Aquesta setmana, hem aprovat en les Corts una proposta de llei per a garantir la paritat en els òrgans de les institucions de la Generalitat. L'octubre de 2017. Quasi quaranta anys després d'aprovar una Constitució que estableix la igualtat com a valor superior de l'ordenament jurídic. Una igualtat formal que ha resultat insuficient per a la meitat de la població. És evident que les dones no hem accedit en poder segons seria raonable d'acord amb el nostre nivell formatiu i de treball.
Som les dones les qui acabem en major proporció estudis universitaris en aquest país i els qui posseïm en termes generals els millors expedients acadèmics. Per això, no és només una qüestió de justícia social que es reconega aquesta realitat, sinó també una qüestió pràctica i d'economia. Renunciar a la meitat del talent present en la nostra societat és senzillament absurd.
Malgrat aquestes raons, encara hi ha gent, i per què no dir-ho, un partit, el PP, que s'oposa amb virulència a reconéixer els drets de ciutadania plena a les dones.
El procés de construcció de la democràcia està incomplet si s'exclou il·legítimament a la meitat de la població per raó del seu sexe.Recórrer al mèrit i la capacitat quan som les dones les que hem d'accedir als àmbits de presa de decisions és un argument fal·laç. Dubte que ningú s'atrevisca a dir obertament que les dones som menys vàlides que els homes, no obstant això, no hi ha problema a lliscar-ho baldament quan s'acudeix a la meritocràcia per a justificar la sobrerrepresentació que gaudeixen els homes.
La igualtat, com la democràcia, no sorgeix de manera espontània, necessita garanties legislatives, de voluntat política.
El patriarcat es resisteix amb força. I té tal abast que no solament afecta els homes que evidentment han de renunciar als privilegis que els atorga per naixement, sinó que fins i tot impregna a aquelles dones que dins d'eixe sistema asfixiant han aconseguit un lloc rellevant de poder i que actuen amb complex d'abella regna negant les dificultats que han trobat en el seu camí cap al cim i el suport a totes les altres.
És trist haver de reivindicar contínuament els nostres drets, haver d'alçar la veu perquè s'escolte en el Parlament Valencià que la meitat del poder és nostre, de les dones, que és una exigència democràtica i que no estem disposades a renunciar a ell.
Certament, molts homes ens han acompanyat en la lluita per una societat igualitària, però han sigut les dones les que pel camí, en massa ocasions, han perdut la seua carrera política i infinites possibilitats per obrir el camí a les següents generacions. Des d'ací el meu reconeixement a totes les dones que han dedicat la seua vida acadèmica, política i en definitiva, el seu treball, a lluitar perquè avui una dona com jo i tantes altres, puguem ocupar un escó i des d'ell, votar i aprovar reformes que reconeguen el dret d'accés per a totes en condicions d'igualtat. Açò és la política.