La setmana passada va faltar Pere Riutort, el Pare Riutort per a molts. Impulsor de l’entitat La Paraula Cristiana va aconseguir que l’Editorial Gorg publicara al 1975 “El Llibre del Poble de Déu”, missal dominical i festiu ressò de la tradició tipogràfica religiosa valenciana tan gloriosa als segles XV i XVI. Com a bon mallorquí de Petra, dita obra s’acabà d’imprimir al cap i casal valencià un 12 de setembre, festa de la Mare de Déu de Lluc.
Va comptar amb l’aprovació eclesiàstica dels bisbes valencians per a ús de les diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, declarada per tant com edició apta per als actes litúrgics fins a la publicació definitiva de les edicions valencianes per al culte catòlic. Edicions oficials que quaranta-cinc anys més tard, quasi mig segle, continuem esperant...
El valencià és la llengua pròpia dels valencians. Per això, justament, porta el nostre gentilici, per això l’anomenem valencià. El valencià és cosa nostra, patrimoni nostre. Un patrimoni entranyable i, fins i tot, en la majoria dels casos, familiar, ja que és la llengua que va associada a les nostres famílies: la llengua que hem heretat dels nostres iaios, dels nostres pares; la llengua que ens vincula al nostre passat i que volem transmetre als nostres fills. El valencià és, per al conjunt de la nostra societat, una riquesa cultural extraordinària (pocs pobles i poques llengües de les dimensions, relativament modestes, dels nostres poden enorgullir-se d’una herència literària com la que ens han deixat escriptors valencians de totes les èpoques, escrivint en valencià); una riquesa que, a més, ens ajuda a identificar-nos com a poble, com un poble més dels que componen la història i el present d’Espanya i d’Europa: el Poble Valencià.
El valencià, per tant, té molt de valor per al nostre poble. Però sol passar que, per les coses que tenen valor, cal pagar un preu. Desgraciadament, el valencià també pot ser, ha segut i de fet és, un problema. Des de fa anys, les polèmiques sobre el nom i la identitat de la llengua dels valencians esgarren la nostra societat. La demagògia, el discurs irresponsable que busca la confrontació al voltant d’esta qüestió, s’ha revelat com la pitjor arma de destrucció massiva dels vincles socials i identitaris que mantenen la cohesió del nostre poble. I tot això agreuja el que veritablement és el gran problema de la nostra llengua: el del seu futur. Després de tants segles d’existència, el valencià corre un perill ben seriós de no superar el segle XXI, o de fer-ho en una situació terminal, i en conseqüència corre igual perill la mateixa existència del nostre poble.
Ara bé, si el valencià és un problema, però també és la nostra llengua i part del nostre patrimoni, s’imposa una conclusió inevitable: el valencià és el nostre problema, és a dir, que és problema nostre, és cosa nostra. Senzillament, els problemes del valencià només podran trobar una solució viable i eficaç en acords entre valencians.
Responsabilitat: esta és la paraula clau. La nostra responsabilitat com a ciutadans valencians és desactivar d’una vegada per sempre eixa arma de destrucció massiva que és el conflicte al voltant de la identitat i el nom de la llengua: un conflicte que ens desestabilitza com a societat, que enterbolix la nostra democràcia, que posa en perill el futur de la nostra llengua pròpia. I és, també, responsabilitat nostra assegurar-nos que les pròximes generacions rebran de les nostres mans una llengua plena de vida i de dignitat.
La nostra responsabilitat ens exigix posar fi al conflicte, a la divisió, i apostar pel diàleg, per entendre’ns. Apostar, en definitiva, per l’acord. Apostar pel valencià, apostar pels valencians. Per sort, des de fa anys tenim una institució que encarna l’acord en matèria lingüística entre els valencians : l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). A través dels nostres representants legítims en les Corts Valencianes, els ciutadans valencians vam crear la AVL i li vam encarregar que es constituïra en “l’ens de referència normativa del valencià”, encomanant-li també “vetlar per l’ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat” (Llei de creació de la AVL). Defendre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i donar-li suport en l’acompliment de la seua missió és complir també la nostra responsabilitat com a ciutadans, és mostrar la nostra lleialtat a les institucions democràtiques que vehiculen el nostre autogovern i és apostar fermament per l’única manera civilitzada i possible de resoldre els conflictes socials: a través de l’acord. Bon any nou!
Lluís Bertomeu Torner