La directora general adjunta de la Fundació ”la Caixa”, Elisa Durán; els comissaris de l’exposició, Sol Carnicero i Bernardo Sánchez Salas; l’assessor de contingut i director dels audiovisuals de la mostra, José Luis García-Berlanga, i el director de CaixaForum València, Álvaro Borrás, han presentat aquest dijous Interior Berlanga.
Berlanga és un dels directors de cinema espanyol més populars i reconeguts internacionalment, autor de pel·lícules clàssiques com Bienvenido, Mister Marshall (1953), Plácido (1961), El verdugo (1963), L’escopeta nacional (1978), Patrimonio nacional (1981) o Todos a la cárcel (1993). Des d’aquest dijous s’ha convertit també en el protagonista d’una gran exposició a CaixaForum València.
Aquesta exposició ofereix una mirada íntima i mai explicada sobre Luis García-Berlanga (1921-2010), un enfocament inèdit gràcies als treballs de catalogació i digitalització de l’arxiu particular de Berlanga, que es posarà per primera vegada a l’abast del públic després que el Ministeri de Cultura l’hagi adquirit per a les col·leccions públiques estatals.
L’exposició descobrirà al gran públic —tant al més cinèfil i coneixedor de Berlanga com al més jove i allunyat— la figura del cineasta que va impulsar el cinema espanyol i el va transformar amb la seva ironia mordaç i les seves sàtires sobre qüestions socials i polítiques.
L’exposició es concep com un llarg pla seqüència seguint l’indiscutible segell narratiu del director, amb una posada en escena curosament cinematogràfica a càrrec de l’escenògraf Carles Berga i que es divideix en una introducció i set àmbits:
- Introducció
- «Gabinet. Refugi, habitatge i família»
- «L’escola de la història. Episodis nacionals»
- «Mal preparat per a aquest món del cinema. La vida de les pel·lícules»
- «El tour de l’austrohongarès. Records d’aquí i d’allà»
- «Eros i pors. Fetitxes»
- «Inventari i cremà. La falla»
- «Berlanguià. Sessió acadèmica»
Segons José Luis García-Berlanga, realitzador, cuiner i fill del director de cinema, «Interior Berlanga és un projecte insòlit». «L’exposició que li hauria agradat veure al meu pare. Coneixerem moltes coses inèdites». I és que l’exposició es basa en un arxiu que el seu pare guardava des que era petit: els seus quaderns escolars, les cartes que escrivia als seus pares quan estava intern, i també les relacions íntimes que s’han quedat a la recambra del que hem vist a la pantalla. «Es descobrirà un Berlanga molt íntim que complementa i amplia el personatge públic», afegeix el seu fill.
El títol, Interior Berlanga, corrobora aquesta idea. És un passeig per tot allò que ningú no sabia d’aquesta creador cinematogràfic, tot el que va anar guardant al seu estudi. Després de la seva mort, es va dipositar tot en més de 70 caixes que s’han pogut obrir, catalogar, digitalitzar i estudiar en un projecte que va començar el setembre del 2022 gràcies a la iniciativa de la Fundació ”la Caixa” i la col·laboració de la Filmoteca Española, que custodia l’arxiu com a organisme depenent del Ministeri de Cultura encarregat de la preservació del patrimoni cinematogràfic espanyol i que fa el préstec dels fons per a l’exposició. «Aquest arxiu, que és meravellós, no és només sobre el meu pare: és sobre l’Espanya de tot el segle XX», assegura Berlanga, que s’ha encarregat dels audiovisuals projectats en cada àmbit de la mostra.
Els comissaris, Sol Carnicero i Bernardo Sánchez Salas, tenen una llarga trajectòria en el món audiovisual. Sol Carnicero va ser directora de producció de diverses pel·lícules de Luis García-Berlanga, mentre que Bernardo Sánchez Salas és professor, guionista i dramaturg, autor de la versió teatral d’El verdugo (1963) el 2001 i de la dramatúrgia Teatro Berlanga (2021), que reuneix diversos moments fonamentals del seu cinema, juntament amb testimonis i entrevistes.
