Dissabte que ve, com cada 14 d'abril, eixirem a commemorar el Dia de la República. 87 anys han passat des de la proclamació de la II República espanyola. Després del colp d'estat contra el seu govern legítim i la guerra civil, va venir la Dictadura franquista, l'època més negra de la història recent del nostre país.
Aquesta va practicar amb mà fèrria la persecució i anihilació de tot aquell que no combregara amb el règim, va omplir de fosses comunes els cementeris i les cunetes amb els republicans que afusellava –als qui a més va robar el patrimoni–, va fomentar el patriarcat, va adoctrinar des dels púlpits i des de les escoles, va imposar el nacional-catolicisme... durant més de 40 anys va tenir atemorida a la població.
Franco va morir en el llit, es va declarar duel nacional i el van enterrar en el seu propi mausoleu. L'endemà passat van coronar al seu successor, Juan Carlos I, per la gràcia de Franco. Quina "gràcia" que deixara les coses tan ben lligades; tant, que més de 42 anys després de la seua mort la majoria dels quals va assassinar segueixen en les fosses comunes. Algunes, només en arribar a governar, ens hem posat a obrir les fosses de la vergonya, però tants anys de desmemòria és el que tenen: queda molt per fer.
La monarquia va ser clau perquè la "democràcia" es construïra sobre els pilars fonamentals del franquisme, perquè tot canviara sense que res ho fera, perquè en aquest país seguisquen governant els de sempre. I per açò era fonamental la desmemòria, fer com si res haguera passat, com si les fosses mai hagueren existit i que vagen passant els anys sense fer justícia a les víctimes, que els botxins vagen morint de vells deixant als seus fills i gendres controlant el poder polític i judicial. Com si en aquest país no s'haguera declarat la República, donat un colp d'estat, esdevinguda una cruenta guerra i exercida 40 anys de repressió.
Una monarquia que va arribar amb les mans buides i que ara compta amb una fortuna incalculable, s'ha vist esguitada per casos de corrupció, i viu la vida a cos de rei –mai millor dit–; caceres, opacitat, menyspreus i impunitat legal per a una Prefectura d'Estat que s'hereta, d'home a home, a més.
Una institució caduca i obsoleta totalment incompatible amb una democràcia que veritablement ho siga.
Aquesta setmana hem tingut fins en la sopa l'affaire de les fotos de les xiquetes amb l'àvia. Qüestió d'estat semblava la cosa, perquè la mare, diuen, no vol que s'utilitze la imatge de les seues filles, la qual cosa pot tenir la seua lògica. Però el linxament públic ha sigut de dimensions considerables. A mi, que es critique als membres de la família Reial em sembla molt bé; motius hi ha de sobres, començant per la indecent quantitat de diners que xuclen de les arques públiques, però no, la crítica a la mare de les criatures han sigut tan rància com la monarquia mateixa.
Per no ser una dona submisa i sotmesa, "com s'atreveix ella a dir que han de fer les seues filles!", he arribat a llegir, per no ser de sang "Reial", per haver sigut criada en una família treballadora, per tenir un avi taxista, per no haver depés de ningú i fer el que li venia de gust...i tot açò per a posar en valor a l'emèrita. Els elogis a aquesta senyora demostren el masclisme, el classisme i el cartesianisme que encara existeix. I és que alguns posen en valor a la dona submisa (encara que el siga solament en aparença) i deixen clar que prefereixen que seguisquen vivint a la seua costa els de sempre. Abans opten pel qual els ha robat els seus diners i la seua llibertat, que per aquelles que han sigut educades per una família treballadora i honrada.
Jo no vull a cap de les dues perquè sóc Republicana i no tinc reina, però com a persona i com a dona sempre respectaré més a qui s'ha educat en una família treballadora i ha tingut una professió sense que ningú li haja regalat res, que a qui s'ha cregut amb el dret a viure del conte des del moment del seu naixement, ella i tota la seua parentela.