A vegades sembla totalment impredictible conjecturar sobre el desenvolupament d'un partit. I, a voltes, la disciplina del futbol es converteix en una muntanya russa d'emocions i estats anímics contraposats. Potser hi ha dues imatges pràcticament encadenades en el temps que permeten reflexionar en tal sentit. Boateng es va elevar sobre el cel d'Ipurúa per a cabotejar un servei de violinista de Lluna. La graderia local va emmudir. La pilota va fregar el pal llarg de la meta defensada per Dmitrovic. El Llevant va acariciar la victòria en els compassos decisius. Va haver-hi espai per a la rèplica des de les botes de Sergi Enrich. Raúl es va estirar com un acordeó per a rebutjar un tret que feia olor de gol amb la punta dels dits. Tot va poder passar i tot va poder esdevenir en la seqüència definitiva de la confrontació que va reunir en el coliseu al Llevant i a l'Eibar. En el últim tram l'arravatament es va apoderar d'un partit que semblava mastegar l'esquadra que prepara Muñiz en el naixement del capítol definitiu. Morales i Bardhi havien fustigat la consciència d'un Eibar de naturalesa racial i combatiu, des de la posada en acció de la cita, en tres minuts d'un frenesí devastador. La tenacitat i l'obstinació sol ser components que els preparadors accentuen en els seus respectius manuals. L'exercici de fe de la institució armera durant la represa, més ardent que cerebral i molt més emotiu que estètic, li va aferrar a un enfrontament que amenaçava de engolir-ho. En el futbol de la passió al patiment hi ha una frontera de reduïdes dimensions.
L'Eibar va recuperar l'essència d'eixe futbol directe que li va caracteritzar antany per a tractar d'assetjar la porteria protegida per Raúl. L'equip de Mendilibar va proposar un partit boig i replet de desenfrenament per a recuperar l'autoestima perduda i per a tractar d'interactuar amb la seua gent. Inui capitalitzava l'atenció amb continuades ocasions. Succeeix que el Llevant no se sent intimidat amb este tipus d'actuacions i a més aguditza els seus sentits si troba universos pels quals projectar-se. Així que va apel·lar a l'estoïcisme i a la fermesa per a capejar el temporal que pretenia imposar l'Eibar i va recórrer al futbol diferencial que planteja Morales. El Comandant posa el vertigen i també el picant quan es tracta d'afegir una marxa més a l'encontre per a dinamitar-lo. Com va esdevenir a Girona, Morales va adquirir lluminositat per a exercir de factor diferencial sobre l'interior de la gespa. La seua capacitat per a desequilibrar és una constant absoluta que no es discuteix per més que en terres basques s'acomodarà des del naixement de la confrontació al carril dret de l'atac.
En Montilivi va combinar amb Boateng perquè l'atacant africà estrenara la seua condició d'anotador. En Ipurúa es va escórrer entre els defensors per a plantar-se en solitari en els voltants de Dmitrovic. Ivi va llegir perfectament la seqüència. La connexió entre tots dos va ser única. La contribució de l'atacant madrileny va ser excel·lent. L'execució del Comandant va ser sublim. Allí on a alguns se'ls ennuvola la vista davant la precisa possibilitat de conjugar amb el gol es va fer la llum, malgrat la pluja i la boira que amenaçava d'embolicar al remodelat coliseu d'Ipurua. Morales en un exercici d'ataràxia i de convicció va escollir l'instant més determinant per a ajusticiar al porter de l'esquadra basca. La seqüència espai-temps elevada a l'enèsima potència.
El Comandant no oblida el seu passat eibarrés. Va alçar les mans al cel en reclamant el perdó diví de la qual va anar la seua afició durant una temporada històrica. Plovia el típic cala bobos que cala fins a l'ànima sobre el feu eibarrés per a afegir èpica i el Llevant treia tot el seu instint de supervivència. L'equip se sent segur davant l'adversitat. No el molesta no sentir el cuir entre les seues botes. Màxim si compta amb futbolistes vertiginosos d'esperit incontenible. Morales va tirar de gambada per a trepitjar l'àrea rival i cedir sobre l'arribada des de darrere de Bardhi. El macedoni va elevar el seu compte anotador fins als quatre gols. Entre ell i el Comandant sumen vuit; un Potosí per a les aspiracions granotes.
El pas pel vestuari va canviar el disseny del duel. Arbilla va emular a Bardhi des de l'estratègia. El seu llançament va ser imponent. L'esfèric va besar el travesser per dins per a incrustar-se en la xarxa. El gol va esperonar a l'Eibar. El cronòmetre amb prou faenes depassava el minut cinquanta. Ipurúa va rugir com tractant de traspassar nous poders als seus jugadors. Potser en perspectiva podria accentuar-se que el Llevant va perdre de vista a l'excés la pilota durant eixa fase. L'aspecte no és secundari perquè implica una renúncia a manifestar-se des del seu ús. No obstant això, va aparéixer Inui per a dimensionar el seu ascendent. El seu tret, rebutjat per Raúl, ho va caçar Xarres per a rubricar la igualada. Tot va poder succeir en els vint últims minuts. Boateng i Sergi Enrich van acariciar el triomf.
Fitxa tècnica:
SD Eibar: Dmitrovic; Arbilla, Paulo, Lombán, Cote (min. 73 Juncá); Dani García, Escalante; Capa, Enrich (Bebé, min. 88), Inui; Kike García (Charles, min. 59).Llevant UD: Raúl; Pedro López, Lerma, Postigo, Luna; Ivi (Shaq, min 71), Campaña, Bardhi (Doucure, min 88) Morales; Chema, Alegría (Boateng, min66).
Àrbitre: Javier Alberola Rojas. Comité Castilla-La Mancha. Amonestó con cartulina amarilla a Ivi, Pedro López i a Dani García.
Gols: 0-1, min 34. Morales. 0-2, min. 37 Bardhi. 1-2 Arbilla, min 51. 2-2, nim 73. Charles.