"Un diabètic pot competir el Dakar? Clar que sí. Et garantisc que pot fer qualsevol cosa" era la resposta de Rafael Tibau a una pregunta formulada en un programa de televisió sobre la mítica carrera. Alguna cosa es va encendre en Daniel Albero i la seua ment ja solament podia pensar que "açò m'ho ha dit a mi, estic segur". I així començava una història que hui dia està acabant d'agafar forma. Amb el projecte 'Un Diabètic en el Dakar', Dani al costat del seu equip (Jordi, Alberto, Jairo als quals se suma l'ajuda de David Blai i Pablo pintat) està cercant patrocinadors i finançament amb la qual poder complir un somni: competir en el Dakar, ser el primer diabètic tipus 1 que realitza la gesta, demostrar a tothom que esta malaltia pot ser limitant però no incapacitant.
No obstant això, arribar fins ací no és fàcil ni esportivament ni personalment. Dani Albero no és una persona al que les coses li arriben sense esforç. Al contrari, el pilot és un lluitador nat des que amb 10 anys li van diagnosticar la malaltia. Una meningitis, la diabetis tipus 1, la ruïna econòmica primer dels seus pares i després la seua pròpia, la defunció d'un fill al qual vam sumar una pneumònia com mal menor no han aconseguit esborrar el somriure d'este valencià i les ganes d'aconseguir el seu somni.
Tinc records de les edicions del Dakar de quan era xicotet. Veia els resums que llavors feien en La2, tinc revistes i retallades. Esta carrera sempre m'ha fascinat i si a açò li unim la meua passió per les motos, no hi ha millor combinació. No obstant això, no ha sigut fàcil. Al principi tot ho feia d'amagat.Quan tenia uns deu anys vaig contraure una meningitis en el campament d'estiu al qual vaig anar. Tot va ocórrer aproximadament en 1982, va anar l'any de la Pantanada de Tous, eixe any el meu pare ho va perdre tot doncs era constructor i tenia diversos projectes en marxa que es va portar el trencament de la presa. Poc després d'açò vaig aprimar molt i no tenia quasi forces, em costava molt moure'm i una veïna li va dir a la meua mare que em portara al metge que 'tenia sucre'. Efectivament, em van fer les proves i tenia diabetes tipus 1. Em vaig tirar molts mesos ingressat fins que van aconseguir regular-me el nivell de sucre i ensenyar-me a punxar-me. Llavors no és com ara, no hi havia informació i els diabètics no podíem fer esport, anar amb bicicleta o monopatí, no podíem córrer riscos ni fer moltes coses que la resta de xiquets sí que feien.
No obstant això em costava molt creure que no podia fer les mateixes coses que la resta. A la meua mare li va tocar anar a tots els forns a dir que no em vengueren dolços, però no solament açò. No em deixaven muntar amb bici ni en monopatí pel qual jo ho tenia amagat a casa dels amics per a poder jugar i gaudir com tots. Els meus pares estaven molt pendents de mi, han fet un esforç sobrehumà perquè tot m'anara ben i no em passara res. Eren molt protectors, tal vegada per la falta d'informació de l'època. En l'adolescència vaig estar en un campament de diabètics i em vaig donar compte per primera vegada que hi havia més xiquets com jo. Allí vaig aprendre a valer-me pel meu mateix, em va servir molt i els meus pares també. Va ser un punt d'inflexió per a tots.
Després de la bici i el monopatí va arribar la moto, que també guardava a casa dels amics. Sóc músic també i tocant em treia uns 'durents' amb els quals em vaig comprar la meua primera moto. Sempre m'han agradat. Vaig començar a competir però sempre ocultava la dada que era diabètic doncs segurament no m'hagueren deixat competir. Al final els meus pares es van assabentar de la meua afició i ja em reparava la moto a casa i la preparava per a les carreres. Després vaig començar a treballar amb el meu pare en la seua empresa de construcció. Vaig aprendre a fer de tot i en comprar-me la casa vaig deixar una mica de costat el món del motocròs i la competició.
Poc després de comprar-me la casa, els amics em van animar a muntar un local en els baixos de la casa, 'Ací has de muntar una tasqueta' em deien. Així un dia em vaig anar a l'Ajuntament de Carcaixent i sis mesos després obria la persiana. Des de l'inici el negoci va funcionar. La gent venia i demanava que els posàrem de picar el que volguérem, que els aconsellàrem, no teníem carta. Ampliem el negoci i comencem a donar menjars i sopars, arribem a donar 130 menús diaris.
En 2006 Carcaixent es va convertir en Ciutat Turística. Llavors vaig decidir ampliar el negoci muntant un hostal damunt del restaurant. Ens reunim amb els tècnics, arquitectes i el banc. Ho teníem tot en marxa. Vam ser fent obra per a poder condicionar el local i crear l'hostal. Quan ja tenia diners invertits, l'obra començada i tot en marxa va arribar la crisi del 2007 i el banc, malgrat haver-me dit que no hi hauria problemes de finançament finalment no em van concedir els préstecs que amb molta anterioritat havíem demanat. A açò se li va sumar que la gent va començar a deixar d'eixir i de consumir pel que la faena va baixar moltíssim. Així que eixe cúmul de circumstàncies van suposar una ruïna per al negoci i finalment per al meu.
Esta era la tercera vegada que vivia la fallida total, el meu pare l'havia passat en dues ocasions en la Pantanda de Tous en 1982 i en la crisi de 1992, i jo em veia ara en la mateixa situació. Alhora, vaig perdre un fill amb 4 mesos de mort sobtada i açò va ser el que va acabar d'engolir-me, llavors et planteges moltes coses. Ens costava tirar endavant, la meua dona estava destrossada i jo també. Vaig arribar a emmalaltir de pneumònia i em va tocar quedar-me a casa molt temps per a recuperar-me. En tenir tant temps et dóna per pensar, per intentar entendre les coses... un dia estava veient la tele quan en un programa sobre el Dakar algú va preguntar si un diabètic podria competir en el Dakar i Rafael Tibau va contestar rotundament que sí i vaig pensar: açò m'ho està dient a mi. I així va començar el somni.
Quan em vaig recuperar de la pneumònia un amic em va prestar la seua moto perquè isquera a la carretera i em buidara de tot el que m'estava passant. A poc a poc vaig tornar a les competicions i vam ser desenvolupant el projecte d''Un Diabètic en el Dakar'. Ara compagine el meu treball amb el món de la moto i la meua família. És complicat però intent concentrar les eixides i l'entrenament en un només dia i així puc gaudir també dels meus fills.
L'entrenament físic és important, sobretot quan arribes a certa edat perquè quan eres jove el físic ja ho tens. Per a una competició com el Dakar és més important el psicològic, en els ral·lis és més important el plànol mental. Arribats este punt no podem parar la maquinària. L'objectiu de tot l'equip és aconseguir el finançament que ens falta i els espònsors necessaris per a prendre l'eixida en la pròxima edició. De moment, el projecte ja compta amb el suport de gluQUO, Marquset, l'Hospital de la Ribera i la Càtedra d'Innovació de la Universitat Politècnica de València. Hem de tenir-ho tot lligat abans d'este mes de juliol per a poder competir l'any que ve, queda poc temps però estic segur que ho aconseguirem. Tenim un bon projecte i una bona causa. Tinc un somni des de sempre que és competir en el Dakar i demostrar que un diabètic tipus 1 pot fer esport a este nivell, que pot realitzar qualsevol cosa que es propose. Els somnis estan per a complir-los. M'ajudes?