[match id=284 template=futbol]
Si es decidira extrapolar el tractat de doctrina política escrit per Maquiavelo en el Segle XVI, és a dir, El Príncipe, a la disciplina del baló, caldria accentuar sense ambages el tremend valor del punt obtingut en el Ciutat de València per l'esquadra blaugrana en un xoc replet de conjectures davant el Getafe de José Bordalás.
No es va sentir especialment còmode, ni tampoc joiós, el grup blaugrana en el còmput general d'un duel que recordava batalles no tan antigues, ni excessivament allunyades, entre tots dos adversaris en el marc de l'opulenta Primera Divisió. De fet, eixa aroma que desprenia el partit va poder percebre's en la instal·lació del barri d'Orriols des del mateix naixement de la trobada. Partit superlatiu entre rivals agosarats. En termes numèrics podria advertir que la distància del Levante amb els seus més immediats perseguidors augmenta fins a aconseguir els set punts quan resta una setmana menys per a la fi de l'exercici.
Des d'eixe prisma, emfatitzaria la condició de líder del grup que condueix Muñiz així com la seua capacitat de resistència per a no sucumbir en un dia en el qual el seu futbol es va tenyint de tons grisos. L'axioma és antic; quan la victòria es resisteix adquireix notorietat no perdre.
El cicle començava a adquirir una profunditat extremada i desmesurada. Cinc batalles; cinc triomfs amb uns rèdits absoluts en forma de puntuació: quinze punts que nodrien l'expedient granota. Partia el Levante per a sumar el seu sisé triomf enllaçat en el Ciutat. L'assumpte no era menor. Envair el coliseu d'Orriols semblava una autèntica quimera. Després del colp de jerarquia i d'autoestima que va suposar domesticar al Mirandés en el seu entorn més proper, el campionat proposava un altre desafiament d'enormes proporcions. La Lliga 1|2|3 es caracteritza per no oferir cap tipus de treva durant el seu desenvolupament. Es tractava de donar una nova gambada davant un rival amb el qual el Levante comparteix analogies, projeccions i somnis.
No va ser un partit senzill. La seua atmosfera semblava condensada des que va clarejar. Lacen va foradar el cor blaugrana en una acció que va nàixer des de l'estratègia. Eixe component compta amb un pes específic indiscutible en el marc de la Categoria de Plata. De fet, el Levante va aconseguir respondre al gol del bloc visitant en apel·lar a eixa pràctica.
Natxo Insa va restituir el lluminós amb una subtil vaselina que va germinar des d'un servei de cantonada botat des del costat dret de l'atac local. En certa manera, el duel seguia el guió de les últimes compareixences granotas en el seu escenari. Gol en contra per a navegar a contracorrent. La diana de Lacen obligava a l'esquadra local a realitzar un titànic esforç per a recompondre la situació. I no va tardar a aconseguir-ho, encara que de manera parcial posat que la victòria final es va resistir.
Natxo Insa condensa part de les singularitats que caracteritzen a este Levante. Insa mai es rendeix i el seu cor no és refractari al sofriment. El migcampista es va estrenar com a golejador amb la samarreta blaugrana amb un toc evanescent i delicat des de fora de l'àrea que va planejar sobre els caps d'una multitud de defensors. La seua celebració va ser tan racial com els seus moviments sobre el camp.
En qualsevol cas, no sembla una tasca fàcil sotmetre a equips del perfil del Getafe. Sembla inqüestionable que el grau de dificultat és majúscul. El procés de camuflatge entre l'equip i els caràcters de José Bordalás ha sigut ràpid i veloç. Les traces del preparador són totalment visibles, malgrat l'escàs temps compartit des del seu aterratge. La qüestió ressalta la qualitat del seu treball.
El Getafe va plantejar un jeroglífic irresoluble a la mirada del seu oponent. El bloc va partir des de l'ordre i des de l'esforç general i grupal per a convertir la gespa en un camp minat. L'oponent va estrényer el camp, va plantar les línies per a definir-les amb precisió, en evitar esquerdes i punts de fugida, i va avançar les seues peces per a qüestionar l'eixida del Levante des darrere. Per moments ho va aconseguir en confondre al bloc blaugrana. I compta amb jugadors intrèpids que senten el futbol.
Li va costar al Levante veure el futbol amb la claredat que acostuma. El col·lectiu de Muñiz va estar mancat de referències per a madurar la confrontació i assestar el colp definitiu després de restituir el sentit de la trobada. Va perdre consistència en la medul·lar. I no es va mostrar tan incisiu capitalitzant les bandes, si ben Pedro López i Toño van tractar d'aprofundir per eixos espais amb la finalitat d'oferir solucions al joc granota.
El quadre blaugrana va semblar desactivar-se per moments. I els dubtes van aflorar. Potser va ser la pitjor notícia, principalment durant el segon acte. El Levante va perdre fortalesa en el mitjà del camp propiciant contraatacs i eixides diàfanes que van generar interrogants. Molina va poder aprofitar una combinació associativa per a posar en franquícia el marcador per al Getafe. El Levante va patir amb i sense baló. I Muñiz va agitar la banqueta a la recerca de remeis.