- Comença el curs (també polític)
- Divalterra: la gran pedra en el camí
- Una qüestió d'higiene democràtica
Fa pocs dies s’anunciava una notícia que ens alegrava a moltes: Unidos Podemos i el PSOE arribaven a un acord per als Pressupostos Generals de l’Estat de 2019. La proposta reunia mesures importantíssimes, la majoria de caràcter econòmic però també d’altres polítiques, per iniciar una nova fase que serà clau per a l’eixida de la crisi.
La mesura que més s’ha popularitzat és sense dubte l’increment del Salari Mínim Interprofessional als 900€, un augment sense precedents en la història de la democràcia i que afectarà directament a milions de treballadores i treballadors del país. Però també trobem qüestions tan importants com ara l’increment de beques educatives i reducció de les taxes universitàries, revalorització de les pensions segons l’IPC i augment de les no contributives un 3% o la vinculació definitiva entre les cotitzacions dels autònoms als seus ingressos reals.
D’altra banda, l’acord arreplega importants prioritats polítiques per a Izquierda Unida com la despenalització de les vagues laborals, les llistes electorals cremallera i l’estalvi del cost de les mateixes amb la unificació del ‘mailing’, la igualtat de permisos de paternitat i maternitat intransferibles o el desenvolupament d’un model de transició energètica. Així fins a més de 20 mesures emmarcades dins de l’acord entre les dues forces parlamentàries.
Com es pot comprovar amb una simple ullada es tracta de mesures concretes que milloren la vida de la gent i del seu entorn, amb un importantíssim prisma feminista perquè apunten a qüestions fonamentals on es troben les desigualtats entre homes i dones. I totes les propostes comporten alhora un mecanisme de finançament que indica clarament la intenció de millorar el sistema redistributiu (que pague qui més té): des d’augments d’impostos a les rendes més elevades fins a la revisió dels beneficis de les empreses energètiques.
Aquest acord per als PGE demostren dues qüestions molt importants per al futur del nostre país. Per una part, Espanya comença a virar el seu rumb buscant una eixida de la crisi “a la portuguesa” que tants èxits està donant al país veí. Són moltes les veus, des de la premsa fins l’economia, que estan reconeguen el fenomen portuguès com un referent després de 10 anys aplicant les polítiques fiscals, econòmiques i laborals de la Troika i el FMI, que no sols no han acabat amb la crisi econòmica, sinó que han agreujat les condicions de vida de la gent.
El prestigiós The New York Times es feia ressò de la senda de creixement de Portugal després d’haver augmentat salaris, eliminat les retallades en les pensions o invertit en projectes d’investigació per a PIMES. A més, les estadístiques ho confirmen amb una dràstica reducció del deute públic i de la pobresa, i l’augment del PIB.
Però a més ens demostra que en 2016 nosaltres, Unidos Podemos, teníem raó quan afirmaven que podia haver-hi un Govern de progrés al país si el PSOE abandonava la seua aposta per un acord amb Ciudadanos com a primera opció i mirava primerament a les forces del canvi. Finalment s’ha comprovat que C’s va representar (i representa) una pedra en el camí de la governabilitat i l’aplicació de polítiques en favor de la gent, mentre la seua prioritat és la creació de conflictes i el servei als poderosos.
Estic segura que el PSOE ha aprés la lliçó i ara sap que l’única forma de garantir un futur millor per a la ciutadania és recolzar-se en qui hem vingut a política amb eixe únic objectiu. Perquè nosaltres continuarem ara i sempre ficant el benestar comú per damunt de qualsevol altre interès espuri.