Podria semblar-ho si el motiu no fos tan seriós. El tema, latent des de fa molt de temps, va esclatar arran de la presentació pública de l'esborrany de Pressupostos Generals de l'Estat, PGE, del 2017 per part del ministre espanyol Montoro. Uns pressupostos on tornava a aparéixer la discriminació al País Valencià, ja que només contemplaven el 50% de les inversions que per població –sense entrar en altres consideracions– ens pertocaria.
La resposta de la ciutadania mitjançant les xarxes socials i de les més diverses entitats amb declaracions i comunicats, va generar tal "clima de rebuig" que la Vicepresidenta Mónica Oltra, en qualitat de portaveu del Govern, va dir que "si cal muntaríem un pollo".
Un sector de l'opinió pública i de les entitats de la societat civil, vam entendre aquestes paraules en forma de vistiplau del Govern Valencià a favor de donar la convenient i necessària resposta ciutadana als diversos problemes econòmics que patim com a col·lectivitat des de fa llarg temps. Una resposta que caldria exterioritzar al carrer. Des d'aleshores hem assistit a un veritable ball de la confusió. Declaracions del president i la vicepresidenta reduint el nivell de crítica, intents de reconduir el problema a raons de caràcter tècnic, boicot parcial a la manifestació que per aquest motiu va convocar la “Crida pel finançament valencià”, diversos "globus sonda", sobre la data de la possible manifestació; uns altres "globus" sobre si la manifestació seria a València, Madrid o Brussel·les, generant tot plegat molta confusió i desencís.
Al darrere de tot plegat sembla que hi ha diversos problemes que convé anar aclarint.El primer problema de tots ells és de la desitjada unitat. Una unitat que cerquem tots els actors –institucions, partits, sindicats, entitats de la societat civil– que topeta però, en un fet incontrovertible com és, ens agrade o no, que la nostra societat resta dividida en classes socials amb interessos no només diferents sinó que són la major part de les vegades, antagònics i a més, creixentment antagònics.
És evident també en el cas que ens ocupa –l'infrafinançament del País Valencià, el deute acumulat per a compensar eixe infrafinançament i l'espoli fiscal que patim– que sembla que hauria d'afectar tothom per igual. Res més allunyat de la realitat. És veritat que ens afecta però de manera molt asimètrica. Com a exemple explicarem que per una part, a l'hora d'aportar a les finances públiques, les que més aportem som les classes populars (classe treballadora, sectors autònom i de les professions liberals, xicotet comerç i part de les classes mitjanes). D'altra banda per a empresaris que tenen la major part dels seus negocis fora del País Valencià, com Juan Roig de Mercadona o el navilier Vicent Boluda , entre d'altres, el grau d'afectació, sent important, és relativament menor. S'entén així millor, els dubtes que expressa la patronal envers una suposada gran manifestació en clau de país.
La derivada política d'aquesta asimetria és encara més aclaridora. El PP, fidel servidor dels interessos del capital, la cúpula dirigent del qual es mostra com servils sipais a les ordres de la "metròpoli imperial", no té gens d'interès en que resolem els problemes del País Valencià com ha demostrat durant més de 20 anys, i molt menys ara que estan a l'oposició. Qui en té dubtes del paper polític de la cúpula del PP? Poden entendre's els emplaçaments que des d'altres partits se'ls fan tractant d'incidir a la seua base electoral, però d'ací a que condicionen la participació o fins i tot la convocatòria de la manifestació, hi ha una gran diferència. De C's no crec que valga la pena dir res més que en els temes importants farà el mateix que el PP.
Un tercer aspecte en relació a la desitjada unitat és la idea que s'ha obert camí entre molta gent de bona voluntat sobre la necessitat d'imitar la unitat interclassista present al procés independentista català. Per a no cansar a cap persona, em remet al meu article Alguns tòpics valencians sobre el procés català on mire d'explicar els matisos respecte d'aquesta inquestionada unitat interclassista.
