Afirmar que un maltractador pot ser un bon pare és una barbaritat semblant a la de defensar que la terra és plana. Però de terraplanistes i maltractadors hi ha, i pitjor encara, també hi ha fins i tot partits polítics que neguen les evidències.
La violència de gènere i, concretament, la violència vicària esta setmana té la cara d’un xiquet d’onze anys que ha estat assassinat a Sueca per son pare. Però sols esta setmana, per desgràcia este no és el primer cas d’esta violència extrema contra les dones al nostre territori. Perquè que quede ben clar, que el fill ha estat assassinat vilment per fer mal a la mare. Perquè el dolor d’esta dona fora irrecuperable i intransitable de per vida. Perquè no passe cap dia de la resta de la seua vida sense sentir mal al cor, a l’ànima. I en la ment insana d’este tipus d’assassins, eixa idea de fer mal a qui fos la seua parella que un dia es rebel·là perquè no li poguera continuar conculcant dolor, és la que perviu.
I a banda que a mi, com a moltes altres, ens agradaria saber què redimonis feia un maltractador (amb una sentència judicial que així ho prova) visitant un fill de qui hauria d’estar allunyat, també em preocupa molt el context en què vivim i per què es nega esta violència. Es més, a qui beneficia negar esta violència contra les dones?
Dia rere dia escolte com un grup d’eixelebrats que ara seuen a Les Corts i a molts dels nostres ajuntaments, neguen l’existència de la violència contra les dones. Que això és fruit d’una ideologia de gènere inventada que sols vol sembrar l’odi entre les persones. Però resulta que el feminisme, amb els seus tres segles d’història, no se l’ha inventat ara cap govern progressista. Les feministes no hem caigut del burro ni hem aparegut ara com si fórem bolets. Les lluites de les dones són les que ens han permés alliberar-nos, divorciar-nos, tindre un compte bancari, treballar, votar i fins i tot aspirar a guanyar els mateixos diners a final de mes que un home si fem el mateix treball. Les lluites de les dones i homes són les que al remat ens han dotat d’un sistema que permet a la víctima d’abusos, agressions i violències denunciar al seu maltractador, tindre una oportunitat de viure. Perquè de no haver lluitat, les hòsties, els colps i les vexacions cap a les dones encara serien eixe tipus de violència domèstica, eixe que tants anys es va desestimar i no es va condemnar per no entrar en el que passava en les parets de les cases i reduir-ho tot a l’àmbit domèstic i familiar, a la intimitat de la llar.
Quina família és eixa que et mata a colps? Quina classe de pare és aquell que pega o humilia la mare dels seus fills i filles?
Els fills i filles de les dones maltractades són víctimes d’eixa violència inclús quan no s’exercix físicament contra ells. Viuen en un ambient de violència i això té unes conseqüències que també són de per vida. I no, un maltractador ni pot ser ni és bon pare.
Per desgràcia, i comprovat està, el sistema judicial encara té llacunes per les quals estos energúmens es colen i al remat la història acaba amb l’assassinat d’un xiquet de solament onze anys i una mare morta en vida.
Una persona violenta, incapaç de mostrar respecte per la seua parella, no pot ser de cap de les maneres un bon exemple per a la criança dels fills i filles. I, per descomptat, amb una ordre d’allunyament de la víctima dels seus maltractes no cap la possibilitat que eixe ser menyspreable puga visitar els seus fills i filles. I no trobaran vostés ni una sola víctima de violència de gènere que estiga satisfeta amb un règim de visites dels seus fills i filles amb el seu botxí. I ara, que vinga un maltractador a defensar que pot ser un bon pare... Perquè defensar això és tan bèstia com dir que la terra és plana i, desgraciadament, segur que vostés i jo coneixem més d’un terraplanista.
Mònica Àlvaro, portaveu adjunta de Compromís en les Corts.