- Volem viure plenament en valencià
- Fer país, fer llengua, fer economia
- De festa, en valencià
Als que defensem la llengua dels valencians i el seu ús públic a tot arreu ens sembla que hem avançat encara relativament poc en la consecució d'aquesta desitjada normalització. Però és curiós pensar que a aquelles persones que, per la raó que siga, odien aquesta llengua -fins i tot i sobretot quan ha estat la dels seus pares o els seus avantpassats- els sembla que el poc que hem aconseguit és ja massa. Aquest fet els posa nerviosos, molt nerviosos, i els du a desenvolupar unes actituds i els impulsa a unes accions amb una forta càrrega d'agressivitat, com diria algú "digna de millor causa".
De fet, i salvant les lògiques distàncies, aquesta actitud recorda la de molts "mascles masclistes", aquells que entenen tot progrés en la igualtat de la dona com un atac i una ofensa als seus "principis més sagrats", i reaccionen amb una violència inusitada -i inadmissible- davant el més mínim avanç de les dones en la consecució d'aquests drets.
Estic pensant, per exemple, en l'actitud "fora de context" d'una treballadora de la Fundació Bancaixa, a València. Quan un visitant li va formular, de manera totalment normal, una pregunta en valencià tan senzilla com quin horari d'obertura tenia una exposició que s'hi exhibia, la recepcionista va respondre a la defensiva. Era com si sospitara darrere de les seues innocents paraules tota una conspiració en contra de l'estatus de la seua una, única i sacratíssima llengua, l'espanyol. I és que aquestes actituds defensives, mescla de desencant davant de l'evidència d'haver perdut el control lingüístic que tenien fins fa poc, amb la complicitat dels “mandataris de sempre", unida al desconcert que aquesta pèrdua de control els genera, els du a adoptar actituds i a generar actuacions que, vistes des de fora, semblen ganes absurdes de complicar-se la vida. Sobretot si tenim en compte que, tenint en compte la proximitat de dues llengües romàniques com el valencià i el castellà, és pràcticament impossible que algú que treballa en comunicació no comprenga una frase bàsica en valencià.
No sé si van veure vostés un dels primers gags del programa «Açò és un destarifo» de la nova televisió valenciana À Punt, en què es veia una família de turistes que estava morint-se literalment de fam i de set perquè no entenia ni una sola paraula de tot el que hi havia escrit en aquell poble, que, miraculosament díriem, es trobava tot retolat en valencià.
A la tal família els havia desaparegut misteriosament el cotxe. Bé, finalment, els l'havia pres la grua, perquè no havien entés que "prohibit estacionar" volia dir que no hi podien deixar el cotxe. Doncs bé, el fons d’aquesta escena de l’espai «Açò és un destarifo» és una reducció a l'absurd de l'argumentari amb el qual algunes persones intenten justificar les seues eixides de to, i és per desgràcia el pa nostre de cada dia entre determinats funcionaris o treballadors de cara al públic.
Afortunadament, l’actitud d’ús nornal del valencià, com la de la persona que li va saber plantar cara a l'"empleada desconcertada" de la Fundació Bancaixa, és també cada dia més comuna. I és que ja està bé de deixar-nos aixafar els nostres drets, lingüístics i de qualsevol mena, com a valencians. Igual que les dones, que tenen tot el dret del món a la igualtat, també els valencians que parlem i som conscients del valor de la nostra llengua tenim ple dret a ser tractats amb d'igualtat, i respectats com el que som. Encara que aquest fet produïsca «desconcert» a la senyora treballadora de la Fundació Bancaixa i a alguns altres que coixegen del mateix peu.
Manuel Carceller Plataforma per la Llengua @Plataforma PV