El segon problema d'aquesta "quimèrica manifestació" té a veure amb els objectius a reivindicar. D'ací la insistència de la patronal enquadrada a la CEVde pactar prèviament a la convocatòria, un manifest on quede clar els continguts de la reivindicació.
Com s'ha explicat en altres ocasions, tres són els ítems sobre els quals caldria posar-se d'acord. Sobre el primer ítem sembla que hi ha un ample consens: la Generalitat té una sèrie de competències que generen despeses (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.). Aquestes despeses no estan cobertes pels ingressos que rep (una part de determinats impostos i el finançament estatal). La diferència actual entre despeses i ingressos està al voltant de 1.350 milions d'euros/any. En aquest tema l'acord és molt ampli entre les diverses forces polítiques i socials, llevat del PP i C's.
En segon lloc com que aquest dèficit no és nou sinó que s'arrossega des del començament de l'autonomia i s'ha anat cobrint mitjançant préstecs, el resultat és que tenim un deute de vora 45.000 milions d'euros o el que és el mateix 9.000 euros per persona. Segons Francisco Pérez, designat per la Generalitat per a la comissió d'experts del finançament autonòmic, uns 26.999 milions d'euros d'aquest deute corresponen al fet que el sistema de finançament actual no garanteix prou de fons suficient per a pagar sanitat, educació i dependència, a més uns altres 6.875 milions corresponen a l'infrafinançament. Com ha de modificar-se el finançament autonòmic davant d'aquests números? En aquest punt les discrepàncies són prou paleses. Mentre F. Pérez demana una quitança total del deute, la patronal CEV demana una quitança del 50%i el PP i C's miren cap a un altre costat.
A més de l'infrafinançament i del deute generat, tenim un altre problema majúscul com és el dèficit fiscal. És a dir, la diferència entre el que paguem d'impostos a l'Estat i el que rebem com a inversions per totes les vies. Ací existeixen diferents criteris de valoració i en conseqüència es pot parlar des de 2.000 milions/any de dèficit fiscal, fins a 6.500 milions/any. En qualsevol cas una barbaritat perquè som un País empobrit (13% per sota de la mitjana estatal) amb un règim autonòmic que ens obliga a aportar "solidaritat" a comunitats autònomes que són molt més riques que nosaltres. En aquest tema les discrepàncies ja són d'ordre superior perquè no només hi ha diferències a l'hora de valorar la quantia sinó que també està en joc el grau real d'autonomia a la qual s'aspira per a gestionar els nostres recursos. De fet en aquest tema no hi ha opinió publicada de la major part dels agents que haurien de tindre-la.
Arribem així al tercer gran problema abans de la convocatòria: alguns dels possibles actors en aquest tema sembla que tenen alguns dubtes sobre si una convocatòria en clau de país, no acabarà obrint la "caixa de pandora" i obrint els ulls de molta gent sobre el veritable problema que hi ha al darrere dels problemes econòmics que no és un altre que la naturalesa dependent del nostre País Valencià, un marc jurídic i conceptual on cal encabir la resta de problemes que es deriven. És el seu problema però ens afecta al conjunt de la ciutadania.
Per totes aquestes raons considere que cal anar a una mobilització en clau de país, sostinguda en el temps, que siga unitària, transversal, plural, horitzontal, sense exclusions, representativa de totes les sensibilitats i àmbits socials, sindicals i polítics dels qui realment sent els problemes del país com a propis. Unes mobilitzacions que resolguen el ventall de reivindicacions bàsiques que com a País Valencià necessitem superar.Pel que a mi respecta, treballaré perquè es convoque i participaré de qualsevol manifestació o acte reivindicatiu que vaja en la direcció correcta, ni que siga parcialment, de reivindicar per al nostre País el dret a decidir sobre tots els aspectes de la vida social, econòmica i política. Som País Valencià i tenim Dret a Decidir.
Antoni Infante @InfanteAntoniCoordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir, Decidim @DaDPV