caixa popular

Què és el SDDR?

Una pràctica molt similar al SDDR, ‘tornar el casc’, ja existia a Espanya als anys 80

Què és el SDDR?
04/05/2017 -

Espanya. Anys 80. Envasos de vidre buits anaven pels carrers, de la mà dels seus últims usuaris, de camí de tornada a les seues tendes d’orige. Poques eren les botelles que acabaven abandonades, i ninguna la que durava fins l’endemà, doncs arreplegar-les era un dels entreteniments infantils a canvi d’unes peles, contribuint al medi ambient de la manera més inconscient possible.

‘Tornar el casc’, així es deia aquesta pràctica basada en la retornada dels envasos de vidre per recuperar el dipòsit cobrat anteriorment.

No obstant això, en un panorama tan canviant com el de les últimes dècades del segle XX, aquest model començà a debilitar-se. El motiu principal de rebuig per part de la societat feia menció a la seua incomoditat: carregar amb els envasos de vidre fins al tenda era, de sobte, tota una tortura. Aquesta súbita peresa tenia la seua raó de ser, i és que era una resposta a la nova pràctica que estaven adoptant les empreses els productes de les quals requerien envasos: mostraven com a principal avantatge no tindre que tornar el recipient i, per tant, el seu abaratament per l’eliminació del dipòsit. La desaparició quasi masiva de la venta a granell també va fer proliferar l’envasat de productes que fins el momento no ho havien necessitat.

I així començava el canvi d’envasos reomplibles – en refrescs, aigua, cervesa – a recipients d’un sol ús, omnipresents hui en dia. Ja se sap: d’aquella pols vénen aquests fangs.

En l’actualitat, a Espanya es consumeixen a diari més de 50 milions d’envasos de begudes d’un únic ús. D’aquests, només 3 de cada 10 són arreplegats selectivament pel Sistema Integrat de Gestió (SIG). Com a conseqüència, cada dia 28 milions d’aquests envasos s’incineren, verteixen o abandonen al medi ambient.

EL SDDR, POSSIBLE SOLUCIÓ A AQUESTA SITUACIÓ

Fa més de 5 anys que l’associació Retorna va proposar el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retornada, atés l’ineficient sistema de gestió de residus a Espanya.

El SDDR consisteix, en línies generals, en un procés cíclic. S’inicia amb la compra d’un producte envasat per part del client, al preu del qual s’afegeix un import (cèntims) en concepte de dipòsit del recipient. D’aquesta forma, una vegada consumit, l’envàs es torna a l’establiment o en punts habilitats per açò, amb la recíproca devolució de l’import prèviament pagat al client.

El destí d’aquests envasos són les plantes de reciclatge. En el cas de les màquines de recollida automàtica, l’avantatge resideix en la compressió i separació mecàniques dels productes. El preu del material resultant d’aquest procés, prenent com a referència els països que el realitzen, “genera fins quatre vegades més beneficis que a Espanya”, segons dades de l’organització Retorna.

La clau està en la possibilitat de fabricar, una i altra vegada, el mateix producte que en l’orige. Açò significaria passar del 30% de recuperabilitat actual dels envasos, a nivells de recuperació similars als què presenten els països amb SDDR implantat, com més del 90% a Alemanya.

COMUNITAT VALENCIANA, UN DIFÍCIL CAMÍ CAP AL SDDR

En 2016, la Generalitat Valenciana va anunciar la seua voluntat de recuperar el tradicional sistema de ‘tornada del casc’ mitjançant la implantació del SDDR. La seua intenció era clara: aquest model hauria d’estar operatiu en 2018.

Tanmateix, el camp de batalla que s’ha obert des d’aleshores ha provocat un estancament del projecte. Les pressiones venen en general dels principals detractors, como ara les grans superfícies, els comerços, els distribuidores o les indústries. Sense anar més lluny, el darrer mes de març, l’organització que gestiona actualment a Espanya la recollida i el reciclatge d’envasos de vidre, Ecovidrio, expressava que, si es posava en marxa el SDDR, no podria invertir els més de 26 milions d’euros pensats per a la Comunitat fins 2020.

 

Només a la Comunitat Valenciana consumim diàriament al voltant de set milions d’envasos d’un sol ús, dels quals cinc van a parar el medi ambient, al mar o als abocadors. Aquest és un problema on ha d’implicar-se tot el conjunt d’agents participants: ajuntaments, universitats, comerciants, envassadores, distribuidores i la societat civil. La solució no és senzilla, però sí urgent. Treballar units per un objectiu comú, com ho és la protecció del nostre medi ambient, deixant de banda els interessos particulars, és l’única manera d’aconseguir-ho.

Més informació


jo amb ribo

0 comentaris

Encara ho tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

onze − quatre =