El 16 de juliol França recorda el dia de 1942 en què la seua pròpia policia va detindre més de 13.000 jueus a Paris, obeïnt els reclams de carn humana que li feïen els ocupants alemanys. Eixes persones varen ser internades al Velòdromo d'Hivern i després deportades a Auschwitz, on va morir la gran majoria. La infàmia va haver d'esperar més de cinquanta anys fins que al 1995 el president Jacques Chirac, trencant la línia negacionista imposada rere la fi de la guerra, va admetre per primera volta la responsabilitat directa de França en l'horror. "Reconéixer les errades del passat, reconéixer les errades comeses per l'estat, no amagant res de les hores negres de la nostra història, és simplement una forma de defensar la idea de la llibertat i dignitat de l'home", va dir eixe mandatari a qui alguns es referien amb el malnom de Jacquot le Facho però que va mostrar sempre una envejable convicció democràtica. Fruit d'eixa reflexió presidencial va ser la col.locació, a totes les escoles del país, d'una placa que recorda als seus respectius alumnes jueus morts en l'Holocaust i la lectura de la qual, cregueu-me, mai deixa d'emocionar.
En canvi, a Espanya encara no hem aconseguit reformar la tímida Llei de Memòria Històrica que va redactar el govern de Rodríguez Zapatero al 2007, malgrat les reiterades peticions de les associacions de familiars de desapareguts. El punt capital és que l'estat espanyol reconega la seua responsabilitat en el sosteniment d'una maquinària que, més enllà de la guerra civil, es va dedicar a l'extermini de compatriotes per motius purament ideològics, al temps que glorificava i entregava prebendes materials a llurs botxins executors. Aquesta és la idea: l'estat deu mirar als ulls als familiars de les víctimes, admetre la seua exclussiva culpa, demanar perdó i proporcionar la reparació que suposa assumir de manera directa totes les tasques necessàries per recuperar les restes dels represaliats i que reban soterrament digne.
L'actual govern de Pedro Sánchez ha presentat el propassat 26 de juny un avant-projecte de llei de reforma què es vol tindre aprovat per al mes d'agost, previ sotmetiment a un procés obert a les propostes ciutadanes que conclou ara. Sembla que els principals objectius que persegueix el Govern amb la reforma són els de afavorir el coneixement de la història, fomentar la Memòria Democràtica, i aportar cohesió i solidaritat entre les diverses generacions d'espanyols al voltant dels principis, valors i llibertats constitucionals. Es tracta evidentment d'objectius molt lloables, màxim quan, a diferència del text original de 2007, ara se preten sancionar els incumpliments en què incurrisquen els poders públics, malauradament massa nombrosos fins el present. Però seguim sense agafar el bou per les banyes, perquè sembla que el govern voldria limitar-se a desembutxacar fons públics per a que els ajuntaments puguen contractar empreses que exhumen els morts i lliuren les seues restes als familiars prèvia identificació clara. O siga, pagar per delegar en altres, la qual cosa no és admisible per més temps, perquè serà l'enèsima excusa per evitar que l'estat mire als ulls de les seues víctimes, i a més provocarà inevitables greuges comparatius segons el diferent interés exhumador i competència que vullguen desplegar els diversos ajuntaments concernits. No triunfaran la Veritat i la Justícia mentre que el nostre estat, reconeixent obertament que al llarg d'un temps es va dedicar sistemàticament a l'assassinat i a l'ocultació de llurs víctimes, no pose els seus mitjans, la seua gent i sobre tot la seua ànima a l'esforç directe de l'exhumació i la identificació. Això, i cap altra cosa, és fer reparació. Sense intermediaris. ENRIC BATALLER i RUIZDiputat al Congrés per València (2016-2019)President de Via Mediterrània