Passejar per València és no poder deixar de mirar al cel. L'art està en tots els racons de la ciutat. El cap i casal és tot un espectacle en constant evolució però si alguna cosa queda quasi inalterable en el temps, és un dels edificis més impressionants de la ciutat, la Catedral de València, el nom complet de la qual és Església Catedral-Basílica Metropolitana de l'Asunción de La nostra Senyora de València, va ser consagrada en 1238 pel primer Bisbe de València posterior a la reconquesta, Fra Andrés d'Albalat. A partir d'eixe moment, comença un recorregut al llarg dels segles que portarà a la Seu a transformar-se i convertir-se en el que hui dia és. Romànic, gòtic valencià, Renaixement, Barroc i, fins i tot, neoclàssic. Tot açò i molt més és la Catedral.
Passejant per fora es pot gaudir del seu majestuositat. La Porta del Palau (també cridada la porta de l'Almoina o de la fruyta) és d'estil romànic. Està formada per un cos sortint, la qual cosa augmenta la grossor del mur. Es combinen a la perfecció arcs i columnistes replets de detalls, dibuixos, adorns que no deixen indiferent a ningú.
Seguint per estils, la Porta dels Apòstols és gòtica, data del segle XV i s'obri a la Plaça de la Verge amb quatre arcs apuntats que formen una triple arquivolta amb 48 relleus. En el lloc que avui dia ocupa esta porta també estava en el seu moment l'entrada a la mesquita sobre la qual es va construir la Catedral, a l'antiga mesquita aràbiga de Balansiya.
La tercera de les portes amb les quals explica La Seu és la Porta dels Ferros, d'estil barroc, construïda entre els anys 1713-1728 sota la direcció de l'arquitecte alemany Konrad Rudolf. En ella es pot observar tres cossos superposats en la seua façana convertint-la en un dels millors ornatos amb què explica la capital del Túria.
A més de les portes, en l'exterior es pot gaudir de la Torre Campanar que va començar a construir-la en 1381 l'arquitecte Andreu Juliá i van anar Josep Franch i Pere Balaguer els qui ho van concloure. Durant molts segles va ser anomenat Campanar Nou o Campanar de la Catedral, per a diferenciar-ho del Campanar Vell, que va ser una torre de planta quadrada i factura romànica situada en el carrer de la Barxilla i de la qual queden escasses restes. En els seus orígens El Micalet era una torre exempta que es va unir a la Catedral a la fi del XV quan es va perllongar la nau central.
A poc a poc es poden anar descobrint detalls de cadascuna de les portes, de cadascun dels racons exteriors de la Catedral però l'interior no es queda curt a l'hora de mostrar els seus encants i obres d'art a tot aquell que passeja pels seus passadissos. Entre les quals destaquen és la Capella del Sant Calze, amb planta quadrada i parets llises de pedra llaurada on es pot gaudir de la seua elevada volta de cruiaria nervada en forma d'estel els nervis del qual es perllonguen fins a descasar sobre mènsules policromades. Capelles consagrades als sants com les de San Miquel Arcàngel, la Santíssima Trinitat, San José, la Verge del Pilar, entre altres són les que es poden contemplar igual que l'impressionant Cimbori, situat sobre l'altar major. El Cimbori és una cúpula sobre trompes que donen pas de la planta quadrada a l'octogonal. Les finestres del mateix estan tancades amb alabastre translúcid i és una de les obres més importants de la catedral per la seua atrevida estructura elevada fins als 40 metres d'altura. El Retaule Major, la Capella Major i el Cor Canonical i la Capella de la Resurrecció així com el Púlpit de Sant Vicent, marquen un recorregut imprescindible.