Els referents són el nucli principal d'un equip. En el cas específic d'este Valencia, es necessita un capità que puga conduir el camí i recompondre un conjunt que ha de recuperar-se d'una caiguda que sembla no acabar.
Amb el 2016 tancat, potser és el moment de trobar eixe lideratge. Per això cal mirar cap al passat i posar els ulls en aquells que es van posar el braçalet en els bons moments del club. Un que es va retirar el 2013 és la figura principal d'este anhel: Albelda.
David Albelda, nascut a La Pobla Llarga, és a dir, en plena terra valenciana, se situava en el migcamp però gaudia de funcions defensives. Quan va ser capità va comandar des d'ací, com una torre implacable, al costat d'Aimar i Baraja que van construir una zona neuràlgica d'un planter que va aconseguir diversos títols i va fer històric l'escut valencianista. Això abans de l'escàndol de Koeman i la marginació d'Angulo i un altre ídol que el club estranya hui tant com estranya eixos temps: Santiago Cañizares.
Però tot això passava a principis del mil·lenni. Més de deu anys després, el capità és Enzo Pérez. Malgrat ser un jugador important en l'administració del baló, l'afició sembla no prendre-li la confiança suficient a este migcampista ofensiu que va arribar des del Benfica. El que va començar la seua carrera en Godoy Cruz perd el cap constantment i ha provocat que els àrbitres li mostren diverses targetes en moments clau.
L'argentí va prendre la capitania a l'inici d'esta temporada, quan Ayestarán encara patia en la banqueta i després que Dani Parejo la perdera. Si ben el madrileny treballa amb passió —ha marcat tres gols en Lliga i és el que s'encarrega d'assistir en cada partit—, la seua figura es va entelar quan va intentar partir en el mercat d'estiu. Gens realment qüestionable, en tot cas, ja que l'equip venia molt malament fa un parell de temporades i qualsevol que no se senta part té dret a marxar-se.
Així les coses, en el Valencia no queden herois, ni ídols, ni Kempes, ni "piojos". Abans de la derrota contra la Real Sociedad en Anoeta, Prandelli va encarar la roda de premsa amb la urgència que els jugadors reaccionaren; no va voler dir-los ni més ni menys als periodistes. En la guerra, quan tot comença a fallar i les trinxeres s'omplen de granada enemigues, els grans cabdills alcen la veu i encoratgen als seus companys perquè criden i reaccionen per última vegada.
Encara que arribe un entrenador amb experiència i diga el que tots els valencians saben, eixa veu de comandament, eixa veu de la trinxera és la que fa falta.