El 24 de juliol de 1998, en el ple de l'Ajuntament de València el PP, en solitari, iniciava alguna cosa que marcaria el govern de Rita Barberà, la ciutat i la història de la lluita veïnal. S'aprovava l'inici del projecte per a prolongar l'Avinguda Blasco Ibañez destruint part del Cabanyal. Es ‘materialitzava’ en les institucions una reestructuració de la ciutat que ja es contemplava en el Pla General d'Ordenació Vigent de 1988, aprovat pel PP d'Eduardo Zaplana en la Generalitat Valenciana. Tres mesos abans del primer pas del projecte per l'Ajuntament, els veïns i veïnes del Cabanyal-Canyamelar formalitzaven la seua resistència: diverses entitats del barri creen la Plataforma Salvem El Cabanyal.
El febrer de 1999, a la fi de la segona legislatura de Barberà, els populars aproven, de nou fent-se valdre de la seua còmoda majoria absoluta, l'avantprojecte de la prolongació, amb les conseqüents expropiacions, i recol·locació de les 1.951 persones que, amb l'enderrocament de 1.651 habitatges, es quedarien sense llar. Un pla que, en l'època, es va titllar de “xantatge”: després d'anys d'abandó per l'Ajuntament, s'ofereix una rehabilitació només a aquelles cases que queden en peus després de les obres. Es rebutgen les protestes de l'oposició –PSOE i EU– i es fan oïdes sordes a Salvem El Cabanyal, en la qual s'integren ara intel·lectuals, artistes, militants de partits i sindicats i, sobretot, veïns del barri.
Un milió d'euros
Oposició i moviments ciutadans argumenten que el barri, declarat Bé d'Interés Cultural (BIC) en 1993 també per la Generalitat del socialista Joan Lerma, no pot ser transformat sinó conservat i restaurat. Barberá argumenta que la regeneració és necessària, però es nega a abordar-la si no passa per l'obertura de l'Avinguda Blasco Ibáñez al mar. Una prova, per a Salvem i oposició, que la política s'ha integrat en les dinàmiques d'especulació urbanística. Tal és la negativa del PP valencià a la resistència del Cabanyal que no rep a Salvem ni durant la vaga de fam que van practicar cinc membres durant quasi un mes. Una oposició que va marcar la seua tercera legislatura.Per a seguir avant amb el projecte, l'Ajuntament necessita l'informe favorable de la Conselleria de Cultura. Es filtra llavors a la premsa, l'any 2000, que d'executar el pla, aquest seria nociu per al barri i contrari a la Llei de Patrimoni. Alguna cosa que enfronta a Barberà amb el Consell; el segon, no obstant això, es dedica a concedir pròrrogues a l'alcaldessa perquè aconseguisca adequar el pla a la legalitat. El gener de 2001 la Conselleria de Cultura resol els informes presentats per l'Ajuntament: contrari als professionals de patrimoni i tècnics, dóna el vistiplau.
Poc després, no obstant això, el pla pateix un altre revés: el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) dóna suport a la suspensió cautelar de les expropiacions després d'estimar les reivindicacions de la Plataforma. Set dies després, l'Ajuntament planteja un recurs, acusa el TSJCV d'entremetre's en el poder executiu –pel que l'acusen a ella l'oposició de fer el propi amb el poder judicial– i reclama a Salvem el Cabanyal una fiança d'un milió d'euros. Plataforma i oposició critiquen les formes i la suma de diners, titllant de “franquista” el to de Barberà. La justícia resol de nou contra l'alcaldessa; l'escrit respon a les acusacions directes de Barberà sobre separació de poders, i assegura que guanyar eleccions “no priva de la ‘aplicalitat’ de la norma”.
