14 cèntims. Això és el que s'emportaria un agricultor en el cas -fictici- que una única taronja costés 1€; el supermercat on es compra s'emportaria 56, i l'intermediari 30 cèntims. L'esforç físic, temporal i monetari que conclou amb la fruita és el pitjor pagat; moltes vegades no és, si més no, suficient per a pagar el cost de la producció.
Segons va denunciar La Va unir de Llauradors i Ramaders, arran d'un estudi amb dades de l'Observatori de la Cadena Alimentària, la mitjana general que arriba al conjunt del món agrari i ramader és del 30%. No obstant això, aquesta xifra descendeix al 16% en el cas de les taronges i mandarines, i al 12% amb les clementines. “És la distribució i la indústria els qui es reparteixen la majoria del que paga el consumidor quan, en moltes ocasions, el seu treball de transformació és pràcticament nul”, detallen en un comunicat.
Segons recalca Carles Peris, Secretari General de la Unió, hi ha una Llei de la Cadena Alimentària, en l'àmbit estatal, que hauria d'impossibilitar aquestes situacions, però “és totalment insuficient”: “Veiem que, encara que fa anys que està aprovada, no corregeix els desequilibris que hi ha per part dels grans supermercats, que es queden el 56% del benefici”, assevera.
L'associació d'agricultors assenyala el ‘perill’ que hi ha darrere d'aquestes xifres: moltes vegades suposen no cobrir, si més no, els costos de producció. Això fa “que molts agricultors abandonen l'activitat campanya rere campanya” o que la fruita no arribe a vendre's. Va ser una de les imatges el gener passat, en l'anterior campanya de taronges; centenars de camps sense recol·lectar perquè era més car fer-ho que els diners després obtinguts en vendre la fruita.
Model contradictori
Per a Peris, és “evident” que els supermercats exerceixen una “gran pressió sobre els productors”: “Al final són ells els que marquen el preu, i el distribuïdor va ‘solapat’. Als productors, que són els que generen la cadena de valor, els donen, per dir-ho així, el que sobra”. Creu que és fonamental incidir i modificar la Llei de la Cadena Alimentària, perquè, a model de la nova llei que s'està tramitant en França, “es marque un preu mínim de sortida”, que es correspondria, mínim, amb el cost de producció.Això model de la “cadena de valor” en l'agricultura valenciana és contradictòria, d'altra banda, amb les campanyes dels governs autonòmics i municipals, com el de València, que proposen i incentiven el consum de temporada i de proximitat en els Mercats Municipals. “Cada vegada els grups d'agroalimentació tenen més poder, quota de mercat i producció. L'agricultura tradicional, camps més petits, passa a les mans d'inversors i grans multinacionals. Per desgràcia és la realitat”, assevera Peris.