Sobre l'origen de les Falles de València hi ha moltes teories, però cap certesa. Una de les creences més esteses és que els fusters van ser els impulsors de la festa, en cremar coses a les portes dels seus negocis per a celebrar el dia del seu patró: el 19 de març, Sant Josep.
Segons aquesta premissa, els treballadors agafaven els cresols amb els quals s'il·luminaven durant les últimes hores de treball a l'hivern i els cremaven per a celebrar tant l'arribada de la Primavera com l'allargament de les hores de llum del dia. Amb el temps, suposadament, es van començar a afegir més elements a la foguera fins que, finalment, els pals s'abillaven amb robes per a criticar a algú i després cremar-lo.
Lamentablement, no hi ha documentació ni cap constància que això fóra així. De fet, els papers que es conserven del Gremi de Fusters valencià no estipulen en cap lloc que s'haja de cremar res per a celebrar l'arribada del dia de Sant Josep. Tan sols recomanen determinades oracions i rosaris.
Una altra de les possibles explicacions que intenten justificar l'origen de les Falles és la celebració del Solstici de Primavera. Pràcticament totes les societats celebren el canvi d'estació d'una manera o una altra, i la valenciana no anava a ser menys. De la mateixa manera que l'estiu es festeja Sant Joan encenent una foguera, pot ser que a la primavera se celebrara Sant Josep mitjançant aquest mateix mètode.
Aquesta teoria pot remuntar l'origen de les fogueres falleres fins a la mateixa època dels àrabs o fins i tot abans. Segons aquest pensament, a poc a poc, els focs de primavera van anar evolucionant i augmentant la seua complexitat, fins a convertir-se en monuments artístics i satírics que hui coneixem. No obstant això, novament, tampoc existeix documentació que puga secundar aquesta idea.
Finalment, una última teoria estipula que l'origen de les Falles podria estar en les mateixes Carnestoltes, que no cau massa lluny de Sant Josep. Aquest corrent de pensament deriva de la tradició ben coneguda entre els valencians de penjar ninots en les finestres i a les portes al voltant d'aquestes dates. Posteriorment, aquests personatges no grats i objecte de burla podrien haver sigut cremats, la qual cosa explicaria la fixació de les Falles per l'humor, l'atac i la sàtira a través de ninots.
Com que no hi ha consens quant a l'origen de la festa gran valenciana, al final, s'ha decidit optar per una combinació de totes les anteriors teories: les Falles tenen el seu origen en els focs del solstici de primavera, i aquestes fogueres amb el temps van portar al costum de cremar els ninots de Carnestoltes amb intenció de censura i sàtira. Els fusters veuen la festa del seu patró coincidir amb tot això, i prenen un paper especialment rellevant perquè són els qui produeixen els artefactes que es tiren a la foguera.
Les Falles en els segles XVIII i XIX
Les primeres fonts documentals que certifiquen la celebració de les Falles de València es remunten als segles XVIII i XIX. Va ser en aquesta època quan les fogueres van deixar de ser meres andròmines velles per a convertir-se en una cosa més elaborada: tarimes on es posaven ninots vestits amb robes de debò. Aquests simulaven escenes de teatre i eren objecte de burla, per a després finalment acabar cremats en la nit del 18 al 19 de març.Segons la festa s'anava fent més coneguda i els monuments més grans, les autoritats van començar a regular la seua col·locació. Concretament, s'ha trobat un document de 1784 que obligava a situar els focs en places i espais oberts, perquè la proximitat amb les façanes de les cases suposava un greu perill d'incendi.
En el segle XIX, les Falles van començar a ser més conegudes, i es van popularitzar els monuments de caràcter sexual, que caricaturitzaven les relacions de festeig entre homes i dones. La crítica política també es va convertir en una cosa recurrent, fins al punt que les autoritats van intentar censurar-les en diverses ocasions. De fet, entre 1868 i 1870, les Falles van deixar d'existir per la pressió d'aquesta censura.
En 1872 ja es registren 17 monuments en tota la ciutat. És en aquesta època d'auge, a la fi del segle XIX, quan els més il·lustres poetes valencians s'animen també a participar en la festa. El seu paper és el de fer els llibrets, és a dir, escriptures destinades a explicar les falles. El primer que es coneix és autoria del mateix Bernat i Baldoví, datat de l'any 1885.
Durant les festes de 1873 es trasllada la Cremà a la nit del 19 de març, però la Plantà es manté en el 18, per la qual cosa les Falles passen a durar d'un a dos dies. També en la dècada dels 60 es comencen a registrar actes dedicats exclusivament a la pirotècnia.
Les Falles en el segle XX
En l'última dècada del segle XIX comencen a aparéixer més falles de llarg a llarg de la ciutat, i també es fan més grans i vistoses. Tant és així que, en 1901, l'Ajuntament de València aprova per primera vegada una convocatòria de premis per a reconéixer els millors monuments. Per descomptat, aquests guardons buscaven més la faceta artística de les falles i no tant la satírica, per la qual cosa a partir de llavors, es comença a apreciar una preocupació més acusada per l'estètica en el monument.
Comença a aparéixer també en aquesta època la figura de l'artista faller, és a dir, la persona que es dedica únicament a l'elaboració d'un monument. En 1926 es crea l'Assembleapro Festes de Sant Josep per a coordinar tots els actes que tindrien lloc durant les Falles, i un any després, en 1927, es tria a la primera Fallera Major de València.
En 1928, s'avança la Plantà al dia 16 de març, perquè la festa dure més i, a més, es crea el Comité Central Faller, germen de l'actual Junta Central Fallera. El seu treball era organitzar tots els actes més importants de la festa: la Cridà, l'Exposició del Ninot, la Nit del Foc i les Cavalcades. Finalment, en 1934, es tria el primer ninot indultat i es crea el Museu Faller.
Lamentablement, la Guerra Civil va congelar la festa entre els anys 1936 i 1939, encara que es té constància que en 1937 es van arribar a plantar alguns monuments. Durant la dictadura, es reprenen novament les Falles, però el caràcter satíric queda òbviament censurat per la pressió del règim. Va ser precisament en aquesta època, en 1945, quan es va crear l'Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats, per a donar-li un sentit més religiós a la festa.