Podria advertir-se que les fulles del calendari no s'han desplegat; és a dir, seria lògic, i fins i tot necessari, remarcar que la Lliga travessa per un estadi inicial i que, en realitat, en el Ciutat s'oferien tres punts que cal comptabilitzar dins d'un cicle global compost per 126 punts derivats de multiplicar del valor de la victòria pels quaranta-dos partits que integren la seqüència de lliga, però també caldria reconéixer que el Llevant no va guanyar un enfrontament qualsevol davant el Reial Saragossa.
En eixe sentit el Ciutat dirimia un xoc entre colossos en el marc de la categoria de Plata. Era un partit amb força. Els nombres s'encarregaven de realçar aquesta tendència. Tant el Saragossa com el Llevant havien calcat la seua fulla de ruta en el naixement de la competició després d'aniquilar dos rivals i extraure una igualada. Amb set punts els dos oponents compartien espai en l'àtic de la classificació. El líder, l'esquadra aragonesa, i el seu més immediat perseguidor, el bloc blaugrana, tornaven a l'escena de LaLiga 1|2|3 en el marc del feu d'Orriols. D'ací el valor i la transcendència del convincent triomf dels pupils de Muñiz. Sobredosi d'autoestima davant un igual. El Llevant va disputar setanta minuts primorosos. En eixe punt del relat de la confrontació va aconseguir minimitzar al Reial Saragossa fins a reduir-ho a cendres.
El Llevant va exhibir un catàleg de virtuts molt profund que li va permetre governar l'enfrontament de nord a sud i d'est a oest. Per moments no va haver-hi més notícies que les fonamentades pel col·lectiu granota intens davant un rival al qual va doblegar. Va ser un Llevant de vertigen que als cinc minuts ja dominava el duel després de la diana de Jason i que va mostrar una envejable capacitat de resposta per a anul·lar el golàs de Lanzarote. Reacció i caràcter per a recompondre la situació. Roger i Campaña van estripar la confrontació.
Els palmells dels seguidors locals batien amb força en senyal de reconeixement quan els jugadors tornaven al vestuari a la conclusió del primer capítol. El Llevant manava en el lluminós. L'acte inicial va ser sublim. Tres gols i una sensació de superioritat innegable. Hi ha jugades que resulten paradigmàtiques perquè marquen una tendència a seguir. En el minut seixanta-quatre el Reial Saragossa tractava d'articular el seu joc d'atac. El cuir recorria la parcel·la central passant per les botes dels defensors. Imperava un sentit horitzontal. No hi havia socis als quals habilitar. Tots els camins en adreça cap a la meta de Remiro semblaven tancats. L'esfèric es va perdre per la zona de banquetes del Llevant després de la pressió a la qual va sotmetre Morales al seu parell. L'acció és l'arquetip d'un equip que se sent irreductible i que té fam i conviccions. 
El conformisme no va amb el bloc de preparador asturià. A eixa altura del duel la victòria semblava del tot innegociable. Roger havia sumat el quart gol des dels onze metres i el Llevant seguia reduint al seu oponent amb la fe d'un croat com si el marcador no fora d'acord amb el que estava ocorrent sobre el verd.
La intensitat és un aspecte que mai declina. En realitat es tracta d'un senyal d'identitat que Muñiz sembla haver-hi tatuat en la pell dels jugadors. Eixe component és del tot innegociable. I genera una manera d'entendre el futbol i de sentir-ho també. El Llevant pot turmentar la psique dels seus contraris perquè es comporta com un martell que li va colpejant amb virulència fins a aniquilar-ho. El seu desplegament físic i mental és vigorós. Ningú para de córrer i ningú menysprea desplegar un esforç tan generós com cooperatiu. El Llevant amalgama talent i sang. El Llevant va arrancar el partit amb la fúria d'un raig devastador. Morales assumia galons per la part esquerra de l'atac i Jason secundava els seus moviments sense perdre-ho de vista. L'atacant madrileny va esquinçar la defensa forana amb un formidable canvi de ritme. El seu tir va xocar amb Irureta encara que la pilota va caure als peus de Jason. La graderia va celebrar amb profusió el tant. El colp semblava contundent, però el Zaragoza va demostrar que no necessita conjugar amb el futbol per a celebrar el gol. Lanzarote va ajustar la pilota a l'esquadra de Remiro en un llançament des de la vora de l'àrea. Es tracta d'una de les especialitats que adornen el seu currículum.
No obstant això, la diana no va reduir l'ànim local. Els jugadors blaugranes no claudicaren. La diana no va baixar els ànims del grup de Muñiz. La seua filosofia i idea del futbol no va variar. Gens va alterar el guió delimitat. Campaña, Insa i Espinosa van començar a ballar claqué amb la pilota mentre el Zaragoza perseguia ombres. El cuir recorria tots els espais del camp. El Llevant es manejava amb convenciment, solvència i seguretat davant un rival directe. Pedro López va guanyar la línia de fons. Va alçar la vista i va clavar l'esfèric en el cap de Roger. Des de l'extrem contrari es va gestar el tercer gol. Abraham va tocar al cor de l'àrea d'Irureta perquè apareguera Campaña. La voracitat granota no va disminuir. Roger va afrontar el repte dels onze metres amb pausa i estil ja en la represa. El xoc estava trencat. El Llevant donava un colp de considerables dimensions davant un oponent amb el qual comparteix similituds i aspiracions. El bany d'autoestima va ser considerable. La diana de Lanzarote simplement va maquillar la derrota.