caixa popular

Tots músics, tots diferents

El Conservatori Professional de Torrent és pioner a donar l’oportunitat a persones amb diversitat funcional d’estudiar música reglada: “Hem arribat ja a la plena inclusió en el centre”

Tots músics, tots diferents
22/05/2019 -

Una gran porta envidrada dóna la benvinguda i, enfront d’ella, s’acumulen alumnes i alumnes. Alguns porten a coll una guitarra, una gran maleta amb un violoncel o la fonga de la flauta travessera, però la majoria coincideixen a portar la motxilla de classe; quasi tots vénen directes de l’escola. Una vegada dins s’escolta el murmuri de centenars de persones i, al lluny, les primeres notes.

Hi ha xiquets i xiquetes, adolescents, docents… Tots són diferents, però tots són músics. I des de 2004, la diversitat del centre es va accentuar. Caldria fixar-se per a adonar-se, però part de l’èxit del programa és, precisament, no fixar-se. Des de fa 15 anys el Conservatori Professional de Música de Torrent és pioner estatal amb el programa ‘Tots músics, tots diferents’, que brinda l’oportunitat d’obtenir una formació musical reglada, en un entorn inclusiu, a persones amb diversitat funcional.

En el segon pis està la classe de Blas Pí. Supervisa a un alumne amb un violí i a una altra alumna amb el piano; dins d’una poques setmanes els toca actuar a Torrent. Pí és, des de fa tres anys, el coordinador del projecte en el centre. És professor de música i, entre les seues comeses, està fer classe individualitzada a diversos alumnes, alguns dels quals formen part del projecte. S’encarrega d’organitzar les classes en les quals s’integren els alumnes, horaris i les seues classes de suport.

‘El projecte està institucionalitzat’

Per a la directora del Conservatori el projecte, que compleix 15 anys, està “institucionalitzat”. Forma part, assegura Fani Blanch, de la “normalitat” del dia a dia en el centre públic. “El Tots Músics Tots Diferents és un projecte d’inclusió educativa que permet escolaritzar en ensenyaments reglats a alumnes amb necessitats especials”, resumeix la directora la iniciativa. En el moment de la seua creació va ser nou i encara ho és. Va ser el primer centre a donar cabuda oficial a persones amb diversitat funcional i, ara, és un model a imitar des d’altres centres oficials.

El Conservatori de Torrent, situat al costat de l’Auditori, és un gran centre d’ensenyament en el qual hi ha escolaritzats més de 600 alumnes. La majoria són, segons detalla Blanch, “de la comarca”. Va haver-hi un alumne del programa, fins i tot, que venia des d’Alacant setmanalment perquè “allí no trobava un centre” que li atorgara el “suport” necessari per a “poder portar avant els seus estudis”.

Un filtre per a tots

Són molts els alumnes que es formen en música, siga mitjançant centres públics, concertats o privats. I també, gràcies a l’avanç de la societat en assumptes socials, s’amplien les oportunitats per a totes les persones, amb diversitat funcional o no. Un exemple d’això és el requisit, com explica Blanch, de la “reserva del 2% de les places per a aquests alumnes”. La Responsable de Comunicació de Bankia, Silvia Baix, va assegurar que «la música afavoreix el procés educatiu i vertebra la societat». Per això, igualment iniciatives privades com les beques d’‘escolta valència’ d’aquesta entitat poden ajudar a transformar la societat. Igual que les oficials ofereixen oportunitats en els conservatoris, aquestes fan el propi a les escoles de les societats musicals; també reconeixen la realitat de la diversitat funcional com a ponderació en les sol·licituds.

Les proves d’accés són adaptades a les característiques de l’alumne

De la classe de Pí a la qual els alumnes amb diversitat funcional reben reforç hi ha uns pocs minuts a través de corredors. En ells, a través de les xicotetes finestres de les portes, es veu a alumnes practicar amb tota diversitat d’instruments. Una està oberta; en ella un professor es dirigeix a uns 12 alumnes. “Llenguatge musical s’estudia de forma grupal. Quan tenim un grup amb un alumne del projecte, si el màxim són 12, potser baixem a 9”, explica el coordinador.

L’aula de suport és una mica diferent de les altres. Una gran pissarra blanca amb el nom del projecte presideix la sala. En el centre una alumna rep classes de reforç per part de Mabel Di Quarto. Ella és professora de llenguatge musical i, a més, psicòloga i pedagoga. S’encarrega de “reforçar” els ensenyaments “a cada alumne amb una atenció especialitzada, adaptada al seu perfil”. “Adaptar-me a ells i traure el màxim profit de la classe”, resumeix. El seu perfil és molt específic; ha de tindre formació musical i també psicològica, una cosa important segons la directora del Conservatori perquè ha de “reconéixer i entendre” la situació de cada alumne.

Di Quatro explica que el centre, al final, imparteix “ensenyaments reglats”, i és alguna cosa que a vegades cal “donar a entendre” a les famílies. “No és musicoteràpia”, assenyala, sinó classes oficials amb les adaptacions necessàries perquè les persones amb diversitat funcional tinguen l’oportunitat, com qualsevol altra, d’aprendre.

