- Rosa Pérez: "Aquest país té inacabada la seua democràcia"
- València obre la primera oficina d'atenció a les víctimes del franquisme del País Valencià
- Així serà la primera oficina d'atenció a les víctimes del franquisme
D'un costat per a un altre carrega i descarrega carretons d'arena sota un sol potent de finals d'octubre. Daniel Galán va quasi cada dia al Cementeri de Paterna des que va començar l'exhumació de la fossa comuna 128, en la qual estava enterrat el seu avi Miguel. Després de sis mesos de treball, el 23 d'octubre l'equip d'ArqueoAntro va fer l'últim tast per a confirmar que ja no quedaven cossos en aqueixa fossa tan peculiar de la qual s'han rescatat 107 persones i ara, compte Daniel, solament queda esperar els resultats de l'ADN per a tancar la ferida que tant de sofriment ha causat als seus familiars.
Però tot aquest camí va començar molt abans de l'exhumació."No vaig arribar a conéixer al meu avi i de xicotet em preguntava per què tenia avi i àvia per part de la meua mare, però solament àvia per part de pare. Em van dir que havia mort en la guerra però vaig créixer i em vaig adonar de l'ampli que pot ser açò. Quan vaig ser al cementeri vaig entendre que li havien afusellat i estava en una fossa comuna", explica el torrentí Daniel Galán.
Als seus 61 anys, confessa que aquest ha sigut sempre un tema tabú en la seua família i que al seu pare li costava molt traure-li les paraules. No obstant això, va començar a estudiar amb detall com havia actuat el franquisme en la Guerra Civil i en la dictadura per a saber què podia haver passat amb el seu avantpassat.
"Vaig començar a veure que els familiars de víctimes es mobilitzaven per a obrir les fosses comunes quan encara no hi havia subvencions a través de rifes i activitats. Al final em vaig preguntar per què no podria fer jo el mateix amb el meu avi", conta. Va ser així quan, després de conéixer a Miguel Mezquida, arqueòleg i fundador d'ArqueoAntro, i a Matías Alonso, coordinador del Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica (GRMH), va decidir començar amb el procés.
No obstant això, no va ser fàcil. Confessa que el primer problema és que "hi ha una desinformació total perquè no hi ha una documentació oficial veraç". D'aquesta manera, explica que ell va tenir la sort de saber que el seu avi estava en la fossa 128 a través d'una amiga de la seua àvia i perquè així ho indicava el Registre Cementerial, però moltes altres persones no saben ni on estan les víctimes ni la data en què els van matar.
Així, per a rebre subvencions de la Diputació de València, explica, va crear la pàgina de Facebook "Represaliats Paterna-Exhumació fossa 128" per a cercar familiars i en 2016 va constituir l'associació, que actualment agrupa a trenta famílies. El pas decisiu va arribar en 2017, quan la institució li va atorgar 200.000 euros per a l'exhumació.
Una fossa envoltada de singularitats
L'equip multidisciplinari de Mezquida, ArqueoAntro, és junt amb PaleoLab el que actualment treballa en l'exhumació de fosses comunes del Cementeri de Paterna, en el qual es calcula que podria haver-hi prop de 70. Sobre el terreny treballen antropòlegs, arqueòlegs, restauradores, antropòlegs i mèdics forenses, així com documentalistes amb experiència en exhumacions i en la Guerra Civil, particularment.Malgrat l'experiència de diversos anys treballant en grup i en altres línies relacionades, Miguel Mezquida destaca que la 128 és una fossa amb peculiaritats amb la qual han pogut descobrir una mica més de prop de quina forma s'operava a l'hora de sepultar els cossos afusellats.
En concret, explica que normalment als 4 o 4,5 metres s'acaben les saques (és a dir, grups d'afusellats) però en aquesta van passar vint dies fins que van trobar les primeres restes. "Jo creia que els haurien portat al Valle de los Caídos, perquè sabem que hi ha hagut exhumacions clandestines", explica Galán. A més, el més habitual és que entre una saca i una altra hi haja una capa de terra i de calç, però en aquest cas els professionals es van topar amb una capa de ciment entre la primera i segona capa.
La fossa era, per tant, molt més profunda que les obertes fins al moment, fins a arribar als 6,5 metres. En ella es preveia trobar prop de 120 cossos procedents de Jaén, Múrcia, Caudete de las Fuentes, València o Granada dividits en cinc saques, però finalment va aparéixer una sisena saca amb onze cossos. D'altra banda, d'ella han eixit dues de les 19 dones afusellades en la Guerra Civil, les primeres que s'han exhumat del País Valencià. En total, s'han rescatat les restes de 107 persones, indica Mezquida.
"És l'últim lloc en el qual va estar viu"
El president de l'associació Represaliats Paterna-Fosa 128 acudeix quan pot a ajudar a l'equip d'antropòlegs i arqueòlegs, que actualment treballen en la fossa 112, encara que menys que abans. El 18 d'octubre van eixir els últims cadàvers i el 23 es va acabar definitivament el treball, coincidint amb la data d'afusellament de Miguel Galán.78 anys abans i després de tres o quatre mesos en la presó de Requena i un any en la Modelo de València, l'alcalde pedani del Balneari de Fontpodrida va ser assassinat en el paredó d'Espanya. Aquest era el camp de tir de la caserna d'Artilleria, que amb l'arribada de la Guerra va passar a ser el lloc on 2.238 persones de tot el país van ser assassinades, primer pels soldats de reemplaçament i després per guàrdies civils, explica el seu nét. El lloc amb més afusellaments va ser la tàpia del Cementeri de l'Est de Madrid, amb 2.400.
"M'agrada veure la fossa, però aquest lloc és la meua feblesa perquè és l'últim lloc en el qual va estar viu. El 22 d'octubre de 1940 ens va enviar una carta de comiat des de la presó. Imagina't saber que t'anaven a matar". Segons Galán, el van acusar d'auxili a la rebel·lió però la realitat és que no havia fet gens, simplement era alcalde per Esquerra Republicana. "Hi ha una sèrie de documents que li imputen per a donar legalitat a alguna cosa tan il·legal com és la mort d'una persona innocent".
Per açò, considera que hauria de dignificar-se el paredó en què encara s'observen els impactes de bala, així com el "Camí de la sang", el camí que puja fins al cementeri i que els camions regaven de sang quan portaven els cadàvers a les fosses comunes. A vegades fins i tot, destaca, baixaven al poble i recorrien el Carrer Major (també coneguda com a "Carrer de la sang") per a demostrar què eren capaços de fer. "Aquella era la seua heroïcitat", diu.
Daniel Galán denuncia, així, que és l'Estat qui hauria de responsabilitzar-se d'açò i no els mateixos familiars. Per aquest motiu, per a ell la recent creació de l'Oficina d'Atenció a les Víctimes de la Repressió durant la Guerra Civil i el Franquisme és necessària i s'hauria d'haver fet abans. "És una part de la història que s'ha vetat i tothom hauria de recuperar a les víctimes. Cap d'ells va triar estar ací", sentència Galán.
Ara, el president i la resta de familiars de la fossa 128 hauran d'esperar els resultats de l'ADN per a saber si els seus familiars estan entre els cossos rescatats en els últims sis mesos de treball. Amb incertesa però esperança, Daniel imagina al seu pare o al seu oncle "com a bojos" en aconseguir traure a Miguel d'aqueixa fossa silenciada durant quasi 80 anys. "Jo solament vull dignificar-li, perquè portem la mateixa sang", conclou.