Benvinguda de l’exposició
La mostra comença amb un primer espai escenogràfic que evoca les caixes que formaven el llegat de Luis García-Berlanga. En aquest àmbit s’ofereix la imatge d’un Berlanga encara jove i amb una actitud reflexiva i serena, immortalitzat en una icònica instantània del fotògraf Oriol Maspons. L’objectiu és introduir els visitants en un espai íntim, de memòria i descobriment, i predisposar-los a trobar, al costat dels aspectes més coneguts de l’obra i de la vida de Berlanga, elements ignorats o poc coneguts i d’altres que pertanyen a l’esfera personal i que parlen de la seva formació i de particularitats de la seva feina. Es tracta d’una entrada evocadora pensada per predisposar els visitants a adoptar una actitud d’expectació i curiositat.
L’estudi de Berlanga
El segon àmbit introdueix el públic a l’espai de treball de Berlanga amb una reconstrucció fidel d’una part del seu estudi a Somosaguas, zona residencial propera a Madrid, que convida els espectadors a compartir la seva intimitat.
En aquest espai, Berlanga es tancava a meditar, escriure, idear i planejar nous projectes, a llegir i a gaudir de les seves aficions. Al llarg del temps va anar acumulant precisament en aquest estudi notícies, documents i objectes sobre la seva vida, la seva imatge pública, les seves amistats, el cinema, la família i la història del país.
Dipòsit de memòria, de biografia i de creació, l’estudi és la finestra des de la qual, al final de la seva vida, Berlanga va observar el món i la condició humana. Un dels aspectes més interessants d’aquesta secció és la relació de Berlanga amb el cinema, amb una sèrie d’elements de cinema primitiu que ens introdueixen en la màgia de la imatge en moviment.
I també un document excepcional: la peça audiovisual La barraca del cine. Es tracta d’una evocació de les pel·lícules que el jove Berlanga veia i que amb el temps es van convertir en referents de la seva obra. A La barraca hi figuren, entre altres directors, René Clair, Jean Vigo, Fritz Lang i G. W. Pabst.
A les vitrines es presenten les cartes intercanviades des de finals dels anys cinquanta amb René Clair i Charles Chaplin. Un dels projectes de Luis García-Berlanga no duts a terme era una pel·lícula amb Chaplin el guió de la qual es mostra per primera vegada. També s’hi exposen fulls d’un dietari personal, dibuixos i fotografies familiars.
Infància, joventut i història
L’escola té un paper central en l’obra de Berlanga, que va dedicar el seu últim projecte, el curtmetratge El sueño de una maestra (2002), a la història d’una professora que explica als seus alumnes detalladament les diferents formes d’execució d’un home. Aquest espai reconstrueix una escola inspirada en les que apareixen a les pel·lícules Bienvenido, Mister Marshall o Calabuch. Els visitants podran seure en un d’aquests antics pupitres i visualitzar els audiovisuals que es projecten a la pissarra.
L’obra de Berlanga té un contingut històric: parla de la Història a partir de les petites històries dels seus contemporanis. Descregut, compassiu i sense dogmes, Berlanga és un més entre ells. Observa virtuts i defectes, els dissecciona en escenes inoblidables amb humor corrosiu o tendresa compassiva.
En aquest apartat es reconstrueix la infància i la joventut de Berlanga amb fotografies i documents, molts dels quals són de l’època escolar. També s’hi mostren objectes, fotografies i cartes relacionades amb la División Azul, a la qual va pertànyer entre el 1941 i el 1942.
A continuació, una selecció de documents presenta un Berlanga políticament descregut que comparteix inquietuds amb altres figures intel·lectuals dels anys cinquanta, com Francisco Umbral, i que es converteix en un creador incòmode amb pel·lícules que són objecte d’especial vigilància per part de la censura i d’associacions catòliques. Franco va arribar a titllar-lo de «mal espanyol». Un aspecte poc conegut és el seu interès juvenil per la poesia, a la qual es dedica un apartat amb manuscrits originals de la infància a València i de la campanya de Rússia.
