L'any 1978, els moviments de dones reclamaven que la Constitució que es redactava i discutia en eixos moments contemplara, a més de la despenalització de l'avortament o el dret al divorci, el dret a la igualtat en l'ocupació i en els salaris. Quasi quaranta anys després, contínua la demanda als diversos poders públics de mesures efectives per a acabar amb la desigualtat laboral. Però la societat del 2017 ja no es conforma únicament amb declaracions d'intencions o brindis al sol. Reclama accions clares i eficaces per a eliminar la discriminació econòmica que sistemàticament incideix en major mesura en les dones.
Les institucions públiques tenim l'obligació de situar el dret a la igualtat econòmica i l'eliminació de la feminització de la pobresa i la precarietat en un lloc de màxima prioritat de la nostra acció política. Les retallades pressupostàries en polítiques d'igualtat, sanitàries, educatives o de serveis socials dels últims anys han suposat, a més d'una greu amenaça als drets de ciutadania especialment de les dones, una amenaça també al procés en marxa per a aconseguir una igualtat d'oportunitats real entre dones i homes, ja que la falta d'ocupació, la precarietat laboral, la cura de menors i persones dependents, etc. són qüestions que assumeixen habitualment les dones quan les institucions públiques no els cobreixen o resolen íntegrament.
Resulta molt interessant situar el focus en la desigualtat o bretxa salarial, eixe percentatge de diferència de les retribucions mitjanes d'homes i dones, que en l'Estat Espanyol és del 24% i a la Comunitat Valenciana se situa en el 24,24% (dades consolidades de l'Enquesta d'Estructura Salarial del 2013, INE). La bretxa salarial és un clar indicador de la discriminació de les dones en el mercat de treball i constitueix el preludi de la desigualtat en la percepció de les pensions de jubilació, on la diferència econòmica entre homes i dones arriba a un 37,5%.
Però la desigualtat salarial és, sobretot, un símptoma que ens ajuda a entendre quines són les posicions d'homes i dones en l'espai públic i privat. Les causes d'aquesta desigualtat són molt diverses, com per exemple, la inferior valoració social i econòmica del treball realitzat per les dones, especialment en categories professionals de baixa qualificació. O les diferents posicions de dones i homes en el treball marcada per les relacions de gènere (segregació laboral, limitació de promoció i sostre de cristall), així com la incorporació tardana de les dones a diferents sectors i nivells laborals, la feminització de determinats sectors i ocupacions, la menor presència en llocs de responsabilitat, les condicions laborals inferiors sobre la base de les necessitats de conciliació, majors índexs de treball temporal i a temps parcial, menor taxa d'ocupació, major taxa de desocupació, etc. A més, les responsabilitats familiars i de cures, com s'apuntava anteriorment, continuen estant assignades a les dones, la qual cosa dificulta la seua dedicació i promoció professional. Més encara tenint en compte la cultura del treball i empresarial vigent, que exigeix una dedicació plena i una prioritat davant qualsevol altra faceta de la vida. A açò s'afig a existència de situacions de renúncia voluntària a majors retribucions i responsabilitats per part de moltes dones, i cada vegada més homes, per a gaudir en major mesura del temps i espai personal i privat.
Per tot açò, lluitar contra aquesta desigualtat implica detectar i denunciar no solament les situacions de discriminació directa, sinó també les que estan generant discriminacions més invisibles i difícils de detectar, com puga ser la revisió dels criteris de valoració de les diferents ocupacions, qüestionar els estereotips de gènere i la divisió sexual del treball, especialment en tot allò que relaciona amb la conciliació i la corresponsabilitat, i provocar un canvi en les creences i usos del temps de la cultura empresarial i de tota la societat.
La societat reclama un nou model social en el qual la vida personal, familiar i professional siga compatible sense els costos econòmics i humans actuals. Serveix per ben poc esforçar-se a assimilar a les dones a unes estructures i models de poder i treball que van ser concebuts i creats per i per als homes. El model de la superwoman ja no resulta vàlid ni desitjable pel seu alt cost per a la salut i la vida de les dones. La superació de la desigualtat econòmica i social entre dones i homes implica un canvi molt més profund, un canvi col·lectiu fonamental sense el qual cap altra acció pot arribar a tenir resultats veritablement significatius. Eixe canvi de paradigma planteja que la vida reproductiva, la maternitat i la cura de les persones és la base de la vida social, econòmica i política, per davant de l'àmbit productiu, que haurà d'estar sempre al servei del sosteniment de la vida. Perquè treballar per l'eliminació de la discriminació per raó de sexe és, a més d'un imperatiu legal i una qüestió de justícia i democràcia, un requisit imprescindible per a garantir el creixement i la recuperació econòmica de les nostres societats. Una societat igualitària és una societat més productiva i sostenible socialment i econòmicament.
Per tot açò, és urgent posar-se a treballar i adoptar iniciatives clares. Com la de treballar la sensibilització dirigida a la societat, sindicats i empreses respecte a les causes i conseqüències de la desigualtat salarial i la necessitat d'actuar conjuntament per a la seua eliminació.
També és fonamental, potenciar la implantació i supervisió sistemàtica de Planes d'Igualtat en les empreses, com a instruments idonis per a minimitzar la bretxa salarial i la discriminació de les dones en l'àmbit laboral.
Una altra mesura important seria instar al Govern Estatal a l'elaboració d'una Llei d'Igualtat Salarial de dones i homes, que incloga mesurades de transparència salarial en les empreses, unes altres per a garantir l'accés a l'ocupació i la promoció en igualtat o la regulació i racionalització dels horaris i usos del temps per a adaptar-los a la realitat de les nostres vides.
Després de quaranta anys de democràcia legislativa i igualtat formal, a què esperem per a fer possible una #igualdadREAL?