És hora de parlar, sí. I no serà perquè no en parlem prou, a voltes massa, a voltes fins i tot de xafarderies, a voltes de coses irrellevants. Però d’allò que toca, igual no en parlem molt. És hora de parlar del que veus i no t’atreveixes a xiular per no clavar-te on no toca i perquè, qui sap, igual no tens raó. Però és que has vist com a la teua amiga el seu darrer crash, que així li diuen ara les mil·lennals al que les nostres mares deien novio, li ha agafat el mòbil per llegir amb qui s’escriu i què es diu. I això no està bé, i tu ho saps.
És hora de tuitar quan veus que a una dona, sols per ser dona, un exèrcit de trols i boots l’assetgen en internet i fan burla de la seua condició de xica: que si vés a fregar, que si et faria no a saber què, i tot el que vostés ja saben. I si no ho saben, s’ho imaginen perquè l’anonimat a les xarxes facilita la burrera. És hora de tuitar que el masclisme no ha de tindre cabuda en unes xarxes que volem igualitàries.
És hora d’observar la teua filla. Que es passa el dia en Instagram, on la vida és de color de rosa i totes les xiques de la seua edat són meravelloses, viuen com en una sèrie de la tele i tenen tot el que desitgen. I, mentre, ella, la teua criatura dia a dia va minvant la seua confiança en si mateixa. I com ella un alt percentatge de joves que, després de navegar per esta xarxa social manifesten sentir-se acomplexades pel seu físic.
És hora d’escoltar, perquè al remat eixe “no, és que no vol que vestisca amb eixa roba tan ajustada perquè diu que em miren massa”; o “no vol que puge esta a foto a xarxes perquè diu que és massa provocativa”; o “no li agrada que parle amb els meus amics”, igual denota cert masclisme i, per descomptat, una relació de parella insana.
Hem callat massa temps, i callades no hem aconseguit una societat lliure de masclismes. Oi què no? Doncs si callades no hem guanyat res, igual és #HoraDeParlar. A voltes ens diuen exagerades, total perquè a un senyor eixe dia li ha passat pel cap -que no pel cervell- xiular-te enmig del carrer com si fores un gos per dir-te alguna animalà que se suposa que ens ha d’agradar. I a tu, que anaves tan tranquil·la amb el WhatsApp al teu rotllo, doncs igual t’ha pegat un esglai de mort i no t’agrada que tothom es gire a mirar-te. Però clar… És que és un ‘piropo’ i tu una exagerada, encara que no et treus l’ensurt de sobre.
El mateix esglai que tens quan enfiles carrer avall sola, de nit, i només esperes escoltar com gires la teua clau al pany de la porta de ta casa perquè “has arribat bé”… I no, no és llei de vida, és perquè eres dona. I tantes i tantes coses que els han passat a les nostres mares, ens han passat a nosaltres i, si callem, continuaran passant a les nostres filles.
Així que si callant no hem guanyat res, doncs mira, igual és #HoraDeParlar i d’ajudar les altres dones, d’ajudar-nos entre nosaltres, en el món real i també al virtual. Segur que si parlem, fem un futur millor. Igual si parlem, salvem vides. Si callem, no hem guanyat res i ho saben. No tenim res a perdre, molt a guanyar. Així que per nosaltres és #HoraDeParlar.
Mònica Álvaro, portaveu adjunta de Compromís en Les Corts