Unes propostes per al País Valencià

Unes propostes per al País Valencià

Herències i mancances

L’autogovern valencià albira les seues properes eleccions entre les esperances, dubtes i pors generats pel canvi de govern de l’Estat espanyol. El canvi de govern valencià que resultà de les an- teriors eleccions municipals i autonòmiques suposà un trencament del procés de dretanització de les institucions que permeté encarar amb major eficàcia les terribles repercussions de la crisi econòmica, per una banda, i de l’herència dels 20 anys de governs autonòmics del PP, per l’altra.

Mentre va durar la “cohabitació” (PP al govern central, PSPV i Compromís al País Valencià) el govern espanyol del PP fou assenyalat com a responsable últim de la negativa a propiciar un finançament just al País Valencià per superar aquelles herències i mancances. Més enllà del govern espanyol de torn, però, el greu problema és l’espoli fiscal sistematitzat que patim, sostingut per uns sistemes centralitzats i opacs de decisió que durant molts anys han permès la corrupció generalitzada i el clientelisme d’unes estructures regionals domesticades i sucursalistes.

Mentre el poble valencià s’empobria més i més, les elits extractives s’enriquien amb la destrucció del patrimoni natural, el litoral marítim, l’horta, els boscos i les muntanyes, amb l’especulació i la bom- bolla immobiliària depredadora del nostre territori. S’asfixiava així mateix la indústria i l’agricultura; es liquidava l’immens negoci de les caixes i cooperatives de crèdit valencianes; les infraestructures i inversions necessàries deixaven pas al balafiament dels grans esdeveniments, obres faraòniques realitzades incrementant el deute públic en benefici d’una minoria privilegiada.

Durant la legislatura de l’anomenat govern del canvi, certament s’hi han produït alguns avanços culturals com la posada en marxa d’À punt, i tot i que no s’ha implantat el requisit lingüístic, s’ha es- tès mínimament l’ús de la llengua a l’administració, mentre que en l’àmbit de l’educació s’ha intentat revitalitzar l’ensenyament en valencià (amb limitacions significatives) i revertir concerts amb col·legis privats.

També s’han produït avanços en sanitat, com les contramesures per a l’accés universal –parcial– a l’assistència sanitària, i contra els copagaments, o la no renovació de la concessió sanitària de la co- marca de la Ribera a Ribera Salut. En algunes iniciatives socials podem parlar també en termes de millora, com en la Llei d’Habitatge, elaborada amb la col·laboració de la PAH, o la Renda Valenciana d’Inclusió que suposa el reconeixement del dret a viure dignament de gent en situació de necessitat extrema i l’ampliació de les prestacions per dependència, tot i que encara massa allunyada de la inte- ressant proposta presentada per la Xarxa per la Renda Bàsica del País Valencià i infradotada econòmi- cament, Aquesta realitat d’avanços limitats, parcials i insuficients ha estat utilitzada massa sovint com a gran referent, com a objectiu final i a més sotmès als dictàmens de l’Estat espanyol

D’altra banda, destaquem l’absència de política feminista, de mesures concretes amb perspectiva de gènere i amb incidència real i pràctica en la vida de la majoria de les dones. La violència masclista té una arrel profunda i antiga que cal anar desenterrant i assecant en tots els àmbits de la vida. El sistema neoliberal afavoreix l’economia, el consum i el benefici econòmic però no el benefici social en forma de relacions positives, de cures i bon tracte i de construcció conjunta. No hi veiem més que el desen- volupament teòric de plans d’igualtat a nivell local i de País Valencià i de propostes reactives a temes d’actualitat com són els Punts Violeta a les festes.

No obstant això, assenyalem que amb les polítiques del govern de la Generalitat determinats aspectes de la renda valenciana d’inclusió podrien millorar la realitat d’algunes dones en situació d’exclusió o vulnerabilitat, com en el cas de la cobertura a partir dels 16 anys per a dones que tinguen al seu càrrec menors o persones amb autonomia limitada o diversitat funcional o que siguen víctimes de violència de gènere o intrafamiliar, i també per a les víctimes d’explotació sexual o tràfic (per a aquests últims grups es contempla també l’exempció del període de residència de dotze mesos), i alguna mesura discreta en les ajudes per a lloguer d’habitatges. La majoria d’ajuntaments també han contractat els anomenats agents d’igualtat. El canvi de govern espanyol, però, ha posat en evidència l’abast d’aquestes solucions epidèrmiques del govern autonòmic, que ajornen sine die les millores de calat i les condicionen, com ja havien fet els partits del Pacte del Botànic i especialment els que n’integren el Govern, als resultats electorals futurs. Així, el procés que impulsà el canvi, el de la Primavera Valen- ciana, el de les grans mobilitzacions, el de la lluita contra el saqueig, el dels canvis reals i la ruptura democràtica, resta aturat sense l’impuls decidit de la societat civil.

