El trombó, les partitures, els assajos, les classes individuals i les caminades de l’institut a casa i de casa cap al conservatori s’han convertit en la seua rutina. Pau Hernández és dels molts joves que hui dedica prop de 30 hores a la setmana a la música i prepara amb gran esforç l’últim curs del Grau Mitjà per a iniciar el Superior i pegar el salt cap al món de la música professional, una carrera de fons que va iniciar als 7 anys.
La seua història va començar amb el violí, però la motivació per eixir al carrer amb un grup de músics i d’animar al poble durant les festes li va conduir a escollir el trombó de vares com el seu fidel company i acompanyant per a arribar al seu somni. Amb 7 anys va apuntar-se a la Unió Musical de Catarroja i ara, a punt de complir 16, continua sent la seua segona casa.
“Els millors moments musicals de la meua vida els he viscut en aquesta banda perquè és on més he viscut la música”, conta mentre observa la pissarra de pentagrama que hi ha en la paret d’una de les aules. I és que, com conta, el que més li agrada és treballar en grup i sentir que tots formen la tripulació d’un vaixell i que “fan unió” quan assagen o fan un concert.
De moment no sap a quina especialitat dedicar-se, però el que té clar és que tots els dies conten i que ha de superar-se a si mateix perquè les hores dedicades i l’esforç dels seus pares tinguen la millor recompensa: trobar un lloc en el món de la música on puga superar-se amb cada oportunitat.
“Sense música, la vida seria un error” (Friedrich Nietzsche)
L’escola va ser el primer lloc on va entrar en contacte amb aquesta disciplina artística, que va implantar-se als col·legis amb la incorporació de la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE) en 1990. Un àrea que coneix especialment Inés Marín, mestra de 400 alumnes d’entre 3 i 12 anys del col·legi públic Villar Palasí de Burjassot.
Afortunadament, com diu Marín, té una aula pròpia on cada racó condueix a estimar la música, ja que el seu objectiu és “que s’ho passen bé i que aprenguen fent música i l’estimen i respecten”. En la porta es pot llegir un gran cartell que convida, “Fem música”; en una de les parets, Nietzsche parla des del passat per a dir que “sense música, la vida seria un error”; i en l’altra, les notes d’una escala de Do Major indiquen les normes de comportament.
“Jo pense que si transmet la meua estima i il·lusió per la música, ells també ho faran a poquet a poquet. És com una llavor que regues tots els dies i que després floreix”. Una evolució que veu, per exemple, al festival de Nadal, una de les activitats que més li agrada perquè “és tot un orgull veure als xiquets i xiquetes cantant i fent música davant de la resta de companys i comprovar com creixen en els nou anys que passem junts”.
Les diverses reformes educatives han afectat directament la música amb una reducció de les hores i de l'obligatorietat
Malgrat això, afig que “és incoherent que estiga en totes les festes i en tot arreu i no es treballe dignament en l’escola, i més ací, on la música és molt nostra”. Sols disposa d’una hora de classe a la setmana, comparteix la nota amb Educació Plàstica i no recupera les sessions que perd pels ponts, excursions o festes. “Moltes vegades els xiquets em diuen que ‘ja fa temps que no fem música!’ o es queixen perquè ‘sols amb una classe d’una hora no fem quasi res!’, aleshores veig que ells s’adonen de la importància que mereix i em sent feliç”.
El fet que més preocupa a persones com Inés o a qualsevol professional o amant de la música és, precisament, la situació a què s’enfronta. Les diverses reformes educatives han atacat directament aquesta matèria amb una reducció de les hores i de l’obligatorietat i la seua supervivència a les aules és hui, un fet dubtós, encara que és una de les matèries que més gaudeixen els xiquets i xiquetes i que més contribueix al seu desenvolupament cerebral.
Aquest debat també toca de prop als musicòlegs com Rosa Isusi, professora de Didàctica de la Música en la Facultat de Magisteri de la Universitat de València (UV) i investigadora, qui considera que “és necessari formar persones creatives que siguen capaces de fer coses noves i augmentar el coneixement” i que això s’aconsegueix amb la pràctica de disciplines artístiques com la música, “que va en l’essència de l’ésser humà”.
Per a Isusi el més adequat seria tindre una distribució més equitativa de les matèries als col·legis i instituts, al contrari que es fa actualment amb assignatures com Educació Musical o Plàstica. “S’ha atacat a la música perquè els polítics no saben els avantatges d’estudiar música i no tot el món ha de fer-ho fora de l’escola. Haurien de plantejar-se si els interessa tindre persones més intel·ligents o no”, reclama.
Sabies que la música són matemàtiques o llengua?
Segons Judith Akoschky, Andrea Giráldez, Pep Alsina i Maravillas Díaz en el llibre La música en la escuela infantil (0-6 años), entre els beneficis destaquen l’autodisciplina, la paciència, la sensibilitat, la coordinació, el treball en equip, la capacitat de memòria i la concentració, tots ells demostrats científicament. És a dir, “la música proporciona més i millors oportunitats de desenvolupament integral per a les persones”, diu Isusi.
