema de Berlanga amb Calabuch

Tot i que ni en guió ni la idea original eren seues, Berlanga va reconéixer que, «todo ese mundo pirotécnico, valenciano, ese clima caliente [de Calabuch] me pertenece», com va dir-li anys més tard al periodista i escriptor Manuel Hidalgo. «La historia estaba narrada en clave de fábula», assegurava el director valencià, qui reconeixia també que en la pel·lícula —no debades rodada en Peníscola— «está mi barroquismo valenciano, está mi mediterraneidad».Emmarcada en plena Guerra Freda, Calabuch parla de la grisa España de l'època, però aconsegueix ampliar la mirada per a referir-se amb irònica desesperança a les tensions que trastornaven en aquells moments l'actualitat mundial. A la bomba atòmica, Berlanga va respondre armat de tendresa per a bastir una paràbola onírica, atemporal, que contraposa la simplicitat de la vida rural d'un país endarrerit com España a l'alambinada complexitat de la vida moderna, el nou món eixit de la Segona Guerra Mundial i liderat pels Estats Units d'Amèrica.Precisament d'aquell país llunyà, quasi mític, prové el professor Hamilton, que combina una gran saviesa amb una enorme ingenuïtat. Desil·lusionat en adonar-se dels usos bèl·lics que hom vol donar a l'energia atòmica, el professor fuig i recala en un menut i coquet poble mediterrani que encara viu d'esquena al progrés tècnic, però també al social i polític. I serà en eixa Peníscola verge i paradisíaca, encara no assetjada pel turisme de masses, on el professor Hamilton descobrirà que el secret d'una vida feliç és viure d'una forma senzilla. Calabuch és, en eixe sentit, la versió berlanguiana de la faula adamita, quan vivíem —en harmonia quasi anarquista— una vida benaurada perquè encara no havíem menjat de l'arbre del coneixement. Un anarquisme, això sí, «decimonónico y fraternaloide», segons assegurava el mateix Berlanga, que sempre reconegué que el guió li semblava una mica «rousseauniano».Amb esta «magnífica lliçó d'optimisme» d'un poble que era feliç «perquè ningú no es va proposar de ser-ho» —com deia una promoció publicitària de l'època—, el museu propietat de la Diputació de València tanca el seu cicle «Berlanga. Cine i memòria», dins del qual s'han projectat les pel·lícules més emblemàtiques que Luis García-Berlanga va rodar sota la dictadura franquista.Per a la diputada del MuVIM, Glòria Tello, la projecció de Calabuch li sembla «una immillorable rúbrica del cicle que el museu ha dedicat Berlanga i que ha servit per a conéixer la forma i manera tan brillant amb la qual Berlanga no només va saber sortejar la censura franquista, sinó que va poder crear obres d'art immarcescibles». En paraules de Rafael Company, director del MuVIM, «el cicle ens ha permés reconstruir la memòria històrica, però també sentimental, d'aquella España que sobrevivia com bonament podia sota la fèrula franquista. El cinema de Berlanga és, sens dubte, un dels que millor i més cruament va retratar aquella època gris i terrible de la nostra història, des de la hipocresia institucionalitzada de Plácido a la instrumentalització adotzenada de la religió de Los jueves, milagro, passant per la crítica del casticisme mental de Bienvenido, Mister Marshall».La projecció de Calabuch tanca el cicle de cinema, però l'exposició «Visca Berlanga! Una història de cine» continuarà oberta al públic fins al 19 de setembre vinent. «El MuVIM, amb l'exposició i el cicle de cinema, va encetar l'efemèride de l'Any Berlanga», assegura Company. «Ara, però, ha arribat l'hora que el museu li cedisca el torn a la Filmoteca Valenciana, la casa del cine».