Al País Valencià patim l’imposat sistema centralista de l’Estat espanyol, el sistema dels amos de la «marca Espanya», contrari al nostre poble i que impossibilita l’autogovern real i afavoreix l’espoli i l’explotació dels recursos propis, problemes que s’agreugen a causa de la crisi econòmica i la corrup- ció institucionalitzada pel PP. S’hi acumulen molts anys d’abusos que han generat una situació d’enorme gravetat i d’herències indesitjables que encara patim. Ens podem fixar en l’exemple de la corrupció, pràcticament reduïda discursivament al lladronici estructural, sistemàtic, de grans propor- cions i descarat per la percepció d’impunitat que donaven les majories electorals del PP, amb la seua màquina propagandística funcionant a ple rendiment.

L’economia al servei de les persones

El procés del canvi institucional ha estat marcat per la reivindicació d’un finançament just per poder aprofitar els propis recursos i fer front als problemes socials agreujats per la crisi. Però aquest finançament no s’ha produït i hem rebut, en canvi, les mateixes respostes de sempre: l’intent de desactivar el carrer i el filibusterisme institucional. Així, continuem aportant més diners que no rebem, situació que ens aboca al pou dels interessos generats per l’immens deute heretat del PP que, des del govern central, va continuar amb la seua política de balafiaments, rescats i suport als grans negocis amb els diners de totes i tots.

Des de la Plataforma pel Dret a Decidir valorem com a legítimes i necessàries les reivindicacions d’un finançament just però considerem que les solucions no arribaran amb l’augment de la quantitat de diners que ens són concedits per instàncies de decisió superior. La idea del finançament autonòmic sempre ha estat la de condicionar el volum de recursos que ens arriben al manteniment d’un sistema de gestió descentralitzat, mai de decisió. A més, l’estat utilitza el Fons de Liquiditat Autonòmica com una maquinària de submissió política que genera una evident contradicció democràtica per- què les elits espanyoles, en connivència amb les elits econòmiques valencianes, governen des de Madrid el territori valencià.

El propi concepte de finançament autonòmic és el que justifica els canals d’anada i tornada dels nostres recursos, els canals del dèficit fiscal i de l’espoli, les vies d’un sistema extractiu que fa del País Valencià l’única comunitat autònoma que aporta recursos quan, per la seua situació econòmica i social, hauria de rebre’n.

El concepte de finançament autonòmic del centre cap a les autonomies nega l’autogovern i la capacitat de decisió del país. En tot cas, hauríem de redefinir-lo per tal que fora un finançament cen- tral des de les institucions d’autogovern, en base a criteris de sobirania popular, de responsabilitat i de solidaritat transparents. Les claus de la caixa han d’estar en mans de les valencianes i els valencians, que han de veure com els recursos es destinen a atendre les seues necessitats i a generar les millores socials que els calen. Necessitem una hisenda pròpia capaç d’impulsar i desenvolupar l’autogovern i de decidir de manera participativa noves polítiques d’equitat, de solidaritat, de redistribució de la riquesa i de suport a les persones treballadores.

S’ha de bastir un discurs basat en el servei i l’eficiència per a justificar les polítiques d’inversió en infraestructures de desenvolupament econòmic. Hem vist com els arguments de la rendibilitat o la pro- ductivitat per a grans interessos, el discurs de la generació de riquesa o la creació de llocs de treball, amaguen xantatges i maniobres d’imposició que desemboquen en projectes com l’ampliació de la V21 i el corredor submarí entre els ports de València i Sagunt. La Punta, a tocar del port de València, és un bon exemple dels estralls d’aquestes polítiques de les falses promeses i de subjugació a uns interes- sos que no són els generals, i tenim molts més casos com aquest repartits per tot el país.