Mal preparat per a aquest món del cinema
«Mal preparat per a aquest món del cinema», li va dir Berlanga a Juan Cobos, activista i estudiós del cinema, el 1961. Berlanga s’escudava rere aquesta idea i deia que li costava crear. Tanmateix, les seves pel·lícules, que controlava estèticament i artísticament fins al detall, són un model de subtilesa i precisió. En aquest apartat es presenta una selecció de documents de treball i es mostren diferents aspectes relacionats amb la creació de les seves pel·lícules. S’hi posa en relleu la distància entre la idea i el que es roda, i es presenta una sèrie de projectes que no van arribar a bon port.
Entre les peces originals destaquen els guions il·lustrats (storyboards) de Bienvenido, Mister Marshall i de Calabuch (1953), un full de repartiment de Plácido, àlbums de localitzacions i fotografies de rodatge de La vaquilla (1985) i de Nacional III (1982). Brigitte Bardot va estar a punt de treballar amb Berlanga a principis dels anys cinquanta a Novio a la vista (1954), quan tots dos iniciaven la carrera, i aquest contacte queda reflectit en un informe de l’agent d’espectacles de Bardot i una fotografia de l’actriu en aquell moment.
Els cartells de les pel·lícules de Berlanga permeten reviure l’evolució del cinema a Espanya associada a la transformació del disseny gràfic. Imatges suggeridores i provocatives que eren el primer contacte dels espectadors amb el món de Berlanga, amb elements costumistes, humorístics i tocs eròtics. Entre el material relacionat amb les pel·lícules destaquen els programes de mà en forma de dòlar de Bienvenido, Mister Marshall, que fan referència al tema de la pel·lícula: l’expectació que desperten en un petit poble les anunciades ajudes del Pla Marshall americà. L’humor és un element indispensable en el món de Berlanga.
Un ventall d’actors fixos componia un mapa humà icònic de la seva filmografia. En aquest apartat es presenta també la repercussió internacional de la seva obra, que va identificar el cinema de Berlanga amb la visió d’Espanya en el pas del franquisme a la democràcia. Berlanga va gaudir d’un ampli prestigi a Europa, va viatjar a Hollywood i va tenir gran repercussió a Llatinoamèrica. El seu últim llargmetratge, París-Tombuctú (1999), és un viatge poètic en cerca d’una il·lusió.
Experimentació del pla seqüencia
L’exposició acull un projecte d’experimentació amb el públic que es concep com una petita classe de cinema guiada pel seu fill, José Luis García-Berlanga. S’hi introdueix el tràveling i el pla seqüència, tan propis de Berlanga.
Les explicacions s’acompanyen de les imatges del rodatge d’un pla seqüència de L’escopeta nacional preses per un jove Fernando Trueba deixeble de Berlanga. Després de l’explicació, els assistents poden provar aquesta tècnica amb una càmera sobreposada en un raïl que els permet fer els seus propis tràvelings i emportar-se’ls a casa després de descarregar-los amb un codi QR.
En aquest espai destaquen algunes peces de l’arxiu que documenta la faceta de professor de Berlanga, entre les quals destaca un exercici dibuixat pel seu alumne i actual director de cinema Víctor Erice. I és que Berlanga va mantenir sempre la voluntat d’afavorir els joves i donar continuïtat al cinema espanyol.
