Que li diagnosticaren tuberculosi a l'edat de sis anys va ser un colp dur que la va prostrar en llit durant un any. Però lluny d'apagar-la, aquest fosc període de la seua infància la va convidar a endinsar-se en l'art de la pintura... I des d'eixe moment no ha parat. Resident en Monte Picayo, ara Tere Unsain viatja per tot el món exposant les seues obres. La majoria d'elles, enormes, acolorides i, sobretot, repletes de significat.
Tan sols tenia sis anys quan li van diagnosticar tuberculosis. Una notícia que va arribar amb força, no tant per la gravetat de la malaltia sinó per la desgràcia de quedar prostrada en llit durant un llarg any, aïllada dels seus pares i dels seus sis germans. «Els sentia des de lluny, però no podia veure'ls», recorda Tere Unsain, que en aquells dies encara no es manejava massa bé en la pràctica de la lectura.
Però sí en la de pintura. «Vaig començar a pintar de manera natural: no tenia cap mena de dificultat per a dibuixar, fora del que fora...». I després d'un any impregnant de colors foli rere foli, devorant quadern rere quadern, li van donar l'alta i la van inscriure en un col·legi de monges. A partir d'eixe moment només va voler potenciar la seua habilitat artística.
Música, gimnàstica... I sobretot pintura. Eren les úniques assignatures que li interessaven i en les quals s'esforçava, apagant per complet el seu interés en tota la resta. Van passar els anys i ho va tindre clar: va voler ingressar en la universitat per a estudiar Belles arts. Una carrera que, si bé actualment no té unes eixides laborals massa reconegudes, en aquells dies encara menys.
«Els orientadors del col·legi el veien una cosa massa bohèmia, sense una eixida professional clara, així que els meus pares em van animar a apostar per una idea més segura». I a contracor va començar les seues marxes en filosofia i lletres. Una decisió tranquil·litzadora per als seus pares però poc satisfactòria per a Tere, que dos anys després va decidir reprendre les regnes de la seua carrera i de la seua vida.
Un canvi de rumb
«Em vaig apuntar a l'escola d'arts i oficis per a ser muralista». Formació de sis anys que, amb certes presses per casar-se i iniciar la seua vida, va voler acabar en tan sols tres. I ho va fer, de fet, amb molt bons resultats acadèmics. Però aquella valenta decisió, lluny d'introduir-la en una vida complicada, li va obrir les portes a la felicitat i la llibertat que actualment li brinda la pintura.«És important perseguir els teus somnis, perquè quan fiques tot el teu coratge, ànima i passió, normalment dona el seu fruit». No sempre econòmic, reconeix la pintora, «però podràs viure d'això i, sobretot, seràs feliç fent alguna cosa que t'ompli». La sensació de posar tota l'obstinació sobre un quadre; la satisfacció quan un treball està molt ben fet; l'obstinació de continuar millorant amb cada obra... Són sensacions que, segons Unsain, valen la pena...
«I dir: en el següent ho faré millor, i també en el següent... Això fa que vages creixent». Aquesta cerca insaciable de la perfecció li ha portat a convertir-se en una reconeguda pintora, no sols a València, sinó també en altres ciutats espanyoles, europees... I del món.
Als seus 67 anys ha viatjat per tots els continents mostrant les seues obres en galeries, fires i exposicions. «Em vaig adonar que des del meu estudi era difícil cobrir les despeses mes a mes; havia d'anar a buscar els encàrrecs fora, perquè a Espanya sorgeixen molt pocs», explica l'artista. Shanghái, París, Barcelona, Miami, Madrid, Nova York... I Mèxic, país que li agrada especialment «perquè allí aprecien molt els colors i el significat de l'obra».
Plasmar emocions amb pintura
I és que no concep un quadre sense missatge subjacent. Especialment, si està relacionat amb les persones: emocions, records, vivències... I secrets. Les obres d'Unsain estan repletes de subtils missatges que, moltes vegades, només poden percebre els subjectes que les protagonitzen. «El quadre no el cree jo, és un treball en equip».De fet, quan rep un encàrrec per a realitzar, per exemple, un retrat, «aqueix personatge té una ànima, una història, idees... I tot això ha de plasmar-se dins de l'obra, de manera que els dos anem creant el quadre en conjunt». És, segons l'autora, com convertir-se en periodista, perquè ha d'obtenir tota la informació possible per a després transmetre-la. No amb lletres sinó amb formes, colors, textures...