La resposta a aquesta situació es troba en el Dret a Decidir de la ciutadania sobre els seus recur- sos, sobre les inversions que realment calen i sobre les seues prioritats i urgències; Dret a Decidir sobre un deute il·legítim que ha de ser rebutjat perquè no continue passant per damunt de les ne- cessitats d’una societat valenciana que té capacitat per a ser sostenible i avançada; Dret a Decidir per a un finançament sense espoli amb el qual mantenir una educació pública, laica, integradora, de qualitat i en valencià, amb plena immersió lingüística; Dret a Decidir per a una sanitat pública, par- ticipada i justa que garantesca l’equitat, sense cap exclusió ni vulneracions dels drets humans, ni cap negació d’assistència sanitària; Dret a Decidir per a la redistribució dels recursos a partir d’una renda mínima garantida individual, del suport social front a les situacions de màxima necessitat respecte a l’alimentació, la salut, l’educació, etc.; Dret a Decidir per al foment d’un habitatge digne, l’accés a lloguers socials i a la protecció front a l’especulació i els desnonaments, la penalització per l’acumula- ció d’habitatges sense ús i l’abús de preus, per un sòl lliure d’especulació; Dret a Decidir quin model econòmic volem per al País Valencià, un model productiu sostenible, no terciaritzat, que garantesca els drets laborals, respectuós amb el medi ambient i innovador, un model que democratitze l’economia i la pose al servei de les persones davant els dictats dels mercats. Un model econòmic que tinga en compte l’enfocament feminista sobre les cures de la vida i la natura.

Radicalitat democràtica

No s’ha afrontat degudament el model bàsic de corrupció més antic, generalitzat i sistemàtic, el basat en el nepotisme familiar, de partit o de bàndol, sempre clientelar, o en les corrupteles i les xicotetes mossegades a contractes i factures que poden sostindre sobresous mensuals i que debiliten més encara l’esquifida democràcia que tenim com a autonomia de l’Estat espanyol. Per altra banda, els processos participatius de la ciutadania són en general absents, i els que han estat legislats estan clarament controlats per l’administració i es basen en els actors de sempre. La participació real és evitada de forma activa (com va passar en el cas de la participació en la sanitat pública).

La transició cap a una nova administració propera, pròpia i eficaç, que defense els interessos del poble valencià i que trenque les obsoletes estructures contràries al desenvolupament d’una democràcia real, ha d’afrontar aquests problemes amb valentia. No ho pot fer amb pràctiques pro- pagandístiques, càlculs electoralistes ni estratègies encaminades a curtcircuitar les iniciatives populars per por als seus ritmes o a la seua capacitat de posar el dit a la nafra.

S’ha d’afavorir i fomentar un autèntic procés civil, un procés de participació que deixe enrere la vella política centralista i edifique el futur dels valencians amb llibertat. Per assolir-lo, les ins- titucions s’han de dotar de procediments d’iniciativa popular que siguen complets i transparents i no puguen ser rebutjats sistemàticament. Per la seua banda els partits polítics i les persones que repre- senten la ciutadania s’han de posar plenament a la seua disposició a través de mecanismes de control reals que reforcen la sobirania popular i que incloguen, fins i tot, processos revocatoris.

Una democràcia de veritat s’ha de dotar de capacitats per a revertir les decisions contra el poble i, molt especialment, les que es fan sense cap legitimitat, d’amagat del coneixement i el control popu- lars i aprofitant opacitats, urgències, proximitat de processos electorals, etc.

Denunciem que, després de quatre anys de canvi, continue vigent una llei electoral injusta (la de la barrera del 5%, insòlita fins en el context espanyol) que ens presenten sense embuts com la que ha de bloquejar la diversitat i impedir l’arribada a les institucions de no se sap quins “radicalismes”. Es tracta d’una reforma fonamental, el primer pas necessari per acabar amb les barreres i els condicio- naments que tergiversen la voluntat popular i doten d’una falsa representativitat partits que acumulen grans deutes polítics i un dubtós finançament.

El País Valencià social

En el camí cap al desenvolupament econòmic, social, cultural i de drets bàsics (educació, sanitat, etc.) que responga als interessos de la majoria, ha d’haver-hi més fets que paraules, i aquests fets no han de ser contradictoris amb els compromisos adquirits. En cap cas aquests compromisos s’han de convertir en promeses electorals repetides, com pot succeir en el cas de l’esmentada reforma electoral.

Les limitacions de l’actuació del govern pel que fa a mesures socials són evidents. Hom manté una dinàmica de privatització i externalització de serveis públics. En l’àmbit sanitari, per exemple, no s’han produït canvis en salut mental, una àrea històricament molt maltractada, i s’han mantingut les retallades i un funcionament hospitalocèntric. Tampoc s’han produït canvis significatius en l’atenció al medi ambient, que es manté subordinat al procés d’especulació immobiliària o dels interessos de les multinacionals. El feminisme i la perspectiva de gènere, continuen absents en la pràctica com a eines d’ús transversal per aconseguir justícia social i equitat en totes les polítiques.