‘Vaja per davant que no és fàcil. Requereix un estudi i dedicació’

Igual que tots, aquelles persones que vulguen optar a plaça mitjançant el projecte han de superar unes proves d’accés. “Tots els alumnes passen pel mateix filtre”, assenyala Pí. Blanch explica que, per a accedir mitjançant el programa, hi ha primer una entrevista amb els pares. Es tracta d’assegurar-se de l’interés i veure si tindran el suport necessari: “Vaja per davant que no és fàcil. Requereix un estudi, una dedicació i unes hores presencials en el centre que a poc a poc es compliquen”. Després de l’entrevista, es realitza la prova “que no són de continguts, sinó d’aptituds”. Aquestes proves són adaptades a les característiques de l’alumne o alumna. Per exemple, lectura de partitures en braille o reducció de comparses. “L’alumne ha de saber llegir i interpretar, però clar, s’adapta a les seues circumstàncies”, afig Blanch.

Xicotetes adaptacions

Malgrat l’especificitat del projecte, en l’àmbit de la música, la directora creu que del que tracta el projecte és d’“inclusió completa”: “Ells estan escolaritzats en totes les classes col·lectives amb els altres companys, toquen en els grups de conjunt, van a les classes junts, canten en el cor… La inclusió és completa en el conservatori”.

Després de repassar el treball amb algunes partitures, Di Quatro es trasllada al piano amb l’alumna a la qual assisteix. La professora toca el piano, i l’estudiant practica solfeig. En la classe hi ha colors, murals, armaris amb llibres i eines per a donar suport als alumnes del programa. Damunt d’una prestatgeria, per exemple, hi ha unes partitures de gran grandària; una ‘xicoteta’ adaptació que facilita l’estudi a aquells amb alguna discapacitat visual.

La rutina de qualsevol alumne del Conservatori té dos vessants principals: la pràctica amb l’instrument, que es realitza de forma individualitzada o en grups reduïts, i l’estudi de llenguatge musical, que es realitza en grup. Els integrants de ‘Tots músics tots diferents’ tenen ací una diferència: la classe de suport setmanal amb Di Quatro. Una xicoteta diferenciació que permet, sense més personal específic -encara que tant ella com Pi assenyalen que ho agrairien-, oferir aquesta inclusió. “Ens falta una mica de temps i material. Una persona més seria ideal”, assenyala el coordinador.

‘Per a ensenyar a tocar un violí fa falta un professor de violí’

L’any 2007 la normativa va detallar que qualsevol conservatori pot escolaritzar a alumnat amb necessitats especials i aquest curs, gràcies a la tendència marcada pel Conservatori de Música Professional de Torrent, s’ha fixat aquest 2% de reserva per llei. Una reserva que amb el temps Blanch creu que s’ampliarà, però que ara respon a la demanda.

Igual que és exemple promotor per a la normativa, també ho és per a altres centres. La directora explica que han rebut consultes sobre com dur a terme projectes semblants, i que aquests es plantegen la dificultat ‘errònia’ d’haver de trobar nou personal: “Per a ensenyar a tocar un violí no fa falta un psicòleg, fa falta un professor de violí que haja treballat i es forme per a conéixer les circumstàncies i característiques de l’alumne”. Així, dins del programa també es contempla la mateixa formació del professorat per a estar preparat i respondre a les necessitats educatives dels alumnes. L’única ajuda “externa”, afig, és Di Quatro, que forma part del centre però mitjançant la Conselleria d’Educació.

Tant les beques d’‘escolta valència’ per a les societats musicals com les beques oficials reconeixen la diversitat funcional com a element a tindre en compte per a atorgar-les. La discriminació per raons funcionals, igual que per raons ètniques o de gènere, són una realitat que es pot transformar mitjançant l’educació, siga aquesta regular, musical o esportiva. Per això, que la diversitat funcional puntue en les beques de l’entitat bancària 7,5 punts —quan la majoria d’elements no passa els 5—, és una inversió en igualtat.

Objectiu complit

Entre recursos propis i Conselleria, van decidir posar un màxim de 14 alumnes. Un contingent que, de moment, es manté estable. Segons expliquen Pí i Di Quatro, “acaben entre 2 i 3 alumnes cada any i es presenten entre 5 i 6”.

Però sempre, reforça la professora de suport, amb una bona comunicació amb els pares: “Cal informar-los bé què és això, no és teràpia i arriba un moment en què s’acaba. Però podran continuar gaudint de la música i aprofitar els ensenyaments que han rebut”.

Al final d’un corredor, enfront d’un finestral, una alumna espera l’inici de classe mentre practica dansa. Molts dels alumnes del centre estudien altres arts a més de la música. Hi ha tot tipus de perfils i procedències, i part de l’èxit del programa és fer de la diversitat la normalitat. “Tenim el programa institucionalitzat. Ningú s’estranya d’entrar i veure alumnes amb diversitats funcionals. Hem arribat ja a la plena inclusió en el centre. L’objectiu està complit”, assevera Blanch. Assegura que és un model de treball que ja coneixen, que funciona i amb el qual seguiran “amb la més absoluta normalitat”: “les famílies d’aquests alumnes volen que això no siga gens especial, sinó que el tracte siga el mateix que amb els altres. Que tinguen cabuda, que no estiguen exclosos per tindre diversitat funcional”.

‘Hem arribat a la plena inclusió en el centre. L’objectiu està complit’

Els ensenyaments en el centre es divideixen en elementals i avançades. Les primeres tenen una durada de 4 anys, més un extra que es pot repetir i, així, “aprofitar els ensenyaments” si fóra necessari, assenyala Di Quatro. Després d’aquestes hi ha dos anys de professionalització. De nou hi ha unes proves d’accés que no tots els alumnes, del programa o no, són capaços de superar. Si no poden continuar, assenyala Pí, apareix la figura de l’orientador: “en funció del perfil de l’alumne, se li parla d’alguna escola, banda, grups… On puguen seguir, sense tallar-los les ales i gaudint de la música”.

Més informació

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

catorze + set =

sempre teua