Per damunt de la victòria conquistada a Elche amb un diabòlic llançament de falta de Campaña, sembla una constant que al Levante li costarà afrontar els seus partits durant el present curs. Té impacte la presència de l'onze que prepara Muñiz. Subjau un grau de dificultat majúscul en cada aparició oficial, encara que als granotes voluntat i fe no li falten.
Des d'eixa perspectiva, la condició de local i de visita es converteix en un fet determinant en aquesta Lliga 1|2|3. Les cartes semblen alçades des que la pilota comença a moure's sobre el verd. El guió no muta a l'excés. Les setmanes se succeeixen des que el campionat arrancara cap a finals del mes d'agost en Sòria i gens canvia.
El duel davant l'Elche va ser un nou paradigma. Sobre la gespa del Martínez Valero semblava que els rols estaven determinats des de molt abans, perquè L'Elche es va aixoplugar arrere amb fermesa. Va disposar dues línies de quatre ben definides amb la finalitat de taponar qualsevol esquerda o fissura. I li va oferir al Levante la possibilitat de governar el partit a través de la pilota. L'objectiu marcat era meridià: calia desactivar l'eix de creació, que parteix des de les botes de Campaña, Espinosa i Insa, i apel·lar a la verticalitat per a voltar els dominis de Raúl.
En realitat, l'Elche es troba còmode en aquest tipus de situacions. Té velocitat per a realitzar transicions vertiginoses i, a més, té pegada en els metres finals per a definir. Així que comencen a dibuixar-se trobades en les quals el Levante voreja el tall de l'abisme. Obligat a portar la batuta, sap que qualsevol error en l'eixida pot tenir un abast devastador.
No obstant això, el bloc de Muñiz camina sobrat de personalitat i també de recursos per a deixar el seu segell. Ho va demostrar Campaña després d'un bon moviment d'Espinosa. No convé deixar ballar a Espinosa amb la pilota, sobretot en l'àrea del seu rival. Destil·la perillositat i a Elx ho saben pel seu passat més proper. Pelegrín ho va parar amb falta i Campaña va fer la resta amb un tir impetuós.
La impressió, a la vista dels esdeveniments gestats, és que el Levante va acceptar el desafiament. És una espècie de patent que Muñiz tracta de perpetuar, perquè l'equip cerca acaparar els focus principals. Accepta ser protagonista. Va en els seus gens competir i tracta d'imposar la seua voluntat sobre la superfície del joc amb independència de la samarreta a la qual es mesure. En un partit en el qual van aparéixer Montañés, Rober Pier i Iván entre els titulars, la seua única finalitat va ser imposar la seua llei.
El primer acte es va convertir en un continu viatge en adreça cap a la porteria de Juan Carlos, encara que Guillermo es va mesurar a Raúl en mà a mà a un minut del final, un aspecte que ressalta el tipus d'enfrontament disputat. Va haver-hi agitació des de les bandes blaugranes. El Levante va escollir el flanc esquerrà i destre per a projectar-se. En eixe sentit, un equip que va actuar amb les ales desplegades. Morales, Iván, Abraham i Montañés van aconseguir la línia de fons. No obstant això, no van aparéixer els artillers per a resoldre les accions ofensives.
La paciència es converteix en un ben que convé saber manejar en aquests casos, bàsicament quan comptes amb raons per a canviar tendències. Campaña va colpejar l'estima de l'Elche des de la frontal de l'àrea. El Levante va disposar de diverses contres per a ensopir al seu oponent, però l'Elche va tirar de raça per a tancar-ho. Potser va ser un domini més fictici que real que en qualsevol extrem manifesta les dificultats que comporta cada enfrontament en aquesta categoria. L'Elche va fer dos passos al capdavant i li va negar l'esfèric al seu contrincant, però finalment la visita es va emportar els tres punts a casa.