Mestra, escriptora, mare de sis fills, poeta, àvia... I ara, també compositora. Amb una set infinita de coneixements, Pilar Bataller va decidir reprendre en 1995 la seua època com a estudiant apuntant-se a la UNED Sènior, programa educatiu dirigit a persones majors. I li va omplir tant que, sense coneixements musicals, va compondre una xicoteta obra sobre ella; una melodia que 24 anys després s'ha convertit en l'himne oficial de la Universitat de l'Experiència.
En un racó de la seua casa en Monte Picayo, sota les fotografies emmarcades dels seus huit nets, Pilar té un vell piano de paret. Encara que mai ha estudiat música, aquesta autodidacta de 79 anys s'asseu a escriure articles, poemes o melodies sempre que pot. I és que, malgrat estar jubilada, té una agenda prou atapeïda. Especialment durant els anys que va estar matriculada en la Universitat de l'Experiència, programa educatiu dirigit a majors de 55 anys impartit per la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED).
Per a una dona que des dels 22 anys s'havia dedicat a cuidar de la seua família i de la seua llar, la síndrome del niu buit va arribar amb força quan als seus 55 anys va veure que els seus sis fills havien volat del niu. Intentava mantenir-se ocupada, fins que algú li va parlar de la universitat de majors i, sense pensar-ho massa, va decidir apuntar-se.
Van passar les setmanes i els mesos i ella sempre assistia a totes les seues classes, impartides per professors «altament qualificats» i envoltada de companys «afectuosos i educats», explica: «La Universitat de l'Experiència era per a mi com aqueixa amiga que et dona tot sense demanar res a canvi». Així, l'estudiant, que se sentia en deute amb la institució, va voler compensar-la «plasmant sobre el paper en forma de poesia el que sentia per ella». I va decidir asseure's en el piano i acompanyar aquesta lletra amb una melodia.
Va dibuixar la Clau de Sol sobre un paper pautat i una sèrie de notes musicals que donaven vida a la lletra, recentment escrita. I va agafar forma. La música era apegadissa i digna de convertir-se en un himne, tal com ella recorda, però per a inscriure'l en el Registre de la Propietat Intel·lectual necessitava que algú escriguera l'acompanyament a la melodia, això és, la «mà esquerra» en el piano. I va començar així una llarga odissea.
Pilar va començar a «trepitjar» totes les classes del Conservatori de Música de València a la recerca de la persona que l'ajudara a convertir la seua melodia en himne. «Ningú em prenia de debò», però ella va seguir i va seguir fins que va trobar a José Alonso Dubón, docent d'Història de la Música en la UNED. «Era un excel·lent professor, de poques paraules, però afable i correcte», assegura. Li va demanar que llegira la fulla, li va comptar tot i, al cap de pocs dies, va rebre una carta seua que encara conserva com un «xicotet tresor». Era la partitura completa, amb mà dreta i també esquerra... Fins a l'última nota!
«Per fi ho havia aconseguit», assegura l'escriptora, «però les coses no sempre ixen com un vol». Després de tot, a causa d'una situació familiar una mica complicada i a un procés llarg i ple de traves, l'himne va quedar acabat, registrat en la Propietat Intel·lectual i, també, soterrat durant 17 anys.
Tot va canviar quan en 2014 Pilar va rebre la visita d'uns familiars de Xàtiva, on també s'imparteix el programa de la UNED Sènior. Va sorgir la història i ells van decidir portar l'himne al centre. Pocs dies després li va cridar una amiga, que estava en classe, explicant-li que «la secretària de la universitat s'havia plantat davant una aula amb 100 persones per a llegir la lletra», recorda la compositora, «i que tots van arrancar a aplaudir i ho van rebre amb molta il·lusió».
I així va sonar la flauta... O millor dit el piano! I Pilar va començar a reunir-se amb alguns familiars i amics per a practicar, cantar i perfeccionar la composició, fins que el 29 de juny de 2015, en la clausura del curs de la Universitat Sènior de la ciutat de Xàtiva, es va estrenar l'himne de la Universitat de l'Experiència. «Ho van cantar els mateixos alumnes amb molt d'afecte perquè, des del primer moment, havien cregut en ell», recorda entre llàgrimes.
Dos anys després i de cara a la inauguració oficial, Francisco Perales Ferré, director de la Coral Polifònica de València, va accedir de manera voluntària a escriure la partitura, no a una, sinó a tres veus. Així, un himne que va començar com una senzilla melodia sorgida d'una xicoteta il·lusió, va quedar inaugurat en gran.
I per fi va eixir a la llum el rostre de la dona que, sense coneixement musical però amb molt de cor, va compondre un himne que és hui el símbol de l'experiència en la universitat de majors, una institució amb seu en altres ciutats espanyoles, europees i també sud-americanes. «Quina major il·lusió que l'himne sone algun dia en tots aquests llocs!».