«Tota eixa informació intente bolcar-la de manera tènue, subliminal i, de fet, moltes vegades la gent no la percep». Com en el cas d'Agnus Dei, un quadre de Francisco Zurbarán que, protagonitzat per una ovella, Unsain va emprar per a transmetre la realitat dels processos electorals a Espanya. «Estàvem en plena campanya i vaig pensar: Sembla que els polítics ens consideren idiotes... Així ens porten, directes a l'escorxador».
I fidel a les seues preferències de realisme, la pintora local es va posar en contacte amb un veterinari per a poder observar de prop la raça merina; la mateixa que apareix en l'obra de Zurbarán. Com aportació pròpia a l'obra, en el pelatge de l'animal va traçar centenars de rostres: mirades dels qui se senten enganyats i portats «directes a l'escorxador».
Una tècnica que també ha desenvolupat en uns altres dels seus quadres. «Dins dels cossos que pinte moltes vegades hi ha frases, cares i elements que per a mi estan col·laborant amb la imatge final». Amb un missatge directe, moltes vegades crític, que aposta per l'ésser humà com a eix central.
També els bous han ocupat un paper important en la seua obra. No precisament perquè es considera una afeccionada a la tauromàquia: «No entenc res de corregudes de bous però sempre m'ha semblat una cosa molt artística», reconeix Unsain.
El que li entusiasma és el bou en si: «És fort, noble... Per a mi, un animal molt atractiu. A més, les banyes laterals fan que tot el seu cap tinga una harmonia i una força particular... M'agrada i per això ho pinte», assegura.
Persones: Un motiu central
Però sobretot «les persones són importantíssimes», apunta Tere Unsain, que va ser educada en l'estil de l'abstracció però que, pel seu propi peu —o més aviat, per la seua pròpia mà—, va voler endinsar-se en el realisme per a introduir a l'ésser humà.«Jo volia pintar, no per al col·leccionista, sinó per a les persones que acudeixen a una exposició i que, sàpien més o menys d'art, tenen curiositat i els agrada». En definitiva, no pinta per a potencials clients sinó per a les persones: «La meua idea és que l'art arribe a tots: al xiquet, al qual entén, al qual no entén... I que aconseguisca emocionar a tots».
L'art abstracte és molt difícil per a aconseguir això. Un estil que no va voler rebutjar, per l'interés de les seues textures i colors, però que va voler portar un pas allà i fusionar-la amb el realisme, que li permet connectar amb l'ésser humà. «Fusionisme, ho anomene: és el que he fet tots aquests anys, com un pont entre el realisme i l'abstracció en què el fons moltes vegades col·labora amb la figura del primer pla».
Una tècnica que li permet incorporar secrets i missatges a través de frases, collages fotogràfics, formes, textures... I el color. Molt de color. Sobretot, introduint forts contrastes entre càlids i freds, alguna cosa que va extraure de cultures com la minoica o la pompeiana; antigues civilitzacions les obres de les quals han perdurat impol·lutes amb el pas dels segles i mil·lennis.
La seua investigació no va acabar ací, i és que l'artista local ha sabut beure d'altres corrents, tècniques i artistes fins a elaborar el seu propi estil. Al cap i a la fi, els seus estudis en filosofia, lletres i història antiga sí que li han donat els seus fruits, tardans però deliciosos.
Un cel d'intensos rojos i blaus
Ara, la pintora elabora els seus propis pigments com si d'una recepta culinària es tractara per a pintar sobre qualsevol superfície: fusta, xapa de fibra i contra fibra... I sobretot l'alumini, un material que permet una adherència excel·lent i que aconsegueix la màxima refracció de llum. «Cada quadre demana un suport diferent».Ho fa des d'un ampli estudi envidrat a la seua casa de Monte Picayo, on resideix des de l'any 1980 i on ha trobat un espai tranquil, silenciós, envoltat aire net i amb meravelloses a la mar. «La llum és perfecta per a treballar en qualsevol moment».
Des d'allí, a vegades el cel es tiny de rojos i blaus intensos, els mateixos que impregnen molts dels seus quadres per a, com van aconseguir antigues civilitzacions, prometre'ls una llarga vida.
Obres que vol fer arribar a la màxima audiència possible a través d'Instagram i del seu web, unsain.com, «perquè al final és el que ens dona suport per a continuar amb això», assegura: «és molt important donar un impuls a l'artista... Ara més que mai el necessitarem».
Ho afirma la dona que des de ben xicoteta va saber deixar-se portar pel color i la llum fins a trobar-se amb el seu propi estil; una artista que treballa per a les persones i que, després de dècades de dedicació, ha desenvolupat l'art de pintar emocions a través de formes, textures... I molt color.