En aquest sentit, la musicòloga i investigadora posa en relleu el paper que té a l’hora de connectar idees i, sobretot, la millora en el rendiment acadèmic: “els xavals que estudien en escoles de música o conservatoris moltes vegades tenen millor rendiment en el col·legi o en l’institut perquè el seu cervell està més actiu i desenvolupat, inclús tenint menys temps per a treballar a casa que altres”.
Quant a la mestra d’Infantil i Primària, explica que “la música són mates perquè amb una cançó es treballen ritmes; és llengua perquè pots cantar en qualsevol idioma; és cultura perquè coneixem diversos estils musicals i compositors; és motricitat fina i coordinació oculo-dits quan toques un instrument; també vocabulari específic i inclús geografia o socials quan treballem música d’altres països i els col·loquem al mapa o coneixem com són”.
Marín, que veu l’evolució del seu alumnat any rere any i que coneix de primera mà tots aquests beneficis, afig que, amb tot, en l’Educació Musical no es pretén “fer músics”, perquè es fan en les escoles de música o en els conservatoris. “El que volem és sensibilitzar a l'alumnat en la música i donar una pinzellada dels principals compositors, les notes musicals i figures rítmiques bàsiques perquè puguen cantar, ballar, tocar instruments, fer audicions... també a través del joc”.
Rosa Isusi: "Los jóvenes que estudian en escuelas de música o en conservatorios tienen mejor rendimiento académico porque su cerebro está más desarrollado"
A més, la companya de Pau en la banda, explica que si veu que algú destaca o s’esforça per a fer-ho bé, recomana als pares que l’apunten a música fora de l’escola “si se’l poden permetre”, ja que encara que hi ha conservatoris públics, no tot el món pot pagar l’instrument o el material. Rosa Isusi, per la seua banda, demana que es deixe d’atacar a la música perquè, precisament, “no necessàriament s’hauria de fer fora de les aules”.
Segons Teresa González Portillo, violista i comunicadora audiovisual del blog Gran Pausa, els instruments per al Grau Elemental poden costar una mitja de 400 euros; 2.300 en el cas del Grau Mitjà i els del Grau Superior poden costar 8.250 euros de mitjana. Preus orientatius que es tripliquen quan els músics es converteixen en professionals i que, per tant, obliguen als familiars i als mateixos músics a fer un esforç extra per a poder tindre el seu mitjà d’expressió.
Des de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), el president Pedro Rodríguez assegura que l’objectiu d’aquesta entitat és aconseguir ajudar econòmicament a famílies econòmicament a través de beques com les que otorga junt amb Bankia i l’Institut Valencià de Cultura (IVC). Un pressupost de 300.000 euros per a l’alumnat de la xarxa d’escoles de societats musicals de la Comunitat Valenciana que s’inserta en el programa “Bankia Escolta València” i que pot cobrir fins al 90% de la matrícula i les assignatures, amb un màxim de 500 euros per becat.
Teresa González calcula que els instruments poden costar entre 400 i 8.250 euros de mitjana, preus orientatius que es tripliquen per als músics professionals
Així, Jaume Casas, director corporatiu de la territorial de Bankia en València i Castelló, considera que “aquesta quinta convocatòria reflecteix el compromís amb la formació dels joves i amb la música”, ja que fins al moment, 3.700 alumnes s’han beneficiat d’aquesta ajuda. Per a Marga Landete, directora adjunta de Música i Cultura Popular de l’IVC són claus per a garantir una continuÏtat de l’estudi amb qualitat, una idea que comparteix Rodríguez per a afegir que “és necessari impulsar el que pot ser considerat el nostre patrimoni cultural més important.
La recerca de la perfecció
Aquest va ser el camí que va prendre Pau: l’estudi de la música fora de l’escola, com alguns dels seus millors amics. Amb set anys, va començar a estudiar el Grau Elemental en la Societat Unió Musical de Catarroja i amb onze, i després de durs mesos de preparació, va obtindre plaça de trombó per a cursar el Grau Mitjà al Conservatori Professional José Manuel Izquierdo de Catarroja.
Des d’aleshores, ha hagut de compaginar l’institut amb els sis cursos del conservatori i el seu dia a dia s’ha marcat per l’ordre, l’autodisciplina i l’eficàcia en cada cosa que vol aconseguir. Ara mateix cursa 2n de batxillerat musical en l’IES Berenguer Dalmau i 6é en el conservatori, on rep classe d’instrument, composició, anàlisi, història i sessions en conjunt de banda, Big Band, música de cambra, orquestra o cor.
Aprofita les hores lliures en l’institut per a anar a casa i tocar el trombó; per la vesprada torna a preparar les seues lliçons d’instrument i assisteix a les classes del conservatori, un total de nou hores per setmana a les que ha de sumar les que necessita per a les assignatures de batxillerat i, naturalment, a les musicals. No obstant això, “la competitivitat de la música t’acostuma a estudiar ràpidament, però sobretot bé”.
