En política, com en la vida, a voltes la millor forma de no equivocar-se és no fer res. Encara que també és cert que comporta el risc de la crítica per part del contrari. No obstant això, vist el vist en algunes Conselleries, quasi que la inacció pot ser una virtut.
Des de l'inici de la legislatura, la inacció de la Conselleria d'Economia, tant pel que fa a l'execució del pressupost com a les decisions sectàries que a vegades ha adoptat, ha sigut un tema recurrent que ens ha donat a l'oposició motius suficients per a afirmar que la política industrial és una de les àrees en les quals el Consell de Ximo Puig més està fallant.
Es vol canviar el model productiu de la nit al dia, es criminalitzen les grans empreses i els acords comercials, però ens vas agafar sense el menor rubor a missions comercials i a la inauguració de grans empreses, i s'anuncien ajudes a les empreses perquè cresquen, ajudes que mai arriben per cert. I la veritat és que arriba un moment en el qual un es perd davant tanta indefinició.
No obstant això, com deia al principi, la inacció a vegades no és mala política. En les últimes setmanes he pogut visitar diferents empreses de sectors tradicionals de la nostra comunitat, totes elles referents en el seu sector i amb diferents grandàries. I si en alguna cosa coincidien els responsables d'aquestes empreses, era en què el millor que es podia fer des de l'administració és que se'ls deixara treballar, que no es posaren traves a la seua activitat, que s'agilitaren els tràmits burocràtics que en alguns casos estaven frenant el desenvolupament i expansió de les empreses.
Bé és cert que cada empresa, segons la grandària o el sector al qual es dedica, té diferents necessitats, com a cert és també que tota ajuda és benvinguda. Però poc pot fer gala el Consell si un veu les partides destinades a la millora del nostre model productiu i l'execució d'aquestes.
En definitiva, que en política industrial és clar que sovint, menys és més, però acceptant aquest fet com un "mèrit" de l'administració, la qual cosa no és presentable és l'eufòria que en els últims dies estem veient en el Consell i els partits que ho sustenten a compte de les dades d'inversió productiva a la Comunitat Valenciana durant l'any passat.
No solament és com menys discutible que el Consell tinga el mèrit d'haver incrementat de manera exponencial les inversions, és que a més sembla poc apropiat tornar a caure en els vells vicis d'atribuir-se els mèrits quan les coses van bé, i esquivar les culpes quan vénen mal donades. Perquè no senyors del Consell, la qual cosa fa atractiva aquesta comunitat no és la inexistent política industrial de la Generalitat. L'ocupació, les oportunitats de negoci i creixement...no són conseqüència de la gestió pública, encara que ajude. Són les empreses i els seus treballadors les que creen riquesa i les que amb el seu esforç guanyen en atractiu per a captar fons forans, i açò sembla que a vegades s'oblida des del Consell.
Per descomptat que la inacció pot ser virtut, però el que no és assumible en la conjuntura econòmica que tenim, és disfressar de virtut el que no és sinó incoherència i falta d'estratègia.
David de MiguelDiputat AgermanatCorts Valencianes