Davant importants projectes a llarg termini, com el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Mas- clista (definit a mitjan legislatura per ser desenvolupat en cinc anys) la ciutadania ha de tenir informació clara sobre el seu nivell de desenvolupament en cada legislatura. La ciutadania no es mereix, tam- poc, que allò que es diu defensar en realitat siga desatès, amb les respostes davant els processos de gentrificació o les polítiques de protecció animal.

Cal tenir un mapa de xarxes de col·lectius amb estructura de País Valencià i projectes socials elaborats per al país (per exemple, la Xarxa per la Renda Bàsica del País Valencià va desenvolupar un projecte alternatiu i factible a la renda valenciana d’inclusió i el va defensar dins de les Corts; la PAH va col·la- borar amb el Govern Valencià per a desenvolupar una legislació d’habitatge). Cal afavorir aquestes xarxes de col·lectius de país i donar-los protagonisme en les transformacions socials. Moltes vegades és una tasca molt difícil articular una resposta social de país des de les organitzacions socials per la dificultat de vertebrar les diferents comarques (per exemple, la Marea Blanca de les comarques del Sud té una visió de país però no ha aconseguit estructurar una xarxa de país en defensa de la salut i la sanitat). Per això, hem de caminar cap a aquest objectiu de mobilització de la resposta ciutadana des de les organitzacions per conquerir millores socials al País Valencià. L’acció ciutadana és ne- cessària perquè els canvis socials realitzats des del govern s’han vist impulsats per la pressió de la ciutadania, per exemple, en sanitat, especialment en la no renovació de la concessió sanitària de la Ribera, pressions dutes a terme per plataformes ciutadanes comarcals (especialment a la Marina Alta i la Ribera), els sindicats (especialment Intersindical i SIMAP) i els comitès d’empresa. Aquests han estat els factors clau del canvi d’orientació de la Conselleria de Sanitat, la qual no tenia previst cap reversió de serveis privatitzats. La universalitat de l’atenció ha estat reclamada sistemàticament per moltes plataformes (de dins i de fora de l’àmbit de la salut).

També hem de disposar d’eines per a construir una Europa dels drets i les llibertats, front a l’Europa de la imposició de la prevalença del deute, l’austericidi, les privatitzacions o els tractats internacionals que són un xec en blanc en mans d’interessos corporatius. Ens hem de dotar de relacions i espais per afavorir la transició cap a un estat modern i preparat per assolir l’amenaça d’un món globalitzat, transició que ha de servir per a construir el nostre futur.

Cal que les candidatures que se’ns presenten com la garantia del canvi que necessita el país assu- mesquen públicament aquestes propostes. La ignorància o menysteniment d’aquestes propostes farà que el canvi no siga real i efectiu, i que perdem les grans oportunitats que avui el País Valencià té davant.

Vertebració territorial

El País Valencià és capaç de passar pàgina i posar fi a les diputacions, organismes predemocrà- tics que controlen molts recursos i que són font constant d’escàndols i de corrupció. Les seues competències poden ser en gran part descentralitzades i assumides, amb els seus recursos, per uns ajuntaments realment propers i oberts a la participació.

La nostra realitat també ens permet agafar impuls a partir d’estructures comarcals i intercomar- cals que permeten deixar de banda les artificials divisions provincials, terreny de les diputacions. Els centres de decisió distribuïts per les ciutats que són referent del territori i la capital, València, una València oberta al país i no centrada únicament en ella mateixa com a vertebradora i potenciadora de les reivindicacions nacionals i socials del País Valencià.

És el que acabem d’exposar un balanç d’urgència sobre el moment polític que el País Valencià viu des del canvi que propicià el denominat Pacte del Botànic i l’herència nefasta que més de vint anys de poder del PP ens va deixar i que hem d’anar superant amb polítiques que aprofundisquen el nostre autogovern i milloren en tots els aspectes la qualitat de la nostra democràcia. Entre les esperances i les inevitables decepcions, més que els laments estèrils, el que mou les dones i els homes de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià és la voluntat de construir un país més just, lliure, democràtic i habitable en la perspectiva de construcció de la futura República del País Valencià. Les propostes que fem ací volen contribuir al debat polític per enriquir-lo amb noves expectatives col·lectives, volen ser eines de lluita i construcció del país que volem i d’un món que tenim el convenci- ment que és necessari i que és possible.

Més informació

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

catorze − dos =

sagunt a escena 2019
turismo salou