Expoli
L'octubre de 2004 el TSJCV conclou que la intervenció és “perfectament legítima”. Una cosa que és ben rebut pels populars, però Salvem presenta un recurs en el Tribunal Suprem (TS) que aprova cinc mesos després. Les expropiacions i enderrocaments tornen a suspendre's de forma cautelar.El 13 de març de 2008 el TS resol el recurs contra l'ampliació de l'Avinguda Blasco Ibáñez i autoritza l'enderrocament de les més de 1.600 habitatges. Poc després, de nou, es pausen els enderrocaments. El mateix tribunal remet al Ministeri de Cultura una denúncia per espoli en El Cabanyal perquè resolga.
El 29 de desembre, pocs dies abans d'entrar en 2010, El Ministeri de Cultura, presidit per Ángeles González Sinde, resol la consulta i declara espoli el pla en El Cabanyal. Les demolicions i expropiacions queden suspeses. Barberà no accepta la resolució i es reuneix amb la direcció del PP autonòmic. Nou dies després de declarar l'espoli, l'equip de Camps presenta un Decret llei d'urgència –que es tramita com a llei de forma immediata–, pel qual es retira la condició de BIC al Cabanyal i s'autoritzen els enderrocaments. La resposta del Govern, el 29 de gener de 2010, és un recurs d'inconstitucionalitat que és acceptada pel Tribunal Constitucional (TC) 10 dies després.
L'equip de Camps, en un intent de resoldre l'assumpte sense el TC, deroga el Decret llei i fa una nova Llei per la qual s'autoritzen totes les “actuacions arquitectòniques” del Pla, que assenyala a més que no podrà veure's afectat per les negociacions amb altres Administracions Públiques. Aquesta llei entra en vigor el 6 d'abril i el 7 es procedeix als primers enderrocaments.
Membres de Salvem, diferents partits de l'oposició, ciutadans i veïns del barri es concentren en un dels primers edificis a demolir. Passat el migdia, la policia retira als manifestants per la força, la qual cosa genera escenes de molta tensió. Entre els manifestants arrossegats per la policia estan Marga Sanz, llavors coordinadora d'EUPV i Mónica Oltra, diputada de Compromís que assegura denunciarà l'agressió per part de les forces de seguretat. L'endemà les càrregues s'intensifiquen, amb Unitats d'Intervenció Policial equipades. Dues persones resultar ferides, altres dues detingudes i els polítics assistents tornen a declarar la intenció de denunciar l'actuació.
Segons l'ajuntament, les càrregues són provocades per grups de joves violents aliens al barri. El govern obri expedient per les càrregues policials l'endemà i l'Ajuntament es veu obligat a suspendre els enderrocaments, que mai es tornaran a fer.
Un mes
El 17 de gener de 2011 l'Ajuntament de Barberà i la Generalitat de Camps presenten una querella en el Tribunal Suprem en la qual acusen la Ministra de Cultura, Ángeles Acebes Sinde, de prevaricació per les seues actuacions en El Cabanyal. Al setembre, amb el començament del curs polític, torna El Cabanyal. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid desestima la querella contra la ministra Acebes i els enderrocaments continuen pausats.Fins a la seua quarta legislatura i en la cinquena de forma més modesta, les ovacions a Barberà cada vegada que eixia al balcó de l'Ajuntament per a veure la mascletà eren comunes. En la sisena, no obstant això, les ovacions es converteixen en esbroncs; sota el balcó es concentrava la ‘Intifalla’, que reclamava des de la fi de retallades fins a la derogació del pla del Cabanyal.
El 25 de maig de 2015, les forces progressistes guanyen a la dreta a l'ajuntament de València. Barberà deixa l'alcaldia després de 24 anys en el poder, es forma La Nau i s'invist a Joan Ribó com a nou alcalde. Només un mes després de la conformació de govern, es deroga el pla de Barberà per al Cabanyal.
El nou pla del Cabanyal-Canyamelar, després de retards i quatre anys de treballs, està en marxa. El nou govern format després de les eleccions del 26M el té llest per a aprovar després d'acabar tot el procés d'al·legacions i exposició pública. Encara amb reticències de veïns i amb punts que, assenyala, haurien de millorar-se -com l'altura dels nous edificis-, la destrucció del barri ha desaparegut en pro de la seua restauració i conservació.