L’austrohongarès
La paraula austrohongarès es converteix en un talismà que apareix en diverses de les pel·lícules del cineasta. Berlanga contemplava el passat amb una barreja de melancolia i humor. Per referir-se a èpoques i llocs passats acostumava a utilitzar aquesta expressió autoirònica amb la qual indicava que, més enllà del món personal desaparegut, hi havia subjacents uns temes universals
Eros i pors
L’erotisme va ser un dels grans tabús de la societat espanyola de postguerra. Berlanga va promoure una imatge d’erotòman que respon a un aspecte complex del seu pensament: desig, plaer, tensió entre sexes, alliberament de l’instint, hedonisme, llibertat, visceralitat, fetitxisme, moral i misogínia són conceptes que apareixen tractats en la seva obra i s’associen sovint amb la idea de la mort. Eros i Tànatos s’entrellacen en les seves pel·lícules, introduint una manera poètica de negar la mort, i presenten l’humor com una eina de supervivència.
Berlanga, gran lector de novel·les galants, de les quals es mostren alguns exemplars, va ser impulsor del premi i de la col·lecció de literatura eròtica de l’editorial Tusquets La sonrisa vertical, que va tenir un gran impacte als anys setanta. S’hi mostren també dibuixos de sabates i cames femenines —les sabates de taló alt com a fetitxe eròtic—, com també fetitxes sobre temes sexuals. També s’hi poden veure dues fotografies de primer pla de la nina de Tamaño natural, la pel·lícula del 1974 protagonitzada per Michel Piccoli.
Com a contrast, en aquest àmbit es parla també de les pors que van assetjar el cineasta. De la por a les dones i, sobretot, de la por a la mort. De fet, el gravat de Goya Muchos han acabado así representa una execució al garrot vil que ens recorda aquesta altra faceta del cineasta.
Berlanguià
Berlanguià és una paraula popular que la Real Academia Española va incorporar al diccionari poc abans del centenari del naixement del Berlanga, com un homenatge i un reconeixement. A Berlanga, que no s’entestava a «perdurar», li hauria encantat, en canvi, saber que el seu cognom serviria per crear un adjectiu que acabaria recollit per la RAE; si bé, com passa amb solanesco, goyesco, velazqueño o cervantino, també posseeix un valor moral i estèticament substantiu.
Diverses personalitats del món del cinema i dels estudis culturals debaten el significat d’aquest terme en un espai multipantalla. És una manera coral d’apropar-se a la personalitat i a l’obra del cineasta, amb una posada en escena que produeix en els espectadors la sensació d’estar formant part de la xerrada. Cap definició per separat no resumeix el significat del terme ni la suma de totes n’esgota el sentit.
Final del recorregut: «Inventari i cremà. La falla»
Nascut entre els carrers Sorní i Conde de Salvatierra, a València, Berlanga contemplava les falles des de l’aleshores Hotel Londres, que va ser propietat de la seva família i que donava a la plaça de l’Ajuntament, o als carrers i les places, des del centre de la ciutat fins a Burjassot. La relació de Berlanga amb les falles té múltiples vessants: va ser distingit amb el títol de faller major i representat diverses vegades com a ninot. Ell mateix definia el seu cinema com a faller i pirotècnic.
La memòria del foc és un tret emocional visible i profund del seu valencianisme. Com a clausura de l’exposició, l’escenògraf Carles Berga ha construït una falla amb elements emblemàtics de les seves històries: el motocarro de Plácido, una bicicleta, una barca, un taüt i banderetes americanes de decoració. Els espectadors assisteixen a una cremà amb simulació de fum i foc. El missatge és que tot s’ha d’acabar i purificar per renéixer de les cendres.
Complementen l’escenografia dos objectes carregats de simbolisme: una caixa de llumins de l’època de la División Azul i un llumí que Berlanga va conservar d’una exposició dels anys seixanta del grup Zaj. Ens recorden que els nostres afanys estan destinats al foc del temps i a la vegada ens parlen del cinema que té la capacitat de fer reviure la realitat a cada nou visionament.
Els inicis del projecte
«Els meus germans i jo no sabíem què fer amb tots aquests elements que el meu pare havia conservat», recorda el seu fill, José Luis García Berlanga. «Vaig veure una bústia de suggeriments al web de la Fundació ”la Caixa” i vaig escriure: “Hola, soc José Luis García-Berlanga, fill del director de cinema, i tinc un arxiu que no sé què fer-ne”. I així va començar tot».
