Fa 30 anys, Carles Alberola i Toni Benavent van crear Albena Teatre, una de les companyies de més trajectòria i èxit a València per les seues posades en escena en l’àmbit teatral i audiovisual. Un somni que tenien clar que havien de complir quan es van conéixer i on Benavent i Alberola han caminat junts per fer el millor equip. Repassem amb Carles Alberola les tres dècades d’este projecte on l’aposta per la llengua i per professionals valencians ha sigut una constant.
Com van ser els inicis?
Toni i jo ens vam conéixer uns anys abans de fundar Albena en la companyia amateur La colla teatre. Cadascú va desenvolupar la seua feina en diferents companyies, ell en Moma Teatre i jo en Horta Teatre. Vam decidir que abans de fer la nostra pròpia companyia, que era un somni que pràcticament naix de quan vam treballar junts per primera vegada, havíem de conéixer l’ofici de la mà d’altres companyies, aprendre d’altres. Ens enteníem i vèiem que estaria molt bé crear eixa companyia. Vam tardar 6 o 7 anys i al 1994 naix Albena Teatre amb la voluntat de dedicar-se al teatre i l’audiovisual, fins ara.
Aleshores, teníeu clar que havíeu de formar equip?
Sí, molt prompte. Compartíem moltes coses, una visió semblant i al mateix temps molt diferent, molt complementària. Cadascú tenia unes tasques diferents. I com no, ens enteníem a nivell personal, que és una de les sorts que pots tindre a vegades en la vida, trobar-te amb gent amb què t’entens, vols estar, en qui confies… i si tens eixa possibilitat de construir un projecte al seu costat, és un privilegi.
Què aporta Carles Alberola a Albena Teatre i què aporta Toni Benavent?
Des d’un inici ja vam marcar els àmbits de cadascú. Jo m’encarregue de la part creativa, soc director artístic i escric majoritàriament els textos, dirigisc, a vegades interprete… i Toni s’encarrega de tota la part de producció, publicitat, projecció, venda, escollir gent, disseny gràfic, imatge, treball publicitari... Després, jo participe en el seu treball i ell en el meu, de manera que som els primers espectadors de les propostes que fa l’altre i colze a colze hem pogut construir durant 30 anys el que és hui Albena.
Heu creat 30 produccions de teatre, sumades a l’audiovisual. Són moltes en 30 anys. Com ho heu aconseguit?
Treballant moltíssim, ja t’ho pots imaginar. No sols és teatre, hem fet molta producció audiovisual, des de sèries, dramèdies, comèdies, programes, curtmetratges, pel·lícules… I això és una cinquena part dels projectes que hem intentat posar en marxa, perquè sempre hi ha projectes que es queden en el camí per diversos motius. No és sols una feina nostra, és de tot l’equip que treballa amb nosaltres. Des de l’inici teníem clar que hi havia excel·lents professionals a València de tots els àmbits i que ens havíem de recolzar en ells. Per Albena ha passat moltíssima gent en estos 30 anys, des d’actors, tècnics, vestuari, escenografia, músics… amb què hem ampliat la nostra família, que també treballa colze a colze. Hem intentat integrar a totes les persones de l’equip perquè senten este projecte com a propi.
Un tret que diferencia Albena d’altres companyies és la part audiovisual. Què aporta a la teatral?
Són complementàries, i més per a nosaltres que tenim molta influència del cinema. Eixe llenguatge ha anat introduint-se en molts textos i propostes que hem fet estos anys. Quan posem damunt la taula sobre un projecte la primera decisió és veure en quin àmbit la farem, si pertany més a l’àmbit escènic o si pertany més bé a l’audiovisual, i si és així, a quin gènere, programa, sèrie, si és cinema o televisió. Ixes són decisions capitals. I per a nosaltres és un mateix ofici, però en diferents àmbits. Es tracta de contar històries, sabem que en una és la paraula la que domina, i en l’altra les imatges, la música, la llum… un altre tipus de narrativa.
Com aconseguiu eixe equilibri que ha tingut tan bona resposta del públic?
