Jorge Rodríguez (Ontinyent, València, 1979) va ser President de la Diputació de València durant el primer any del Botànic. Després de saltar el Cas Alquería, va haver de dimitir i va deixar el partit PSPV. Va decidir mantindre's com a alcalde d'Ontinyent pese a la campanya d'assetjament i enderrocament del PSPV. En les eleccions de 2019, tot el poble va mostrar el seu suport contundent en les urnes amb una més que majoria absoluta del nou partit de Rodríguez "Ens Uneix" i deixant sense cap representació al PSPV. Després de les últimes eleccions municipals de 2023, Jorge Rodríguez va revalidar l'alcaldia i curiosament, un dia després va eixir la sentència de l'absolució del Cas Alquería. Hem parlat amb Jorge Rodríguez de lawfare, del foc amic, dels reptes que afronta Ontinyent i també de la nova etapa del partit comarcal en la Diputació de València.
Recentment s'ha arxivat la causa contra Mónica Oltra, en la qual t'has posicionat moltes vegades obertament, què opines sobre aquest tema?
En primer lloc, m'alegre moltíssim, creiem que era hora que acabara aquesta injustícia i creiem que aquest tipus de situacions haurien d'obrir la mirada dels partits cap a una reflexió àmplia sobre si estem o no complint amb els codis ètics dels propis partits , que normalment vénen a marcar línia roja en el moment de l'obertura del judici oral, però que a l'hora de la veritat es deixen portar per la situació i acaben defenestrant a molta gent vàlida.
Després també una reflexió molt humana, una de les qüestions que jo més he trobat a faltar quan he viscut una situació semblant ha sigut el suport humà, especialment el suport de gent que fins a aqueix dia era quasi íntima teua, i que després va fugir de tu com si tingueres la pesta. Cal tindre en compte que darrere d'un càrrec públic, l'important és que hi ha una persona. Quan he sentit alguna vegada el de "el partit està per sobre de les persones", llavors estem perduts, perquè els partits som agrupacions de persones, i si aquests pretenen estar per sobre de la gent, a mi sens dubte no m'interessa i no crec que a la població tampoc li interesse.
Per punt, creu que ara és quan afloraran tots els oportunistes que en el seu moment li van donar l'esquena a Mónica, com també ho he viscut, i la reflexió que jo feia llavors quan torna a sonar el telèfon ja el teu cap no deixes d'escoltar la cançó de Manolo García "On estaves llavors quan tant et vaig necessitar".
Al final no solament és la qüestió política, sinó també la personal, en el teu cas què es perd?
Moltes vegades ho dic, quasi quasi existeix una mort civil, que en el meu cas va poder ser atenuada pel suport que tinc la sort de rebre del meu ajuntament i del meu poble. Després, sobretot, es perd la presumpció d'innocència, a causa que molta gent dóna per descomptat que no eres "blat net". I des del punt de vista humà, el positiu és que et deixa molt clar qui està en tu i qui no. Hi ha una cançó de Joan Manuel Serrat que diu "bienaventurados els que estan en el fons del pou perquè reconeixeran als seus amics" i jo moltes vegades em referenciava a aqueixa cançó que m'ha servit per a adonar-me de qui és amic i qui no , i el fastigosa que és la lluita de poder, sobretot del poder pel poder.
Què és pitjor el foc de l'oposició o el foc amic?
Sempre el foc amic, és el que no t'esperes. La frase de Churchill "aquests són els meus adversaris, els meus enemics estan en el partit", moltes vegades els que patim circumstàncies així, en les quals més ens decebem és que gent que t'està dient que cree en tu i en la teua innocència, a l'hora de la veritat no és capaç de dir això públicament, ni de mostrar un mínim gest d'afecte i, ja no per la qüestió política, jo en el meu cas tenia molt clar que havia de dimitir com a president de la diputació i ho vaig fer de forma immediata.
Però, a part d'això, la qüestió personal és la que moltes vegades es deixa de costat, la qüestió que al final eres una persona que estàs patint i que sale suport emocional moltes vegades ho trobes a faltar.
Quin va ser la teua reacció quan el poble s'aglutinava en el carrer per a saludar-te després de l'èxit de les eleccions municipals?
Una emoció i un brutal agraïment. Jo vaig ser detingut un dimecres, vaig eixir de la Ciutat de la Justícia el dijous i el divendres hi havia més de 2000 persones rebent-me, en un moment en el qual tota la informació que hi havia en els mitjans de comunicació era negativa i, per punt , la gent estava quasi fent un acte de fe.
Que hi haguera tanta gent capaç de donar la cara, que creguera en la meua innocència quan tota la informació que fins a aqueix moment era negativa, per a mi va ser, des del punt de vist anímic, un gran suport i, des del polític, la taula de salvació, la qual cosa em va permetre seguir donant la cara.
Com he comentat en més d'una ocasió, perquè el meu futur es decidisca en una "mesacamilla" a València o a Madrid, que la trien els ciutadans i ciutadanes d'Ontinyent amb el seu vot i, si decideixen que m'he d'anar, m'aniré perquè democràticament m'han desallotjat i no perquè algú ho decideix des de València o Madrid.
Penses que si la teua sentència absolutoria haguera eixit abans de les eleccions, Ens Uneix encara haguera arrasat més?
Sí, estic plenament convençut. Al final, són 5 anys i mitjà de desgast i per molt que la gent puga empatizar amb tu, arriba un moment en què també té el dret de tindre dubtes. Això, indubtablement, genera certa desconfiança. Nosaltres vam perdre 5 regidors, passarem de tindre 17 a tindre 12 i jo estic convençut que el resultat haguera sigut un altre.
Després, per a mirar-ho en positiu, sempre he pensat "si la sentència haguera eixit dos dies abans de les eleccions, ens hagueren dit que el resultat era fruit de la sentència", doncs d'aquesta forma almenys es pot dir que això no va influir. No obstant això, això no lleva que jo estiga convençut que el resultat haguera sigut un altre.