Impotència, angoixa, soledat, aïllament, dolor ... Són alguns dels símptomes que es produeixen en la crisi de la COVID 19. Per a fer-los front, el Servei de Psiquiatria i Psicologia Clínica de l'Hospital La Fe de València ha posat en marxa un programa d'intervenció per a atendre professionals, pacients, les seues famílies i difondre informació útil per a la població en general. L'objectiu és intentar atenuar els efectes de la pandèmia i guanyar temps per a anar encaixant-la, cadascun al seu ritme en funció de la seua situació.
La iniciativa suposa la coordinació d'un equip multidisciplinari (Psicologia Clínica, Psiquiatria, Infermeria, Treball Social...), que es bolca aquests dies a escoltar les necessitats, per a tractar de dissenyar solucions a la mesura de cada sanitari, pacient o família.
"Parem esment al punt en què cada persona es trenca", aclareix el Dr. Miguel Ángel Vázquez, coordinador d'aquest programa, que en aquests dies atén per telèfon, videotelefonada i, en els casos més extrems, en persona, preservant sempre les mesures de seguretat. Se serveix també del canal intern de TV de l'hospital, de les seues xarxes socials i web, gestionats a través de la Unitat de Comunicació del Departament La Fe.
Les i els professionals sanitaris, en aquesta crisi de la Covid-19, es troben davant una situació inèdita que els sotmet a una gran pressió i estrés. Hi ha els qui es desborden i sorgeix l'angoixa, però altres persones tracten de respondre a costa d'un gran sobreesforç. En algunes ocasions, "quan la situació acaba és quan pot sobrevenir el malestar, la depressió o l'estrés posttraumàtic", adverteix.
Intervenció amb pacients i famílies
El programa també posa tot la seua obstinació a combatre la soledat dels i les pacients amb coronavirus, que han de romandre en aïllament. Una soledat que s'agreuja en el cas de les persones majors o sense recursos per a connectar amb els seus éssers estimats, també confinats: "L'Hospital La Fe ha distribuït telèfons intel·ligents i altres recursos tecnològics perquè eixes persones puguen comunicar-se amb les seues famílies", comenta el Dr. Vázquez.Els familiars viuen des del confinament l'angoixa per la malaltia i, en el pitjor dels casos, la pèrdua del ser estimat: "Hi ha persones que abans de morir es preocupen perquè no han pogut dir-li alguna cosa a un familiar, i això és el més important per a ells. Si les escoltem i atenem, poden sentir-se alleujades".
També hi ha paraules de consol per als qui es queden i han d'assumir-ho sense els rituals que ens hem donat culturalment per a afrontar la mort. "Necessitem temps per a arribar a entendre el que estem vivint, per a encaixar les experiències, en molts casos traumàtiques, i per a fer el duel de les persones i coses que hem perdut. Els gestos més quotidians, acostar-nos a una persona, fer-li una besada, la mà, reunir-nos... Ara ens són negats", però tenim com a aliada la nostra capacitat d'invenció, indica l'expert. En situacions com aquestes, les persones poden enginyar-se-les per a tractar de fer encaixar l'extraordinari, "la qual cosa ens trau del lloc", xicotets gestos, noves maneres de dir adéu o trobar-se, usos de l'humor recolzats en els mitjans tecnològics...