Sempre és un enigma. Si hi haguera una fórmula per a saber què s’ha de fer per a tindre èxit, tot el món ho faria. Tu saps que has de contar una història que creus que pot contar coses que són compartides amb la gent i importants per a tu. Crec que has de confiar en el teu instint, entendre que hi ha algunes coses en eixa història que poden ser compartides, interessants… i tens un punt de vista diferent. Les històries estan mil vegades ja contades, però has de veure què pots afegir a això. I després ens hem trobat amb què les nostres propostes majoritàriament tenen a veure amb la comèdia i hem fet que la gent riga molt, disfrute i que se senta identificada. A vegades pareix que parlen de tu mateix i això provoca que la història que contes ja no és la peripècia que tu has posat en moviment, sino que l’espectador és qui, amb els seus desitjos i circumstàncies, ha acabat completant-la. I crec que això ha sigut fonamental en la nostra carrera. En una trajectòria de 30 anys hi ha espectacles que han triomfat més i altres que no tant. Toni sempre ha dit que havíem de crear una marca i que la gent estiguera interessada a veure els espectacles que anàrem presentant, i sí que crec que tenim un ventall ampli d’espectadors que estan desitjosos de veure-ho i això és el que ens ajuda a continuar.
Això és molt difícil en el món de la cultura, i més encara en el teatre…
Sí, el teatre té un seguiment de població més reduït que l’audiovisual i més encara en el cas de la nostra llengua. Pràcticament tota la nostra obra naix en valencià i moltes vegades es traduïxen i passen al panorama nacional i fins i tot a l’internacional. Però has de saber què necessites i vols. Ojalà tinguérem més públic. Pensant en el cas valencià, igual no tenim tot el recorregut que poden tindre altres companyies, però nosaltres hem apostat pel valencià, per actors i creadors valencians. Potser no tenim ixes cares tan conegudes però és la nostra aposta i estem contents i satisfets.
Heu contribuït a la normalització del valencià?
Supose que sí, però de forma involuntària. Per a nosaltres és un fet natural, no existix un plantejament doctrinal, en què ho anàvem a fer? És la llengua amb què parlem, ens hem criat, la llengua amb què ta mare t’ha besat, t’has enamorat, li parles als teus fills. És cert que hi havia moltes mancances i continua havent-ne, però s’han fet grans passos i nosaltres som part de la gent que ha apostat i ha intentat provocar la normalitat i recuperació d’un fet que estava en la societat i la vida de les persones però que en les arts, informació o cultura no tenia la presència que mereix.
Com ha evolucionat Albena en estos 30 anys?
Professionalment, hem crescut molt, hem aprés moltíssim, crec que és lògic i fruit de l’experiència i l'edat, de les possibilitats d’encertar i fallar. Hem tingut la sort de treballar amb professionals fantàstics d’ací i de fora i a nivell d’empresa hem pogut tindre una implantació a nivell nacional. Va haver-hi una eclosió amb ‘Besos’ en tot l’Estat espanyol. I després desenvolupar la part audiovisual, que ha fet que 30 anys després pugues continuar treballant i la gent puga saber què és el que fas i pot trobar amb Albena.
Hi ha hagut moments que no han sigut tan fàcils. Quins han sigut els principals problemes?
En una carrera així de llarga hi ha moltes puntes de serra. Poses el millor, però a lo millor no funciona i altres que no ho esperaves, van millor, perquè les històries amaguen coses que no saben ni els seus propis creadors. Moments clau van ser el de la crisi de 2008 i sobretot 2012. Vam tindre un moment difícil que coincidia amb els 20 anys i ens va fer replantejar-nos cap on anar. I d’altra banda, uns anys abans, mira la paradoxa. En un moment estàvem en tres capitals, València, Barcelona i Madrid, i tot el que ens havia costat molt i era de gran èxit, econòmicament va representar una ferida molt gran perquè era molt gran la inversió per a una companyia petita, i això ens va deixar un poc tocats durant un període de temps. Però després ens hem recuperat i hem anat sortejant els obstacles.
Com veus la situació actual del sector?
A nivell valencià hi ha una efervescència de creadors, convivència de gent que porta molts anys com nosaltres amb gent nova que està fent treballs molts interessants. El hàndicap és que el mercat puga assumir tot el que es fa, consciència política i social de recolzament perquè tota la gent que s’incorpore realment puga arribar al públic. La nostra professió pot aportar moltes coses en l’àmbit cultural, però també anímic, fa que la gent siga més feliç, que puga somiar. Jo vaig al cine, escolte música, vaig al teatre… i puc volar a partir de la història que m’estan contant. Ojalà la gent entenguera que cal invertir, que paga la pena, que després es revertix en la societat. Ha d’haver-hi una aposta clara des de les administracions. El públic ha de ser guiat i coneixedor de què es fa, però després, els recursos han d’existir i en molts casos són recursos que estan per sota de les necessitats i que fa que no es cresca. Es van fent passos però són insuficients i caldria que hi haguera una aposta rotunda, no a mitja veu, que és el que sol passar.