D’això en fa ara cinc anys. Un viatge dels responsables de l’Àrea de Cultura i Ciència de la Fundació ”la Caixa” a Madrid, a la casa familiar, va permetre comprovar l’enorme valor patrimonial de l’arxiu Berlanga. Va sorgir la idea no sols de fer una exposició, sinó també que la Fundació ”la Caixa” col·laborés en la catalogació i la digitalització del seu llegat. Interior Berlanga és molt més que una exposició: és una posada en valor d’un patrimoni, un treball col·lectiu en el qual han intervingut professionals de diferents àrees i institucions. El propòsit és aconseguir que tot aquest patrimoni, que ara és de titularitat pública, pugui ser accessible en línia per a tota la ciutadania, com a voluntat conjunta de la família Berlanga, la Fundació ”la Caixa” i el Ministeri de Cultura.
Al mateix temps, és una oportunitat de connectar amb el debat social actual, En una època de grans conflictes, la mirada de Berlanga ajuda a comprendre la dinàmica dels grups socials, a detectar vicis i virtuts, i a subratllar el valor de la bona gent.
CaixaForum+ estrenarà dos nous documentals i quatre pel·lícules emblemàtiques
Amb motiu de l’exposició, la plataforma ha preparat una programació especial sobre aquest cineasta fonamental de la història del cinema espanyol. Els mesos vinents estrenarà un llargmetratge i un curtmetratge documental (tots dos dirigits pel seu fill, José Luis García-Berlanga) i quatre de les seves pel·lícules més emblemàtiques: La escopeta nacional, Moros y cristianos, Nacional III i La boutique. La primera arriba a la plataforma avui mateix coincidint amb la inauguració de la mostra i es podrà veure gratuïtament a la plataforma fins al 4 de juny.
CaixaForum+ també estrena avui, en exclusiva, el curtmetratge documental original La mirada de Berlanga. José Luis García-Berlanga dirigeix aquest sincer homenatge al seu pare amb una gran sensibilitat i fent evident un gran sentit de l’humor. Com conclou la veu en off d’aquesta peça, «si la vida no és com a les pel·lícules, les pel·lícules de Berlanga sí són com la vida». D’aquí a uns mesos arribarà a la plataforma un altre documental, en aquest cas un llargmetratge, també dirigit pel seu fill i elaborat a partir de material inèdit, el qual ens mostra la faceta més íntima del geni valencià.
Més enllà de les sales d’exposicions: activitats per ampliar la mirada de Berlanga
La Fundació ”la Caixa” proposa un ventall d’activitats innovadores durant els mesos en què la mostra serà a CaixaForum València perquè tots els públics es puguin aproximar a l’art del gran cineasta des de diferents perspectives. Donarà el tret de sortida aquest dijous un concert a càrrec de Pablo García-Berlanga, pianista i nebot net del director, que ret homenatge a les seves pel·lícules de culte: a través de la música, el públic retornarà a films com Plácido, El verdugo, Calabuch o Bienvenido, Mister Marshall, entre molts d’altres.
També destaca el cicle Tot em sembla Berlanga, que inclou conferències i taules rodones per mitjà de l’escriptora Elvira Lindo; el director de cinema i escriptor Vicente Molina Foix; el fill del director, José Luis García-Berlanga, i els comissaris de la mostra, Sol Carnicero i Bernardo Sánchez Salas. El centre també acollirà una lectura dramatitzada de ¡Viva Rusia!, guió inèdit que hauria estat una quarta entrega de la seva saga nacional.
A més, el públic familiar es podrà endinsar en l’obra de Berlanga a través del taller «¡Americanooos!», en què grans i petits descobriran tot el poder de l’element invisible del cinema: la música. Com és habitual, el centre cultural també posa a disposició del públic visites comentades en diferents formats.