“Estem entrenats en la recerca de la perfecció perquè per a estar dins has de ser el millor. La gent sols veu el resultat, que és preciós i fa que ens enamorem de la música, però no veu tot el que hi ha darrere i no ho valora tant”, expressa. Més tard, afegeix que aquesta “és un poc esclava perquè sí o sí t’exigeix dedicar temps a casa a part de les hores del conservatori”, però conviu amb aquesta forma de treball des de menut.
En aquest sentit, destaca que és cert que no necessita treballar massa hores les assignatures de l’institut perquè aquesta falta de temps li obliga a ser eficaç i evitar distraccions. Esdevé, així, un exemple de rendiment acadèmic brillant, de bona concentració, capacitat de memòria i d’autodisciplina, ja que per a ell és fonamental traure notes altes en el conservatori perquè al cap i a la fi, li obrirà les portes cap al seu somni.
No obstant això, la part que més li agrada de la música és la de compartir-la amb altres companys i companyes en les classes grupals i sobretot, en la seua banda, ja que “normalment està formada per gent de diverses generacions que es dedica professionalment a la música o que la té com a hobbie”. “M’agrada perquè compartim grans moments però també un objectiu purament musical i anem tots a una”, expressa.
Pau Hernández: "La competitividtat de la música t'acostuma a estudiar ràpid, però sobretot bé"
En aquesta línia també es manifesta el president de la FSMCV: “el que els queda clar als músics des de joves és que són necessaris en un grup, però no imprescindibles, i que si volen una recompensa han de treballar”. A més, afig que “la intergeneracionalitat enriqueix molt, sobretot als més joves” i que aquest aspecte educatiu, cultural, artístic i lúdic “diferencia la música de qualsevol altra activitat”.
D’altra banda, Rodríguez, que coneix de primera mà la diversitat d’escoles i centres educatius musicals de la Comunitat Valenciana, assegura que es pot presumir “de tindre una xarxa de més de 600 centres, probablement la més gran d’Espanya” formada per persones de totes les classes socials, races i edats. “Han evolucionat molt, són integradores i sense dubte aquest sistema genera talent jove perquè des de xiquets els músics valencians mamen de l’esforç i el compromís que requereix la música”.
El paper dels pares: un suport necessari
La música, al final, es transforma en una cançó, en un concert, en una banda sonora de pel·lícula o en un himne que uneix a tot el que l’escolta o la interpreta. Però més enllà d’eixos faristols amb partitures, d’eixos instruments i dels intèrprets que els fan sonar, hi ha un motor que els condueix fins a l’escenari: la lluita constant dels pares.
Qui coneix de primera mà aquesta realitat és altra de les companyes del jove, la trompista Amparo Nogués. La seua filla Noelia, que estudia el 3r curs del Grau Superior al Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló amb la flauta travessera, tenia ben clar des de xicoteta que volia ser música i dedicar-se professionalment a aquest món i sempre ha rebut la força de la seua família.
“Ajudar-la. Ajudar-la en tot el que faça falta”. Aquestes són les paraules que més repeteix Amparo per a parlar de la seua filla, que ara viu a més de 90 kilòmetres de casa per a estudiar i torna els caps de setmana per a treballar com a mestra de flauta en l’escola de música de la Unió Musical de Catarroja. “Tot el que guanya se’l guarda per a fer cursos d’estiu o veure concerts d’orquestres o músics als quals admira. De fet, a vegades em regala entrades perquè li encanta, encara que són prou cares”, conta.
I és que, per a ella i per al seu marit, que és trompetista, no totes les famílies poden garantir als seus fills que siguen professionals. “Nosaltres no ens anem de sopar ni de viatges i no tenim cap capritx perquè els seus estudis són molt cars. Si sumem el pis de Castelló, el transport, els diners per a dinar i sopar, les masterclass i, per supost, l’instrument, pot eixir molt més car que una carrera universitària”. “A més, invertim tot el temps que podem a acompanyar-la i a facilitar-li anar a assajar on siga”, afig.
Els pares fan vertaders esforços econòmics i de temps perquè els seus fills puguen dedicar-se a la música de forma professional
Malgrat tot, per a ells tot l’esforç personal i de la seua filla paga la pena. “L’any passat el pianista acompanyant del seu conservatori va dir-li que pensava que estava en quart perquè va tocar una obra molt complexa i de memòria, i en realitat estava en segon”, explica Amparo. El seu marit, a més, lamenta que saben que prompte s’anirà a l’estranger per a seguir estudiant “però és el seu somni i treballarà en el que li agrada”.
A Noelia sols li queden dos anys per a prendre el vol en la seua carrera professional i Pau fa els últims esforços per a acabar el Grau Mitjà amb el seu trombó. Dues històries de passió i d’esforç diari per a fer-se un lloc en el món de la música en un moment complicat on, com diu el mateix Pau, el seu deure és demostrar a les persones que la música és fonamental i “una arma pacífica per a millorar la societat en què vivim”.