Entre els grans mestres internacionals d’escacs només l’hongarès András Ardoján defensa amb vehemència que és indiferent jugar amb la iniciativa que et donen les fitxes blanques i que, en canvi, jugar amb les fitxes negres et pot donar certs avantatges si es fa servir un joc més dinàmic.
No sabem si fent seguidisme d’Ardoján, la Fiscalia Anticorrupció ve escometent darrerament successives negociacions amb empresaris els quals, a canvi de la seua confessió en casos de corrupció, aconsegueixen substancioses reduccions en les penes que la Fiscalia sol·licitarà per a ells en els judicis que tenen pendents. Seguidament apareixen en premsa notícies que descriuen l’acord com una partida que acaba en tables, ja que la Fiscalia sembla donar-se per satisfeta amb una resolució ràpida del cas, concentrant les penes en els intermediaris. Per als observadors externs d’aquests pactes, en canvi, aquesta és una història que es repeteix cíclicament: les elits econòmiques eviten entrar a presó i les seues empreses continuaran acumulant contractes amb les actuals administracions aprofitant la seua posició dominant en els seus sectors. Posició que van assolir en molts casos de manera fraudulenta. Juguen amb blanques i sempre guanyen.
Esta manera recurrent per resoldre els casos de corrupció perpetua la creença entre l’empresariat de que traspassar els límits de la legalitat oferint suborns a representants públics sempre surt a conter. El més que els pot passar quan els acaben enxampant amb les mans en la massa, després d’anys d’omplir-se les butxaques i de períodes d’investigació eternitzats, és una pena reduïda que no implique entrada en presó. L’empresa trobarà un relleu per posar la cara en el següent torn.
L’últim exemple d’aquests intents de negociació de la Fiscalia sembla que acabarà en frustració i pot ser servisca perquè la Fiscalia es replantege el mètode. Augusto César Tauroni és l’empresari que va ser peça central en la trama de corrupció que desviava fons destinats a projectes de cooperació internacional amb les poblacions menys afavorides del Planeta i que acabaven en les butxaques d’empresaris i polítics, fets que s’investiguen dintre de l’anomenat “Cas Blasco”. Tauroni és un personatge que ja va demostrar pocs escrúpols quan es referia als fons destinats als països del Sud com “lo de los negratas” i recentment sembla decidit a confirmar la seua poca vergonya traint els seus antics col·laboradors per reduir la pena que li puguera caure en el judici de la segona peça del cas que ens ocupa. L’acord semblava fet, però tot indica que l’acord no es tancarà perquè Tauroni i altres acusats no volen tornar els més de 3 millors d’euros sostrets de les arques públiques. Intolerable.
La Generalitat valenciana, personada en el cas per recuperar els fons defraudats, semblava disposada a acceptar un acord que implicara el retorn dels diners. Postura diferent de la més exigent de la Coordinadora Valenciana d’ONGD, que considera que els implicats en aquesta trama de corrupció han de respondre de manera íntegra per les irregularitats que van cometre. Jo estic amb ells, no m’agrada que els dolents juguen a escacs. Ni tan sols amb negres.