25n
25N
25N

Mor Alfredo Pérez Rubalcaba, home clau en els Governs de González i Zapatero que va dirigir la fi d'ETA

Va deixar la primera línia política en 2014, després de pilotar, amb Mariano Rajoy, l’abdicació de Juan Carles I

Mor Alfredo Pérez Rubalcaba, home clau en els Governs de González i Zapatero que va dirigir la fi d'ETA
10/05/2019 -

La defunció d’Alfredo Pérez Rubalcaba aquest migdia a Madrid suposa l’adéu a un dels protagonistes de la vida política espanyola dels últims 35 anys, en els quals va ser alt càrrec governamental, diputat durant 21 anys, ministre, vicepresident, líder del PSOE i candidat a la presidència del Govern. Rubalcaba va abandonar la primera línia política en 2014 després del mal resultat que va traure el seu partit en les eleccions europees celebrades aqueix any i ara es dedicava a fer classes en la universitat.

Munyidor d’acords al mateix temps que assote d’adversaris polítics i hàbil parlamentari, va ser una de les figures centrals de la política espanyola dels governs de Zapatero. Va ser negociador de l”Estatut’ i ministre de l’Interior quan ETA va anunciar el final de la seua “activitat armada” en 2011. El seu últim ‘servei’, com a líder del PSOE, va ser pilotar amb el llavors president del Govern, Mariano Rajoy, l’abdicació del Rei Joan Carlos.

Encara que nascut en Solars (Cantàbria) en 1951, Rubalcaba va viure des de la seua infància a Madrid. El col·legi La nostra Senyora del Pilar –el mateix pel qual van passar Javier Solana o José María Aznar– li va deixar amics com Jaime Lissavetzky, amb el qual després compartiria activitat política. Una lesió ho va apartar de les pistes d’atletisme, en les quals presumia d’haver baixat dels 11 segons en els 100 metres.

Com a doctor en Química Orgànica, va obtindre plaça de professor titular en la Universitat Complutense de Madrid, la mateixa a la qual va tornar en 2014, quan es va retirar de la política.

Militant del PSOE des de 1974, la seua activitat en l’Executiu va començar en 1982, quan, en el primer Govern de Felipe González, va ser nomenat director del gabinet tècnic de la Secretaria d’Estat d’Universitats i Recerca. En els anys següents va anar ascendint en l’escalafó del ministeri fins a convertir-se en 1992 en ministre d’Educació i Ciència. Des d’allí va impulsar la LOGSE i va participar en la redacció de les lleis de la Ciència i de Reforma Universitària (LRU). La seua fama de bon negociador va arrancar amb les mobilitzacions estudiantils del curs 1986-1987. Ell solia recordar amb gran estima la seua etapa en aqueix Ministeri.

En 1993, en l’últim Govern de Felipe González, va ser nomenat ministre de la Presidència i va exercir de portaveu i defensor de l’Executiu en els anys més durs del felipisme per les revelacions sobre les actuacions dels GAL.

Al llarg de la seua carrera política va ser diputat per Toledo, Madrid, Cantàbria i Cadis. Quan el PSOE va tornar al Govern en 2004, va ser portaveu parlamentari fins a 2006, encara que amb una influència al voltant de Zapatero que superava les seues competències en el Congrés.

Encara que Rubalcaba havia optat per José Bono en el 35 Congrés del PSOE que va encastellar a Zapatero, immediatament es va sumar a l’equip del lleonés i tindria un paper clau en la campanya electoral 2004, fins al dia abans de la cita amb les urnes. En plenes protestes de carrer contra el PP per a reclamar la veritat de l’autoria sobre l’atemptat del 11-M, Rubalcaba va llançar la frase “els espanyols es mereixen un Govern que no els mentisca”, que va contribuir a la mobilització de l’electorat d’esquerra en aquelles eleccions, donant-li la victòria al PSOE.

Com a portaveu parlamentari en la primera legislatura de Zapatero, Rubalcaba va participar en les negociacions per a rebaixar en el Congrés l’Estatut que havia aprovat el Parlament català. En 2006, any en què va ser nomenat ministre d’Interior, es va implicar personalment en la negociació amb ETA i va viure directament el seu fracàs, amb l’atemptat del 30 de desembre en l’aeroport madrileny de Barajas.

Va continuar guanyant pes en el Govern de Zapatero en 2010, quan va sumar a la cartera d’Interior la Vicepresidència i Càrrec de portaveu. Ja llavors just un any abans que ETA anunciara la fi de la seua activitat criminal, bona part del PSOE li assenyalava com a successor per a intentar mantindre a flotació unes sigles en caiguda lliure per la gestió de la crisi econòmica.

UNA PUGNA AGRA PEL LIDERATGE

Rubalcaba va ser, en efecte, candidat socialista en les generals avançades a 2011 i, malgrat la derrota –110 escons, un sòl històric llavors–, va pugnar per liderar el partit. El PSOE es va obrir en canal entre Rubalcaba i el seu contrincant, la també exministra Carme Chacón (morta en 2017), i l’aspirant va obtindre la seua victòria per sol 22 vots.

Va exercir així de líder de l’oposició a Mariano Rajoy, fins que va anunciar la seua intenció de renunciar el maig de 2014, res més perdre les eleccions europees. Uns dies després, el 2 de juny, el Rei Joan Carlos comunicava la seua abdicació. Abans de marxar-se definitivament, Rubalcaba es va assegurar que el PSOE mantenia el respecte constitucional i donava suport a la llei que va fer efectiva la successió en el tron.

Aqueixa tardor de 2014, Rubalcaba no va tornar al Congrés, sinó a la Facultat de Ciències Químiques, on va tornar a fer classe als 63 anys. També va formar part del Consell editorial del diari ‘El País’.

RELACIÓ FREDA AMB SÁNCHEZ

Més enllà d’intervencions ocasionals, en els últims anys es va mantindre apartat de la primera línia, però va fer saber la seua distància respecte a Pedro Sánchez. Ell va encunyar l’expressió “governe frankenstein”, en 2016, per a criticar la possibilitat d’un pacte amb Podemos i els independentistes.

Una de les últimes desavinences que va tindre amb Sánchez es va produir després de la decisió d’aquest de no promocionar a Elena Valenciano –número dos de Rubalcaba en la seua etapa com a secretari general del PSOE– per a dirigir el Grup Socialista en el Parlament Europeu, una decisió que anticipava la decisió de Sánchez de prescindir de Valencià en la candidatura a les europees d’aquest pròxim 26 de maig, com així va ser.

En protesta pel veto a Valencià, Rubalcaba va refusar la invitació a acudir a l’Escola de Bon Govern que Sánchez va celebrar en el districte madrileny de Villaverde el març de 2018 amb l’objectiu d’escenificar la unitat del partit després de mesos de turbulències internes. Aqueixa imatge d’unitat interna va haver d’esperar fins que a la fi de maig d’aqueix any, i de forma sorprenent, Sánchez va tirar avant una moció de censura per primera vegada en la democràcia.

Ja com a president del Govern, Sánchez va oferir sense èxit a Rubalcaba ser el candidat del PSOE a l’alcaldia de Madrid, proposta que l’exministre va rebutjar. Les seues últimes entrades en la seua pàgina de Facebook van ser, al març, per a reconéixer el treball d’Elena Valenciano i per a reivindicar la “jornada històrica” del 8 de març.

Més informació

0 comentaris

Encara no tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari

4 × 4 =

museo prehistoria
museo prehistoria