A voltes, quan tot va bé, alguna cosa succeeix i es perden els invictes. En un partit on els porters van ser els grans protagonistes, el Córdoba va guanyar per 1-0 davant un visitant que no va poder superar ni una sola vegada a Kieszek.
El Levante es va enfrontar en el Nuevo Arcángel de Córdoba a una novetat. Amb prou faenes sí que s'havien succeït els primers deu minuts de la confrontació i el grup que condueix Muñiz tornava a la medul·lar del camp per a reprendre l'acció del joc. Guille s'havia infiltrat entre la línia de mitjans per a enfrontar-se a Remiro, superant-ho.
Al Levante li va faltar claredat en les seues idees i futbol en el primer episodi. El Córdoba li va sotmetre. Amb més fe que clarividència va fregar l'empat en la segona fase en la qual el bloc blaugrana va ser molt més recognoscible, amb Espinosa centrant l'atenció. Montañés va plantar en els voltants de la meta de Kieszek. Podia aparéixer el gol, però en canvi va sorgir la cama d'un defensor local per a neutralitzar l'acció. Més tard el meta va traure una mà miraculosa. I Rafael va errar en una complicada volea. En eixe punt de la confrontació les cartes ja estaven alçades; no es va acoquinar un Levante que va cercar l'empat mentre que el Córdoba preferia el contraatac.
Per vegada primera en la Lliga 1|2|3 els granotes anaven darrere en el marcador. Els va costar encarar el partit al grup blaugrana i trobar el seu lloc. El Nuevo Arcángel no és una plaça senzilla. En realitat, mai ho va anar. El Córdoba va governar la confrontació des del principi fins al final en eixa fase. Va ser més fort i decidit i molt més robust en la zona de creació, i més intens en totes les demarcacions del verd. L'esquadra d'Oltra, un vell conegut de l'afició valenciana, aconseguia la victòria en tots els duels personals i col·lectius, un aspecte que ressalta el sentit que adquiria un duel summament sorrenc per a l'onze valencià.
Muñiz va projectar en terres andaluses el mateix onze que va executar al Real Zaragoza fa una setmana en el Ciutat de València, però mai hi ha dues confrontacions similars. I el passat no importa. Preval el present i la capacitat per a desentranyar cada cita. El gol de Guille es va convertir en un paradigma. El Levante va tenir punts de fugida que el Córdoba es va obstinar a explotar. Estrenyia l'equip local per a neutralitzar l'eixida diàfana del Levante a través de les botes de Campaña. La seua aposta va ser valenta en un intent per esborrar els efectes de la derrota saldada davant el Huesca. La velocitat dels atacants locals va generar més d'un problema afegit. Les seues transicions eren vertiginoses. El Levante no trobava eixida, ni línia de passada per a arribar a Kieszek. Li costava fer el seu joc habitual marcat per la possessió i la seua versió més col·lectiva. Trobava a faltar les arrancades de raça, d'efectes sempre devastadors, d'Espinosa, la màgia i l'ordre que imprimeix Campaña i les projeccions continuades de Morales pel costat esquerre. No va haver-hi notícia de l'atac blaugrana fins als 33, un símptoma clar.
Roger va xafar l'àrea cordovesa, però es va estavellar davant el seu porter. Amb tot, una sensació de cer alleujament va acompanyar als jugadors forans en la seua marxa cap als vestuaris. El Córdoba va poder fer més. Muñiz va agitar la banqueta amb valentia, cercant solucions. Montañés va concedir major profunditat pel flanc esquerre de l'atac granota. Lerma va fer l'habitual. Més alliberat, Espinosa va entrar en acció per a plantar-se als voltants de la meta casolana. Ho va fer amb decisió tractant de convertir-se en l'enganxe amb l'eix de l'atac.
El Levante va adquirir majors traves, encara que el partit es va esquinçar. Els rols eren clars. Els dos adversaris acceptaven les condicions marcades. El Levante va donar dos passos cap a avant tractant de trobar una remuntada que no va aconseguir, malgrat que va ser capaç de gestar ocasions. El Córdoba es va aixoplugar sobre si mateix.
En fi, el gol es va passejar per les àrees de Remiro i de Kieszek encara que solament va valdre la diana madrugadora de Guille.