La revolució que va suposar la urbanització de la societat fa ja tres segles permeté una evolució fonamental per entendre el present del nostre món, l'occidental. El procés pel qual centenars de milers de persones abandonaren el camp per construir i ampliar les ciutats és el paradigma geogràfic i sociològic més important del darrer mil·lenni i encara determina multitud d'aspectes que, ja inconscientment pel pas del temps, ens acompanya en la quotidianitat de les nostres vides.
Seria ridícul a hores d'ara de la història intentar impugnar aquest fet. En primer lloc perquè la mateixa Història no és un tribunal on determinar la culpabilitat de ningú i menys encara d'una fita en el seu conjunt; en segon lloc perquè més enllà del romanticisme -que acostuma a ser un mal enfocament com a eina d'anàlisi-, el procés d'urbanització va contribuir a un seguit de canvis en els paradigmes socials que permeteren el naixement del concepte de ciutadania moderna i les seues conseqüències: instauració dels drets i llibertats, serveis públics, drets socials, etcètera.
Però arribar a la conclusió positiva del que va significar per a la societat occidental aquest procés no implica el necessari aprenentatge del mateix per ressaltar encerts que ens permeten continuar la tasca de construcció d'un món millor i, alhora, identificar els elements negatius dels quals aprendre per al futur.
De fet, un d'aquests elements més perjudicials per a la societat, lluny d'haver sigut identificat com a error a solucionar, ha arribat a constituir-se com a paradigma clau a les darreres dècades. Parle de la construcció desenfrenada i la visió equivocada d'equiparar “ciment” a “progrés”.
Arribat al Segle XXI i després de comprovar les nefastes conseqüències de convertir la construcció en el principal protagonista de tots els àmbits, afortunadament les noves visions del desenvolupament urbà han constatat que la ciutat exitosa no és la que més metres cúbics de ciment acumula, sinó la que és capaç de generar un equilibri i harmonia entorn de les necessitats dels seus veïns i veïnes, i a altres elements que, tal volta, la tendència a la visió de curt termini de l'ésser humà ens limita per veure-ho.
Ara som coneixedores de la importància de conservar elements que fan de les ciutats espais millors per a la gent, molts dels quals tenen un valor incalculable en els antiquats termes econòmics o utilitaris que s'han fet gastar tradicionalment com a forma de mesura. No tot es pot reduir a beneficis econòmics en la vida. En el desenvolupament de les ciutats, tampoc. Eixa obsessió s'ha demostrat en nombroses ocasions com contradictòria amb el benestar.
Afortunadament un dels elements que més pes guanya en les noves concepcions urbanes és la naturalesa, que fins ara semblava la contradicció natural de la ciutat. La creació de nous parcs i jardins o la instal·lació d'arbratge és a hores d'ara un element indispensable per calcular la qualitat de l'espai urbà i una reivindicació cada vegada major per part de la gent dels barris. Però a més, la promulgació d'horts urbans o la conservació de les zones agrícoles adjacents -o, fins i tot en alguns casos, integrades entre les construccions urbanes- generen un valor afegit com a espais amables.
És per això que resulta inexplicable la lluita que manté l'Horta de València i els -teòrics- 3 minuts de marge que guanyarien els conductors de vehicles de la V-21. Perquè no es tracta tan sols d'un element propi del paisatge urbà que defineix la mateixa ciutat (què seria València sense el simbolisme de la seua horta que s’estén per quilòmetres), sinó que suposa una font econòmica i de vida per a centenars de famílies.
Destruir els milers de metres quadrats d'hortalisses, fruita i cereals; de vegetació i espai pur; provocarà un perjuí social elevat, però també suposarà l'eliminació de l'essència de la ciutat. Eliminar l'Horta és com separar l'ànima del cos de València, un pas catastròfic que no tindrà marxa enrere.
Si el que es pretén és facilitar l'accés a la ciutat per connectar els nuclis urbans de la metròpoli amb la capital, que s'invertisquen els diners que suposa la construcció del nou carril de la V-21 en una millora substancial del transport metropolità públic. Però l'estalvi de tres minuts de cotxe a canvi d’arravatar a València part de la seua essència, és un preu que no podem pagar. Volem l’Horta.